No som prou conscients, o potser no volem ser-ho, que vivim en uns temps revolucionaris, malgrat l’evidència quotidiana de les turbulències, la confusió i el desordre provocats per l’acceleració dels canvis en curs. Es desquadren els marcs de referència i els agents pertorbadors –persones, fets, idees– posen en qüestió l’ordre establert. Manuel Arias Maldonado en un dels seus articles setmanals al seu blog «Torre de marfil» a Revista de Libros (17-07-2019), aborda el tema de la tensió entre l’ordre polític i el desordre i –per ser més precisos– entre ordre polític democràtic i pertorbació. Ho fa tot llegint l’obra del filòsof alemany Dieter Thomä, Pueris robustus. Una filosofia del perturbador (Herder, 2018), dedicada a explorar en la història del pensament polític modern «com s’estableix i es legitima un ordre, com se’l critica, com es transforma o se l’ataca, com els homes queden inclosos en aquest ordre o en queden exclosos, com s’hi emmotllen o hi intriguen en contra».

La qüestió d’actualitat plantejada al fil d’aquesta lectura, segons Arias Maldonado, no és altra que la dificultat de l’ordre democràtic de garantir la seva estabilitat: «Enfront de la idea que havia arribat la fi de la història un cop derrotada l’alternativa soviètica, s’alça un cop més el pertorbador que rebutja qualsevol normalització. No seria acceptada llavors cap de les ofertes que es planteja als diferents tipus de pertorbadors: el joc democràtic, l’abundància material, la individualització expressiva, el prestigi de la classe creativa. Thomä parla del fonamentalista que es victimitza abans d’atemptar contra els altres, com Anders Breivik, així com dels terroristes islàmics. I parla, és clar, del populisme i el nacionalisme que proposen la defensa o restabliment d’un ordre perfecte abans que qualsevol aprofundiment en el pluralisme democràtic. Segons la seva opinió, Donald Trump és la perfecta encarnació del marginal que ve del centre, es prengui o no seriosament la seva posició marginal: un autèntic puer robustus que combina la força amb la puerilitat».

Avui tenim una nòmina extensa i notable d’agents pertorbadors, d’entre els quals és difícil no parar esment en el citat Donald Trump, o en protagonistes destacats de la política europea com Matteo Salvini o Boris Johnson, o sense anar més lluny un Carles Puigdemont i el seu programa pollastre.

Així, tenim un Donald Trump que va utilitzar sense cap escrúpol el racisme i la xenofòbia per llançar la seva carrera política i que ara ho explota com a senyal de partida de la campanya per a la seva reelecció, amb el consentiment vergonyant del vell partit d’Abraham Lincoln, com ho explica David Remnick a The New Yorker (15-07-2019): «La causa fonamental de la incipient carrera política de Trump no va ser la política fiscal o l’acord nuclear amb l’Iran; va ser la promoció del ’birtherism’, la teoria de la conspiració que sostenia que Obama estava mentint sobre la seva ciutadania i lloc d’origen. Després de l’elecció, una de les principals prioritats de Trump va ser la prohibició de la immigració musulmana. Les seves contínues crueltats dirigides a homes, dones i nens a la frontera sud és un intent descarnat d’atemorir els possibles migrants en tot Mèxic i Amèrica Central i despertar l’aprovació dels votants blancs. Les opinions del president són clares: els atletes negres que s’atreveixen a protestar per la violència de la policia són ‘fills de puta’; Els països africans són ‘shitholes’ (clavegueres, llocs de mala mort); i hi ha algunes ‘bones persones’ entre els matons fanàtics que portaven torxes i cridaven ‘sang i terra’ i ‘els jueus no ens reemplaçaran’ a Charlottesville».

O el cas d’un Boris Johnson, el polític excèntric, oportunista i egòlatra, que ha arribat a primer ministre del Regne Unit, un cop elegit nou líder dels conservadors britànics. Tot un esdeveniment que confirma que la nova dreta no és el resultat d’una evolució del conservadorisme, sinó que representa un repudi reaccionari de la seva pròpia tradició (editorial de The Economist (6-12/07/2019). Johnson apareix en el primer pla de l’escena política com el pertorbador impredictible i caòtic que aterreix Brussel·les, la ciutat de l’ordre europeu (Nacho Alarcón a El Confidencial, 24-07-19), desentès de les conseqüències catastròfiques d’un Brexit sense acord perquè «com tantes criatures d’Eton i Oxford en el perenne sistema de classes britànic, no es planteja què ha de fer ell pel país, sinó què ha de fer el país per ell. Perquè s’ho mereix i l’hi deu» (Rafael Ramos a La Vanguardia, 24-07-19).

I d’un Matteo Salvini, nou «home fort» d’una Itàlia desnortada, de qui Steven Forti en traça un retrat en aquest mateix número de política&prosa. Salvini, amb la seva màscara d’home fort i resolutiu, ha desbordat el moviment dels indignats representat pels grillini de l’M5S en arrabassar-li la bandera del populisme en el seu vessant més singularment italià. L’Itàlia del ressentiment, descrita per Leonardo Bianchi al llibre La Gente. Viaggio nell’Italia del risentimento (2017), ha trobat el seu millor intèrpret en Salvini que declama com ningú el discurs contra la casta, Unió Europea inclosa, al mateix temps que construeix un imaginari de nou ordre social amb demagògiques proclames sobre la immigració i la seguretat.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Però, Trump, Johnson o Salvini ¿són fenòmens polítics excepcionals, uns outsiders pertorbadors de l’ordre democràtic establert, o són expressions representatives d’una nova normalitat? No es pot respondre aquesta pregunta sense tenir present que al costat d’aquests pertorbadors individuals hi ha uns altres agents pertorbadors anònims i massius en forma de moviments socials d’índole ben diversa o de franctiradors a les xarxes socials que actuen en una esfera pública digitalitzada, de manera que, com afirma Arias Maldonado en l’article citat, «l’ordre s’ha precaritzat i és ara l’excepció: la democràcia liberal ha mutat en democràcia agonista -sense deixar per això de ser liberal- i la guerra d’opinions tan temuda per Hobbes no coneix treva. Es planteja amb això una pregunta diferent: qui és el veritable pertorbador allà on la pertorbació s’ha convertit en hàbit?».

I aquest interrogant en suscita un altre: la tensió entre l’ordre democràtic i els seus pertorbadors ¿es resoldrà en una nova fórmula integradora, com suggereix Dieter Thomä, o el resultat podria ser tan letal que representés el final del sistema democràtic?