Un diari íntim a l’abast de qualsevol familiar pot exercir un magnetisme pervers, temptador i alhora fatal. «La lectura d’alguns passatges em va provocar un dolor intens», va reconèixer el fill de John Cheever, Benjamin, quan va llegir els diaris que el seu pare havia escrit en secret al llarg de quaranta anys com un intent d’autoanàlisi i d’examen de consciència, a la recerca del consol i l’expiació que no li proporcionaven les misses dominicals, com una confessió dels pecats que el martiritzaven: la culpa diària a causa d’un matrimoni malmès des del principi per la violència domèstica, l’alcoholisme, l’homosexualitat i els adulteris, el pes de la vergonya, el ressentiment, la derrota i la frustració, la inseguretat i la gelosia que sentia cap a altres autors de la seva generació a pesar d’haver escrit unes quantes novel·les d’èxit i una seixantena de contes admirats per tothom. Per sort, a Cheever li agradaven tant els gossos que en criava de cacera.

Els diaris íntims són com un cercle concèntric: en un primer lloc, hi ha els fets; en el segon cercle, s’hi troben les reflexions; i, en un tercer nivell, hi ha les emocions i les sensacions, l’ànima, deia Julio Ramón Ribeyro, autor de La tentación del fracaso, un diari on s’escruta amb rigor paorós el tedi dels solitaris. «Encara no l’havíem incinerat, va ser com tenir la seva ànima entre les mans. Vaig descobrir-hi un Guillem que no coneixia, mai no em vaig imaginar que patís tant», recordava Carme Vidal, vídua de Guillem Simó (Palma de Mallorca, 1945-2004), autor d’En aquesta part del món (A Contravent, 2016), desconeixedora que la persona amb qui vivia –un professor d’institut amb uns quants estudis d’erudició històrica publicats– havia estat escrivint durant trenta anys un diari tèrbol i sòrdid on passava comptes, sense compassió, amb ell mateix i amb el món.

Els diaris íntims són com un cercle concèntric: primer, hi ha els fets; en el segon cercle, les reflexions; i, en un tercer nivell, les emocions i les sensacions, l’ànima.

Carme Vidal va assabentarse dels vicis, els turments i les misèries del seu marit, i en devia sortir tan sacsejada, esgarrinxada, plena de cops i dolor, amb ferides obertes i amb els ulls roents, tan emocionada i trista, com el lector que no va conèixer mai Guillem Simó, i que mai no li agrairà prou que invertís tant de temps a conèixerse a ell mateix i que trobés en el territori de l’escriptura íntima la fortalesa irreductible per traçar la complexa edificació d’una imatge moral: «Puc escriure. Puc ferho. I ho necessit per mantenir-me un poc equilibrat. Ho necessit per desinhibirme. Per trobar el plaer. Per morir en pau. Per arrecerarme. Per no odiar l’home tan intensament. Per aconseguir tot això necessit acudir a l’artificialíssim subterfugi d’escriure. Estic totalment desinteressat de tot, fastiguejat de tot: què puc fer sinó penjarme de la ploma i no amollarla per res?».

A En aquesta part del món, Guillem Simó escriu des d’una exigència autodestructiva i ofereix el retrat d’un home trist i desvalgut, a la recerca sempre de refugis vàlids per enfrontarse amb dignitat als maldecaps de cada dia. Com tots els caràcters nerviosos passius, Guillem Simó troba un cert consol en el consum de tabac i alcohol i en la visita assídua als prostíbuls. Com un condemnat a la terra sense ganes o sense la capacitat pràctica de resoldre cap entrebanc, o com un home molt cansat de si mateix, tot el llibre podria estar resumit en aquestes anotacions: «Es tracta d’impedir que els malsons col·lectius t’arrosseguin i et facin perdre autoestima. Viure, avui, no és una bagatel·la, sinó possiblement una maledicció. Deixar de viure és potser l’únic alliberament viable». Per sort, a Guillem Simó li plaïa asseure’s arran de la balconada de casa seva i tocar l’espineta.

Els diaris, a part de propiciar el drama escènic o l’espectacle personal, també busquen l’impossible: el sentit d’un acte va, el lloc que ocuparà un fet absolutament mediocre en la complicada història personal. Escriure un diari constitueix una manera de «precipitar els esdeveniments», diu Gil de Biedma, una opinió que David Vilaseca (Barcelona, 1964Londres, 2010) segueix al peu de la lletra als dos llibres –L’aprenentatge de la soledat i El nen ferit– que s’inclouen a Els homes i els dies (L’Altra, 2017). David Vilaseca s’hi referix en tot moment com a novel·les, però totes dues sorgeixen dels dietaris que va anar escrivint, sense ferne partícip a ningú, a partir de l’any 1987, quan va marxar de Barcelona per esdevenir catedràtic d’estudis hispànics i teoria crítica a la Universitat de Londres i publicar les seves investigacions sobre l’homosexualitat a les autobiografies i sobre l’art i el cine gai.

