window.dataLayer = window.dataLayer || []; function gtag(){dataLayer.push(arguments);} gtag('js', new Date()); gtag('config', 'UA-123062154-1');

Ponsatí, desconstructora

Núm. 0

Persones

Ponsatí, desconstructora

Imma Monsó
Imma Monsó
| 12 set. 2018
Il·lustració de Luis Grañena

La primera mestra memorable que em va despertar interès va ser la Prefecta del col·legi de monges, a la primària. Li dèiem Madreperfecta, un nom que en el meu imaginari s’associava a paraules de sonoritat atractiva com ara madreselva o madreperla. Uns ulls clars, rodons, afables, madurs i purs i durs. Un deix murri de tant en tant, que apareixia quan creia que, de sobte, detectava en alguna alumna un talent ocult a simple vista, com si es delís per descobrir algun brot d’intel·ligència i originalitat en el gruix més o menys homogeni i dòcil de qualsevol grup d’alumnes vist des del púlpit. Era dona de geni fort, exigent i temuda, l’única que quan venia pel passadís provocava una alarma important. El rostre, agradable, respirava empatia. Una empatia més aviat temible, però. Hi havia en ella alguna cosa esponjosa enganxada a alguna altra cosa dura, inflexible. L’esponjositat provenia del seu aspecte físic i dels ulls en particular. La duresa venia no dels ulls, sinó de la mirada, i sempre vaig pensar que tenia a veure amb la devoció i amb la fe. En conjunt, tenia carisma, un carisma una mica boví però carismàtic. I la recordo amb afecte. Un dia d’octubre, d’una manera sorprenent i sobtada, vam saber que havia marxat.

Era dona de geni fort, exigent i temuda, l’única que quan venia pel passadís provocava una alarma important. El rostre, agradable, respirava empatia.

Quan algú desapareix inesperadament no saps mai quan pot reaparèixer. Així, quan cinquanta anys més tard vaig veure al diari un primer pla de la Clara Ponsatí amb motiu del seu nomenament com a Consellera d’Ensenyament, vaig experimentar un sobresalt: la mena de déjà-vu que només una Madreperfecta pot provocar. No era l’original, però tenia idèntics ulls clars i rodons i purs, idèntic somriure obert, la mateixa elegància pagesa i saludable, un deix murri ocasional en el rostre benigne i esponjós. I el mateix punt de duresa rocosa a la mirada: una barreja de pragmatisme inflexible i de religiositat, la mena de duresa que proporcionen, per exemple, les experiències místiques reveladores que fan que, de sobte, ho vegis tot clar.

De la nova Consellera en sabíem poca cosa. En qualsevol cas, tot en en el seu currículum feia pensar que continuaria la feina de les seves predecessores en el càrrec: l’educació concebuda com la gestió d’un negoci on les xifres han de quadrar, l’aplicació de la lògica empresarial i l’expulsió del currículum dels coneixements que no s’ajusten a l’oferta i demanda del mercat. Tampoc importava gaire: la ciutadania estava pendent, per damunt de tot, del paper que cada membre del govern tindria en el xoc imminent. I Ponsatí havia vingut per dur a terme una missió delicada: facilitar l’apertura dels col·legis electorals l’1 d’octubre. De tant en tant, apareixia per tranquil·litzar els directors de centres escolars que Millo s’encarregava d’espantar. I el primer d’Octubre va aparèixer, enèrgica, enfrontant-se a la Policia per barrar-los el pas a la seu del departament. El seu mandat com a Consellera estava destinat a ser breu. El dia 27, el de la proclamació de la República, Ponsatí va mantenir un perfil baix al costat dels que s’enduien el protagonisme. Un d’aquells últims dies d’Octubre, d’una manera sorprenent i inesperada, vam saber que havia marxat.

La ciutadania estava pendent, per damunt de tot, del paper que cada membre del govern tindria en el xoc imminent. I Ponsatí havia vingut per dur a terme una missió delicada: facilitar l’apertura dels col·legis electorals l’1 d’octubre.

Quan algú desapareix d’una manera sobtada no saps mai quan pot reaparèixer. En aquest cas el misteri no va durar: ben aviat va reaparèixer a Brussel·les, al costat d’un Puigdemont envoltat d’una aura d’estrafolària imprevisibilitat. La resta de Consellers, per comparació amb ell, apareixien com desdibuixats. Ponsatí, no. A Ponsatí no se la veia desdibuixada. Se la veia amb posats de vegades atents, de vegades absents. I a mesura que passaven les setmanes, feia la sensació de sentir-se sobrera i profundament cansada. Trontollava la Fe? La que havia marxat era una persona de fe prou sòlida per embarcar-se i embarcar tot un poble en una aventura incerta i de fonaments precaris. Una fe que a molts els agrada dir que és “sobrevinguda”, com si la fe fos menys autèntica quan és adquirida en comptes d’innata. Però la fe, adquirida o innata, tant és: quan ha de fer destrosses, les fa.

Un d’aquells últims dies d’Octubre, d’una manera sorprenent i inesperada, vam saber que havia marxat.

Uns diuen que la seva conversió a la fe estelada es va produir a Minnessotta, en els temps del Doctorat, quan va entrar en contacte amb Mas-Colell, que li va fer obrir els ulls. D’altres diuen que es va radicalitzar arran de la purga de Georgetown, el 2013, quan pel fet d’expressar públicament el seu suport al dret a decidir, el Ministerio no li va renovar la càtedra Príncipe de Asturias. A mi no em sembla que l’exconsellera dugui el ressentiment tatuat al front. No penso que això de Georgetown fos el motiu de la seva «radicalització». Més versemblant em sembla que un catalanisme potent, de tota la vida, profundament impregnat de pragmatisme, es va inflamar de sobte amb la flama estelada. ¿Pragmatisme dur amb misticisme pur? No és pas una combinació infreqüent.

Fundadors subscriptors

La resta de Consellers, per comparació amb Puigdemont, apareixien com desdibuixats. Ponsatí, no. A Ponsatí no se la veia desdibuixada.

La devoció, element imprescindible per sacrificar-se per una gran causa, es detecta en Ponsatí en etapes tendres de la seva vida. Una pista: el retrat que el seu avi, el pintor noucentista Josep Obiols, va fer d’ella quan devia tenir 3 o 4 anys i que Clara Ponsatí manté a la web que li van assignar com a membre del CSIC. És un retrat dolcíssim: el posat dòcil d’un xaiet adorable; la mirada il·luminada, cap al cel, d’una Immaculada de Murillo en plena ascensió al Paradís. Potser, qui sap, una nena massa inclinada a donar la raó als altres. Quan una nena de natura dòcil i intel·ligència notable se sent inclinada a donar la raó als altres sap que necessita combatre aquesta tendència. Potser és precisament la necessitat de combatre aquesta docilitat, més encara sent dona, el que va fer de Clara Ponsatí una persona combativa. Combativa a la universitat contra el franquisme. Combativa en el seu pas per les Joventuts del PSUC. Digne d’anàlisi és, per cert, que després d’aquest pas per la militància comunista s’hagi especialitzat en una branca de l’economia tan esbiaixada cap a l’ultraliberalisme com és la Teoria de Jocs, i encara més digne d’anàlisi és que totes dues coses, el PSUC i la Teoria de Jocs, les tingui en comú amb Mas-Colell. Un altre punt en comú: tots dos, a mesura que es retiraven, van anar deixant anar perles de lucidesa i reflexió crítica sobre com s’anaven fent les coses.

Però Ponsatí va ser més explícita. Sobretot, d’ençà que es va avorrir de Brussel·les i va tornar a la seva plaça de St Andrews, Ponsatí no ha deixat d’atonyinar un cop i un altre el principi sagrat del processisme: «la culpa sempre és dels altres». «No estàvem preparats per proclamar la República», va dir. «La cultura política catalana és molt rastrera, inventa discursos per justificar renúncies». «Es fan moltes coses estranyes per encaixar interessos personals amb projectes polítics». «Moltes coses que hem vist darrerament tenen molt a veure amb els afanys personals de tenir una nòmina». La que va donar lloc a més titulars va ser: «Anàvem de farol». Que una experta com ella en Teoria de Jocs hagi escollit aquesta metàfora, mai no sabrem si obeeix a una decisió estudiadament perversa o si és tan sols una mostra de candor ponsatinià. En tot cas, sempre serà per a mi una incògnita el fet que els promotors del Procés hagin comptat entre els seus membres alguns especialistes en Teoria de Jocs tan rellevants com Ponsatí o Mas-Colell i que, tenint en compte que aquesta disciplina es dedica, entre altres coses, a predir quin seran els resultats d’una estratègia donada en un conflicte, l’hagin espifiada fins al punt que qualsevol ciutadà amb sentit comú, dels que s’han sentit a dir un cop i un altre «derrotistes», hagi encertat fil per randa la predicció. Quedo a l’espera que un grup de minnessottos il·lustres m’expliqui com es va jugar aquest joc inescrutable, amb quines regles, amb quines apostes. ¿Serà mai possible?

