Sense diàleg no hi ha política. L’essència de la política és el diàleg, la capacitat per enraonar, per parlamentar i per pactar. Presó i política són termes incompatibles. No hi pot haver diàleg, ni política, ni parlament, quan un grup important dels qui han dirigit la política d’un país és a la presó.

Aquest hauria de ser el punt de partida pel reton de la normalitat política a Catalunya: que puguin tornar a casa seva, amb les seves famílies, i si és possible que puguin tornar a la seva vida de sempre.

Però hi ha dos equívocs que s’han de desfer. El primer i més important és aclarir que, efectivament, hi va haver una ruptura greu de la legalitat constitucional. I que, com passa sempre que es vulnera la llei, cal esperar que la justicia sentenciï. No està de més recordar en aquest punt que els processats no ho han estat per haver comès presumptes delictes d’opinió o de consciència. No els cobreix la llibertat d’expressió, que mai han tingut coartada, ni els drets de manifestació, reunió i associació.

 

XAVIER JUBIERRE

XAVIER JUBIERRE

 

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

No es pot pretendre que no hi va haver ruptura de la legalitat constitucional; que si n’hi va haver era legítima o fins i tot conforme a una legalitat nova; o que les infraccions que varen ser comeses, independentment de la seva gravetat, han de quedar absoltes abans de la sentència en nom de la pretesament causa justa i superior de l’autodeterminació de Catalunya. Seria una invitació a la destrucció de l’Estat de dret i un permís per instaurar la llei de la selva a disposició de qualsevol que sàpiga inventar-se una causa.

Hi ha dues realitats que no es poden menystenir. En el pla jurídic, els dirigents polítics empresonats han contravingut la legalitat, tant l’espanyola com la catalana. I, en el pla polític, han apel·lat a un suposat principi democràtic que han estat els primers en no respectar: mai, ni a les eleccions del 2015 ni a les del 2017, ni a la consulta del 9-N ni a la votació de l’1-O, no han disposat del vot majoritari dels ciutadans de Catalunya. Tot plegat, a més, apostant per una via unilateral que situava al Govern de Catalunya fora de joc en el marc de la Unió Europea.

El segon equívoc afecta al significat polític de l’alliberament dels presos per efecte de mesures de gràcia posteriors a la sentència o senzillament producte d’una sentència lleugera o absolutòria. No ha de tenir cap significat polític especial i en canvi se li ha de donar sentit fonamentalment en el camp jurídic i penal. Cal allunyar qualsevol temptació de presentar un alliberament dels presos com a resultat de la pressió del carrer o d’una victòria en unes eleccions, tal com l’independentisme ha intentat des del primer moment en situar els imputats en llocs destacats de les llistes electorals.

 

XAVIER JUBIERRE

XAVIER JUBIERRE

 

El més adient seria que els presos, un cop ja acostats a casa seva, passessin de la presó preventiva a la llibertat condicional en espera del judici, una nova situació que fan molt difícil les promeses de mobilitzacions i de restauracions, d’unilateralitats i de desobediències promogudes per les actuals autoritats catalanes i sobretot pels antics càrrecs del Govern fugits a l’estranger. No podem oblidar que la fugida clandestina de Puigdemont la matinada del 29 d’octubre va ser el cadenat que va tancar els polítics a la presó. Sense fugits, sense evidències immediates de risc de fugida i de reiteració delictiva, hauria sigut més difícil que hi hagués hagut resolucions de presó preventiva.

De presó, tampoc n’hi hauria hagut si abans s’hagués produït el diàleg. Fàcil de dir i difícil de portar a terme. Política i presó, en efecte, són incompatibles. Sabem que tots la van buscar, uns en el quietisme polític, els altres en l’unilateralisme i la desobediència. Només el diàleg hauria pogut impedir-ho i només amb diàleg es pot resoldre. Abandonar-lo va ser tan senzill com complex serà ara recuperar-lo.

Les responsabilitats són compartides: uns per no saber utilitzar res més que la justícia per respondre a les exigències independentistes; els altres per haver planificat fins al final, sense cap mena de proposta autènticament transaccional, la destrucció de la democràcia constitucional espanyola. Entre presó o política, una opció oberta fins el darrer minut, quan Puigdemont es va negar a convocar eleccions, tant els uns com els altres van triar la primera. Ara, quan ja no té remei, ha arribat l’hora d’eixamplar el radi dels qui volen fer política per treure els presos de la presó i treure a tots els catalans del carreró sense sortida que significa un país sense política, és a dir, sense diàleg.