La primera mestra memorable que em va despertar interès va ser la Prefecta del col·legi de monges, a la primària. Li dèiem Madreperfecta, un nom que en el meu imaginari s'associava a paraules de sonoritat atractiva com ara madreselva o madreperla. Uns ulls clars, rodons, afables, madurs i purs i durs. Un deix murri de tant en tant, que apareixia quan creia que, de sobte, detectava en alguna alumna un talent ocult a simple vista, com si es delís per descobrir algun brot d'intel·ligència i originalitat en el gruix més o menys homogeni i dòcil de qualsevol grup d'alumnes vist des del púlpit. Era dona de geni fort, exigent i temuda, l'única que quan venia pel passadís provocava una alarma important. El rostre, agradable, respirava empatia. Una empatia més aviat temible, però. Hi havia en ella alguna cosa esponjosa enganxada a alguna altra cosa dura, inflexible. L'esponjositat provenia del seu aspecte físic i dels ulls en particular. La duresa venia no dels ulls, sinó de la mirada, i sempre vaig pensar que tenia a veure amb la devoció i amb la fe. En conjunt, tenia carisma, un carisma una mica boví però carismàtic. I la recordo amb afecte. Un dia d'octubre, d'una manera sorprenent i sobtada, vam saber que havia marxat.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure