Ha arribat el moment de dir prou. El Govern presidit per Quim Torra ha fet sobradament el seu temps. Mai no s’havia arribat tan lluny en la paràlisi, quan no la degradació, de les institucions d’autogovern. Ja no se sosté cap dels arguments que van servir per formar-lo i és només l’altíssim grau de paràlisi política, reforçada per les dificultats de l’estat d’alarma, allò que el manté de forma artificiosa. Sense la buida gesticulació presidencial i sense l’auxili dels mitjans de comunicació públics, embrancats en l’exercici de sotmetiment més humiliant que s’hagi vist des de la dictadura, Torra i el seu equip haurien deixat d’existir políticament.

S’ha enfonsat la construcció artificiosa que va acompanyar la formació del Govern: l’anomenat ‘mandat de l’1 d’Octubre’, la dualitat de la presidència pretesament legítima acompanyant una presidència que havia de ser efectiva, la funcionalitat d’artefactes com el Consell de la República i la voluntat, tant predicada com desatesa, de fer una cosa tan boirosa conceptualment com ‘construir república’. Tot plegat ha quedat en foc d’encenalls, ofegat a més a més per l’abast de la crisi de salut pública del coronavirus.

A la inefectivitat del govern militant i agitador presidit per Torra, s’hi ha afegit la ineficiència molt més tràgica i dolorosa d’un gabinet incompetent, desguarnit i dividit per a enfrontar amb diligència el combat contra el virus. Esquarterat per la rivalitat entre els seus components, només és capaç de sobreviure amb el combustible d’una retòrica divisiva i ressentida contra les institucions de l’Estat de dret, esdevingut el boc expiatori de les seves mancances i frivolitats.

Ningú no pot passar per alt les gravíssimes responsabilitats derivades de deu anys de gestió de les competències sobre la sanitat i sobre les residències d’avis -els dos forats negres de l’Estat de benestar català- per part dels governs nacionalistes presidits per Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra. Derivar les responsabilitats de la manca de preparació enfront del coronavirus en direcció al Govern espanyol, fent abstracció de les retallades sanitàries i de la negligència en la inspecció de les residències, és un exercici d’hipocresia i de falsejament tan greu com el que fa Donald Trump quan pretén culpabilitzar el Govern de la Xina i l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

A les irresponsabilitats i la inacció cal afegir-hi també les iniciatives directament encaminades a enverinar la vida política, com ha estat el tracte dispensat a la Unitat Militar d’Emergències i el menyspreu a l’acció dels cossos policials de competència central. A la ficció de la independència, Quim Torra hi ha afegit la ficció d’una sobtada vocació de govern de l’autonomia, dirigida a desprestigiar l’estat d’alarma, la concentració de les decisions en el comanament únic i la necessitat de coordinació. Aquest nou relat no pretén recuperar l’autogovern sinó impugnar l’acció del Govern de Pedro Sánchez, en un exercici d’oposició deslleial impropi d’una crisi de les dimensions de la que estem patint.

Es fa difícil d’imaginar que des de la confrontació -i a vegades des de l’insult i la culpabilització- es puguin resoldre qüestions peremptòries com és la situació dels polítics presos o el diàleg futur entre Barcelona i Madrid. Ningú amb dos dits de front pot pensar que serveixi per avançar la substitució de la fal·làcia de l’Espanya que robava als catalans per la insídia que Espanya és la responsable dels morts del coronavirus. Hem passat d’un relat màgic a un relat macabre que només satisfà les baixes pulsions xenòfobes i supremacistes del nacionalisme populista més irracional i que atia les mateixes pulsions, en sentit contrari, de la dreta i de l’extrema dreta al conjunt d’Espanya.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Cal una majoria nova. Cal una majoria amb vocació i disposició de govern. Cal recuperar per a Catalunya la vocació pactista. Especialment de cara a l’etapa de reconstrucció de l’economia i de l’Estat de benestar que caldrà emprendre sense esperar a la total eliminació del coronavirus -que només serà completa amb la vacuna-. Catalunya necessita urgentment ser governada, des de la lleialtat als ciutadans i des de la lleialtat a les institucions, a l’Estatut i a la Constitució.

Val a recordar que, de facto, som ja en temps de descompte perquè el final anticipat de la legislatura i la convocatòria d’eleccions van ser anunciats pel mateix president Torra. Aquesta interinitat, amb els càlculs electorals com a teló de fons, ha fet que la coalició independentista de govern grinyolés encara més. Les eleccions s’haurien de celebrar en temps i forma, és a dir, un cop superada l’actual fase de desescalada de l’estat d’alarma i amb els terminis i les garanties que preveu la legislació de referència.

Mentrestant, les veus de l‘oposició s’han de fer sentir amb més força dins i fora de les institucions, perquè una cosa és mantenir un comportament lleial pel que fa a la difícil gestió de l’emergència sanitària -que no exclou la crítica quan s’escaigui- i tota un altra és tolerar la deriva sectària impulsada pel president Torra utilitzant la institució de la Generalitat i els mitjans públics que en depenen.

Així, el Parlament de Catalunya ha de funcionar a ple rendimenti, tant pel que fa al seguiment específic de la crisi sanitària -la comissió corresponent de la Cambra- com quant a la seva direcció política -les sessions de control al Govern i del seu president en el plenari. La democràcia no pot estar en quarantena, i sobretot la institució que n’és la dipositària, a l’espera del moment en què els ciutadans emetin el seu veredicte en unes eleccions.