Sempre m’han agradat els espais reduïts. La intimitat entre quatre parets, els llocs aïllats del soroll, les càmeres, les coves, els amagatalls. De petita, passava els hiverns en una ciutat submergida en la boira. Obligada a sortir per a anar a l’escola, esperava amb impaciència que arribés l’estiu per deixar de sortir. Al juny, me n’anava al camp on vivien els avis i m’hi quedava fins al setembre. Era una casa adossada a una escola petita envoltada de boscos, l’àvia era mestra d’un poble disseminat al peu del Montseny, cases de pagès aïllades, un parell d’hostals i una església que semblava una ermita.

Per davant de casa no hi passava ningú, tret del carter tres cops a la setmana; ho sabia perquè sentia el motor, sentia com es parava, com cridava l’avi i es posaven a xerrar una estona. Els avis trobaven inquietant que ni tan sols aquesta visita em fes treure el nas a fora. «Victòria!», cridava l’avi. «Torna a estar tancada? Per fora no la veig!». «Es posarà malalta», deia l’àvia, molesta perquè li agradava dir que el millor que tenien per donar-me era l’aire pur de la muntanya mentre jo només volia respirar aire viciat. Si no em tancava a casa, ho feia a l’escola deserta. Trobava fascinants els tinters de porcellana, els mapes penjats a la paret, la balança amb la capsa de pesos i la làmina dels óssos, muscles i nervis del cos humà.

És per tot plegat que sempre vaig voler que arribés un dia en què mai més ningú em busqués per arrossegar-me al carrer. Aquest somni de confinament durador i definitiu vaig poder materialitzar-lo fa uns pocs anys, quan vaig abandonar per fi el treball a l’exterior i vaig decidir quedar-me a casa. De seguida vaig adonar-me que el pis em resultava massa gran. Em vaig instal·lar a l’habitació i, com que dotze metres quadrats també em semblaven inhòspits, em vaig posar a viure al llit. Una decisió que, no deixo de repetir-ho, ha estat de les més encertades i enriquidores de la meva vida.

Fins ara. Des de fa dos mesos, el confinament ja no té als meus ulls l’encant que va tenir. Estrictament confinats des del març, els primers dies van ser bells i terribles, espantosos i excitants. Els confinats vocacionals i pascalians (sempre convençuts que la desgràcia és al carrer i la felicitat, a l’habitació), hem pogut experimentar per primera vegada la satisfacció de «tenir la raó» i, de passada, ens hem pogut treure del damunt la culpa de la manca d’interès per l’exterior.

Desapareguts els remordiments de la nostra consciència agorafòbica, aquesta primera fase ha estat d’una gran bellesa en aconseguir un acord perfecte entre el temps suspès del món i la nostra set de silenci i de calma: ja no calia aixecar-se a les sis del matí o llegir fins a la matinada per poder tenir la impressió d’estar sol al món. El món exterior i l’interior es confonien en una harmonia sense precedents. A mesura que les setmanes han anat passant, la felicitat s’ha anat marcint. L’excés de males notícies ha acabat per amargar els esperits i l’excés de virtualitat ha acabat per deixar-nos amb mal cos, o com a mínim, amb una estranya impressió de manca de solidesa.

Durant aquests darrers dies, he pensat molt en els orígens del nostre malestar i, en concret, en els del meu malestar particular: l’imagino provocat per l’obligació de complir com un deure allò que tota la vida vaig somniar com una llibertat. En resum, com molts, espero amb ansietat el final del confinament. Però no pas per sortir de casa, sinó per deixar enrere la impotència de no poder sortir i tornar a exercir el poder de no sortir.

Aquest article ha estat publicat a ‘Le Monde’ per primera vegada el 7 de maig de 2020 i es reprodueix a política&prosa amb l’autorització de l’autora.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas