Parlant de l’exploració dels recursos narratius que feia servir Boris Pilniak (1894-1941) a Materials per a una novel·la (1923) –ús de fragments extrets de fonts molt diverses, eliminació aparent de la trama, abolició de la cronologia, aparició i desaparició de personatges sense cap explicació–, Sergio Pitol avisava que el país on Laurence Sterne va tenir més influència, més enllà d’Anglaterra, va ser a Rússia, i que el Tristam Shandy va ser el llibre de capçalera de molts dels grans escriptors del segle XIX: també deia que en aquella data encara no s’havia extingit l’incendi literari ocasionat per la publicació, l’any abans, de la versió definitiva de Petersburg (Edicions de 1984), una novel·la d’Andrei Beli (Moscou, 1880- 1934) que fa creure que potser sí que tenia raó Milan Kundera quan deia que el novel·lista no havia de passar comptes amb ningú, excepte amb Cervantes, i que qualsevol aventura narrativa que s’emprengués havia de remetre necessàriament al camp de maniobres que Cervantes ja va recórrer explorant totes les possibilitats latents del gènere.

A Petersburg, una novel·la on res és increïble ni res és impossible, un cúmul de casualitats meravelloses i esdeveniments estranys, un relat de diferents relats que es disgreguen en direccions múltiples i complementàries, el lector hi trobarà fragments que reescriuen paròdicament la tradició literària, ironia intertextual, la guerra a la línia contínua narrativa en favor de la disgregació, digressions loquaces, simulació d’afegits i interpolacions de relats en la història principal a la manera de contrapunt o celebració de l’escriptura com a goig, virtuosismes estilístics, els efectes de la vida sobre la literatura i de la literatura sobre la vida, la ruptura de la il·lusió del pacte narratiu i, sobretot, la creació d’un narrador amb una veu ambigua, desconcertant i gens fiable, com un gest de cortesia cap a l’agudesa del lector, obligat al plaer únic de la reconstrucció d’un text construït amb peces antagòniques.

Quan el lector recorri l’interior de la fortalesa inquietant creada per Beli a la novel·la se sentirà orgullós de l’intrèpid viatge realitzat.

Hi ha novel·les flonges que es llegeixen fàcilment i que troben un públic predisposat a apreciar el seu valor, i n’hi ha d’altres aspres i dures que, per ser compreses, han de crear amb lentitud el seu propi públic lector perquè es presenten com un món tancat, ple de mecanismes defensius i envoltat de muralles, en el qual no s’hi pot penetrar fins després d’uns quants setges. Petersburg té el privilegi de pertànyer al segon grup, altivament, però un cop a dins, quan el lector recorri l’interior de la fortalesa inquietant i magnètica creada per Andrei Beli, esquivant les trampes que li para l’autor, se sentirà orgullós de l’intrèpid viatge realitzat, i esdevindrà un entusiasta i feliç propietari d’un castell inaudit dins la literatura contemporània.

 

Obra mestra per a Nabokov

Encara que les valoracions literàries de Nabokov no siguin sempre fiables –només cal recordar la lectura poc atenta i miop que va fer del Quijote–, segurament encerta de ple quan afirma que les quatre obres mestres de la prosa del segle XX «són, per aquest ordre, Ulisses de Joyce, La Metamorfosi de Kafka, Petersburg d’Andrei Beli, i la primera meitat del conte de fades de Proust, A la recerca del temps perdut».

L’acció de la novel·la passa a Sant Petersburg durant un dia de l’any 1905, a les vigílies de la vaga revolucionària que paralitzarà les fàbriques i que omplirà carrers i places d’una multitud de manifestants colèrics arribats dels suburbis. Mentrestant, cecs, sords i frívols, sense adonar-se dels indicis d’agitació i convulsió social que es van covant arreu de l’imperi del tsar, la burgesia i la classe dirigent s’entreté i es distreu valsant en un ball de disfresses que reuneix tots els protagonistes de la novel·la: en primer lloc, hi ha l’Apol·lon Apol·lónovitx Ableúkhov, alt funcionari imperial, l’Anna Petrovna, la seva dona, que torna al seu costat just el dia de l’acció després d’haver fugit un temps a Espanya en companyia d’un tenor italià, el seu fill Nikolai, un estudiant amb vel·leïtats revolucionàries; en segon lloc, hi ha la Sófia Petrovna i el seu marit, el tinent Serguei Serguéievitx Likhutin, i la Liza, tan romànticament enamorada de Nikolai que sembla que visqués en un poema de Puixkin, i l’Aleksandr Ivànovitx Dudkin, el revolucionari i místic de l’apocalipsi, i en Lippàntxenko, el policia que no és policia, sinó el cap de la cèl·lula del Partit, que manipula a tothom, i que és l’agent provocador de la senzilla línia argumental que Andrei Beli utilitza per armar aquesta immensa simfonia literària que és Petersburg, el que encarrega a Nikolai l’atemptat contra el seu pare.

 

Aliança entre el real i el virtual

Però a partir d’aquí tot es complica sàviament gràcies a l’exaltada felicitat narrativa –i facilitat tècnica– i exuberant sentit de l’humor d’Andrei Beli : el que podria ser un exemplar melodrama costumista –i d’un interès extrem, per cert, perquè només s’han de seguir les calculades simetries sentimentals de tots els personatges– es converteix en un espai obert i en ebullició constant, en una novel·la on s’estableix una aliança entre el real i el virtual, entre el que va ser i el que hauria pogut ser, entre el que és i el que pot ser. Beli no es conforma en explicar el que ja se sap sinó que vol revelar el que s’ignora, com si en comptes de circumscriure’s a la narració successiva dels fets no li fes por embrancar-se en l’oferiment de la plenitud simultània, mesclant objectivitat i subjectivitat, actes i somnis, raó i meravella, a la recerca de l’aprehensió de la realitat total del malson del present. També es reserva la facultat de no aclarir tots els misteris perquè així no ho deixen de ser mai.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

S’ha dit amb raó que Petersburg pertany a l’estirp de les novel·les que erigeixen una ciutat com a protagonista més o menys encobert del relat –com el Dublín de Joyce, la Nova York de Dos Passos o l’Alexandria de Durrell–, i que transmet, a més del paisatge, la polifonia embogida que és flux inconscient de la ciutat com a teló de fons d’unes peripècies humanes. Petersburg és una reflexió sobre la vida de l’home dins del caos apoteòsic d’una gran ciutat a principis del segle XX, una mena de novel·la d’aprenentatge del món contemporani, i que s’involucra amb les idees en ebullició de la seva època, la sociologia, la mística i el pensament, escrita des de l’experiència d’un escriptor que va saber sumar-hi i encadenar totes les arts del moment. Perquè Andrei Beli descriu acceleradament els fets com si ho veiés tot des del visor d’una càmera ràpida, o com si fossin seqüències d’alguna pel·lícula còmica del cine d’abans de l’arribada del sonor, i els personatges ensopeguen i cauen grotescament, se’ls esquincen els pantalons, i, vistos de prop, els únics gestos que fan els converteix en uns incompetents vitals de primera magnitud.

L’autor es reserva la facultat de no aclarir tots els misteris perquè així no ho deixen de ser mai.

Andrei Beli mescla el muntatge cinematogràfic de l’avantguarda russa amb una successió vertiginosa d’objectes dispersos que sembla pròpia del cubisme de Juan Gris o Picasso, i els cossos dels personatges es trenquen i els fragments encara es fragmenten més i més, talment com si fossin unes criatures deutores de l’art salvatge, còmic, líric, metafísic i dens de Gógol. I és aquí quan cal suposar la pista d’obstacles gairebé inexpugnables que deu haver tingut de recórrer el traductor, l’eslavista Miquel Cabal Guarro, l’artífex d’empreses tan heroiques com dur a la llengua catalana obres de Dostoievski, Tolstoi, Platonov o Dovlatov, i ara, per a plaer de tothom aquesta novel·la policíaca, política i mística que és Petersburg, d’Andrei Beli.