Ponsatí, d’ençà que es va avorrir de Brussel·les i va tornar a la seva plaça de St Andrews, no ha deixat d’atonyinar un cop i un altre el principi sagrat del processisme: «Moltes coses que hem vist darrerament tenen molt a veure amb els afanys personals de tenir una nòmina». La que va donar lloc a més titulars va ser: «Anàvem de farol».

No per ara. En una entrevista recent, Ponsatí, probablement encara dividida entre la devoció a la causa i la Realitat, intentava explicar l’inexplicable. Diu a l’entrevistadora: «Bé, costa d’entendre perquè costa d’explicar. Tot allò que no es pot explicar de forma molt simple, en política, no és gaire intel·ligent… Quan una cosa s’ha d’explicar de forma molt complicada és que la persona que ho explica o ben bé no s’ho creu o, si s’ho creu, és que s’ha hagut d’enganyar ella mateixa». Uns segons més tard diu que ni ella mateixa ha tret l’aigua clara del que ha passat. No és estrany: l’inexplicable ho ha impregnat tot des de l’inici d’aquesta aventura, perquè el factor emocional és sord i cec i febril. Si hi ha hagut en aquesta aventura algun brot d’intel·ligència, ha estat d’intel·ligència emocional, aquest invent del màrketing que, com bé sabem, no existeix, perquè la intel·ligència emocional és una contradicció en els termes, és a dir, un oxímoron, un impossible metafísic.

Fa poc, l’exconsellera s’alegrava de no haver hagut de participar en la restitució dels consellers: «Hi ha un límit del ridícul que puc fer per Catalunya», va dir. La dimensió tràgica de la soledat decebuda també allunya del ridícul: a banda de rebre les crítiques de l’obscurantisme dels mitjans de la caverna espanyola, ha hagut de lidiar, també, amb els independentistes sectaris que l’acusen d’alimentar els adversaris amb les seves declaracions. Ponsatí s’ha convertit en una peça incòmoda. Cap dels implicats en el Procés ha fet tant com ella per desconstruir la Gran Estafa. Que estigui ara sense suports dels seus correligionaris diu molt a favor seu: l’hegemonia convergent només dóna suport a la seva xarxa clientelar, els que actuen amb el grau de fanatisme i fidelitat adequats. No hi ha manera millor d’expulsar el talent de les seves files.

Pel que fa als sentiments, també va ser de les primeres a fer autocrítica: «Vam patir una sobredosi de samarretes grogues».

Tanmateix, i malgrat l’autocrítica que ha estat capaç de fer, l’exconsellera continua donant proves de persistir en una fe indestructible. La devoció la pot. Sempre he pensat que les persones de tendència devota hem de contrarestar la natura dòcil llegint escriptors demolidors. «Desconfieu de les vostres opinions. Malfieu-vos de les vostres creences i protegiu-vos dels vostres sentiments», deia Gombrowicz al manifest de Testament. Ponsatí compleix la primera part del manifest: «El problema de les opinions és que queden publicades i després algú les llegeix al cap de tres anys, i tu potser ja has deixat de pensar-les», va dir fa uns dies. Això és bo, tots tenim dret a canviar d’opinió. Pel que fa als sentiments, també va ser de les primeres a fer autocrítica: «Vam patir una sobredosi de samarretes grogues». Pel que fa a les creences… això només ho sap ella. Però mai no és tard per abandonar-les o, si més no, per modificar-les, ni que sigui per allò de no estar tota l’estona amb la mateixa cançó enfadosa.

A propòsit, la Madreperfecta original mai no la vaig tornar a veure. Però fa uns anys vaig saber per quin motiu la seva desaparició havia estat sobtada i envoltada de misteri. Quan va marxar, va penjar els hàbits, es va posar a estudiar Física amb més de 40 anys, va entrar a l’ensenyament públic i se’n va anar a viure en pecat (que en aquells anys era un pecat molt gros) amb un abertzale vint anys més jove. El camí de la vida, per sort, té molts trencalls que s’aparten de la via principal i et deixen respirar el teu propi aire i no l’aire aviciat del ramat. De tota manera, vés a saber.

2018-12-07T10:54:48+00:00Per |

Sobre l'Autor/a:

Imma Monsó
Fundadors subscriptors
Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers, amb fins tècnics, de personalització de la navegació de l'usuari i d'anàlisi del trànsit de la web. Per a més informació sobre que són les galetes, quines utilitzem i la manera de canviar la seva configuració, pot accedir a la nostra Política de cookies mitjançant aquest enllaç o el que apareix al peu de pàgina. Hi estic d'acord