Potser d’aquí a un temps hi haurà qui se centri a l’anàlisi d’Els homes i els dies per escatir de quina manera un text autobiogràfic també pot ser una novel·la –o al revés, tant li fa–, però el lector que ara s’hi enfronti deixarà de banda qualsevol especulació sobre el gènere al qual pertany perquè tindrà prou feina a pair uns textos aspres i d’una esgarrifosa sinceritat, sòrdids i desoladament pertorbadors, i que transiten pel sexe anònim als lavabos públics, saunes i habitacions fosques, per la pornografia infantil, o per la rehabilitació dels addictes sexuals, pels dies depressius de l’abstinència, pel tumultuós divan de la psiquiatria: no és d’estranyar que David Vilaseca temés la reacció dels seus pares quan va decidir publicar la primera part.

Els homes i els dies és el retrat de la forja d’un caràcter i de la vocació innegociable d’algú que sap que l’única vocació que té –i que el posseeix– és la literària. Es també el catàleg obsessiu d’una recerca sexual i emocional i dels dolors i les frustracions que l’acompanyen –«dormo amb gent per deixar de ser jo durant una estona»–, com si la veu que escriu les entrades d’aquest diari escrivís el seu llibre del desassossec, o com si prengués consciència de com és de cansat l’ofici de viure, o com si es descobrís habitant en una campana de vidre rabiosament fràgil. Al capdavall, David Vilaseca descobreix que hi ha unes penes inexplicables, injustificables i de cap de les maneres atribuïbles a agents externs, que a vegades es produeixen unes hemorràgies o unes esquerdes interiors que no es podria haver imaginat mai que existissin, i, com si volgués comprovar en la seva pròpia pell que Scott Fitzgerald tenia raó i que «qualsevol vida és un procés de demolició», va anotant les tribulacions morals que comporta aprendre a viure sol. Per sort, David Vilaseca trobava conhort suficient en Henry James, en la música i el cinema, en la visita als museus.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

«Els nostres pensaments més importants són els que contradiuen els nostres sentiments»: com si seguís aquesta frase que Paul Valéry va anotar en un dels quaderns que escrivia d’amagat de la seva família, Joan Ferraté (Reus, 1924Barcelona, 2003) es proposa en tres ocasions l’escriptura d’un diari íntim per «pensar la meva vida a fons», i el resultat és Del desig (Empúries, 2018), un llibre d’una tristesa densíssima. Joan Ferraté segurament hauria volgut desaparèixer en l’infinit de les coses mentals, però a l’estiu del 1966, a Roma, «l’obsessió eròtica», les «fantasies sexuals», la «tendresa pels nois» –o «el desig del cos dels nois», i la por i l’angúnia de la por que comporta saber el càstig que inclou la pedofília, li eliminen «la disposició per als instants feliços». Hi ha pal·liatius, és clar: d’un museu, s’endú «la petita polla d’un dels marbres d’un vestíbul»; en baixar d’un autobús, s’arrapa al braç d’un «noiet»; i, a Barcelona, el que va determinar la compra del pis van ser les vistes al pati del col·legi de davant.

Deia Valéry que escriure és l’intent de restituir, a través del llenguatge articulat, el que intenten expressar foscament els crits, les llàgrimes, les carícies, els petons i els sospirs.

No és fins el 1970 que coneix al Canadà un noi de divuit anys, un «primer amor plenament satisfet», però no triga a apuntar: «Em fa por que m’hagi de fer patir». I al cap de ben poc inicia unes relacions perilloses amb el noi, la seva germana i el marit per constatar la veritat de la seva premonició. Per sort, Joan Ferraté sabia que Paul Valéry tenia raó quan deia que escriure és l’intent de representar, o de restituir, a través del llenguatge articulat el que intenten expressar foscament els crits, les llàgrimes, les carícies, els petons i els sospirs, i que el caràcter sofisticat del barroc és harmonia, «una harmonia imposada damunt la realitat per mitjà del pensament i l’abstracció».

«No som res més que un punt de vista, una mirada», diu Ribeyro: de la mateixa manera que hi ha qui, a l’hora d’escriure un text íntim, es prepara i es maquilla i busca el seu rostre més favorable per sortir a la fotografia, també hi ha qui no s’acovardeix i gosa mirar i acceptar la imatge tal com és, sense cap trucatge ni cap exercici d’ocultació de les imperfeccions i les mancances que el defineixen. Aquest és un dels triomfs més radicals dels diaris pòstums i amargs de Guillem Simó, de David Vilaseca i de Joan Ferraté.