window.dataLayer = window.dataLayer || []; function gtag(){dataLayer.push(arguments);} gtag('js', new Date()); gtag('config', 'UA-123062154-1');

El retorn a l’ordre

Els carros blindats del Pacte de Varsòvia intenten obrir-se pas en mig de la protesta ciutadana als carrers de Praga. (Sovfoto/UIG via Getty Images)
Núm. 0

Àlbum

El retorn a l’ordre

Praga, estiu de 1968

Lluís Bassets
Lluís Bassets
| 29 ag. 2018

L’estiu del 68 va ser el del retorn a l’ordre. A França, tot just començar la canícula, els dies 23 i 30 de juny, les eleccions legislatives van donar a la dreta gaullista una majoria absoluta que no havia obtingut mai a les tres anteriors eleccions de la V República. El 30 d’agost, els blindats del Pacte de Varsòvia, l’aliança prosoviètica, simètrica i adversària de l’Aliança Atlàntica, entraven a Praga i aixafaven l’experiència de socialisme liberal i pluralista que havia liderat Alexander Dubcek.

La Unió Soviètica, com a superpotència continental europea, va imposar els seus criteris polítics a les dues revolucions en marxa, la dels estudiants francesos i la dels comunistes reformistes i demòcrates xecs i eslovacs. La cúpula soviètica, encapçalada per Leonid Breznev, no volia un canvi de govern i menys de règim a París, on a finals de maig començava a quallar la idea de un govern d’esquerres, encapçalat per François Mitterrand, amb vocació d’aprofitar el buit de poder deixat pel general De Gaulle, absent en aquell moment del país. Tampoc volien els soviètics que el mal exemple de la Primavera de Praga s’estengués pel bloc comunista i posés en perill la seva hegemonia sobre mitja Europa i, en conseqüència, el llegat de la Conferència de Yalta, on Washington i Moscou es van repartir el món en àrees d’influència al final de la Segona Guerra Mundial.

Els soviètics van actuar com un gran gendarme europeu aquell any excepcional que va ser 1968. A França indirectament, gràcies a la corretja de transmissió que era el fortíssim Partit Comunista Francés i la seva central sindical, la Confederació General del Treball, reticents davant de la revolta dels estudiants i en cap cas disposats a lliurar França a l’aventura d’un govern esquerranista; i directament a la Txecoslovàquia encara indivisa, a través dels 200.000 soldats i els 2.000 vehicles cuirassats aportats per Alemanya Democràtica, Bulgària, Hongria i naturalment la Unió Soviètica a l’Operació Danubi, el nom sota el qual l’aliança militar comunista va organitzar la liquidació de l’experiment de socialisme amb rostre humà.

El final sobtat d’ambdues revolucions no havia de quedar sense conseqüències. Va ser tota una demostració de la validesa de l’anomenada Doctrina Breznev de la sobirania limitada, un eufemisme per disfressar la impossibilitat de canviar el mapa traçat per Stalin i Roosevelt en acabar la seva guerra contra Hitler. Moscou veia a més que perillaven les seves especials relacions amb París, on De Gaulle havia buscat una posició pròpia i sense subordinació respecte a Washington, i temia que un canvi de govern acabés decantant França a una relació més estreta amb els Estats Units.

El bloc comunista va observar amb extrema preocupació l’evolució del comunisme txecoslovac i va donar suport a la liquidació de l’experiment, no tan sols per conservadorisme respecte a les hegemonies mundials, sinó sobre tot per temor a la propagació del virus reformista als seus respectius països. Però els comunistes francesos, italians i espanyols es van separar del suport a Moscou, en el que van ser les primeres passes del que havia de configurar-se com a eurocomunisme, un conjunt d’idees molt properes al reformisme de Dubcek.

Fundadors subscriptors

No hi ha dubtes sobre la profunditat històrica del llegat d’ambdues revolucions. L’any 1968 és l’emblema d’un canvi d’època a Europa, en la qual el comunisme soviètic va mantenir la seva hegemonia però va començar a veure erosionat el seu prestigi, sobretot davant de les joves generacions, en adoptar el rostre definitivament autoritari i conservador que l’havia de caracteritzar en la seva etapa de decadència final abans de la perestroika. La ironia de l’actual aniversari, els 50 anys que ara es celebren d’ambdues revolucions, és que tant el Washington de Trump com la Rússia de Putin estiguin temptejant de nou la recuperació d’un repartiment del món del qual els europeus podríem acabar sent les víctimes, com ho va ser tota l’Europa sotmesa a Moscou a partir de 1945 i especialment els comunistes demòcrates txecoslovacs ara fa mig segle.

Fundadors subscriptors
Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers, amb fins tècnics, de personalització de la navegació de l'usuari i d'anàlisi del trànsit de la web. Per a més informació sobre que són les galetes, quines utilitzem i la manera de canviar la seva configuració, pot accedir a la nostra Política de cookies mitjançant aquest enllaç o el que apareix al peu de pàgina. Hi estic d'acord