Praga, la ciutat bohèmia que es va entregar a Wolfgang Amadeus Mozart amb una adulació insòlita a l’època, més pròpia del nostre star-system, ara el maltracta. En una capital txeca totalment venuda al turisme, el Teatre dels Estats on el compositor va dirigir les estrenes de les seves òperes Don Giovanni i La clemenza di Tito, ofereix un espectacle, Le nozze di Figaro, que menysté aquell privilegiat llegat musical.

La ciutat va donar a Mozart el caliu i l’aplaudiment que el públic vienès li regatejava en els darrers anys de la seva curta vida. L’empenta que va portar el geni a Praga en un moment en què a la ciutat hi havia un gran fervor polític, va ser la creació d’una orquestra que era una de les millors de l’Europa central. També hi va contribuir la construcció d’un nou teatre, el dels Estats, inaugurat el 1783, dedicat a la representació de teatre alemany i òpera italiana. Un tercer factor que va apropar Mozart a Praga va ser la seva amistat amb el matrimoni format per Frantisek Duschek, mestre de música, i Josepha, una coneguda soprano amb orígens salzburguesos, que mantenien unes àmplies relacions musicals internacionals.

Mozart hi va estrenar la ‘Simfonia Praga’ i les òperes ‘Don Giovanni’ i ‘La clemenza di Tito’.

Una de les primeres òperes que es van veure al Teatre dels Estats va ser precisament una de Mozart, Die Entführung aus dem Serail (El rapte del serrall). Va tenir un gran èxit. El 1786, el teatre va presentar Le nozze di Figaro, tot i que la seva estrena a Viena havia estat rebuda de forma molt discreta. A Praga, en canvi, va ser un triomf. Tant va ser així que l’orquestra va fer una col·lecta per convidar Mozart a veure-hi una representació de la seva òpera. De fet, Le nozze es va representar durant uns quants mesos.

 

«Visca Da Ponte, visca Mozart»

En aquella primera visita a la capital de Bohèmia el gener del 1787 el compositor hi va estrenar la Simfonia núm. 38, coneguda com la Simfonia Praga, i va dirigir una representació de Le nozze di Figaro. D’aquell viatge en va sortir l’encàrrec d’una altra òpera que va ser Don Giovanni i que va deixar el públic de l’estrena bocabadat i entusiasmat. Segons explica el llibretista Lorenzo da Ponte a les seves memòries, Domenico Guardasoni, empresari del teatre, li havia escrit dient: «Visca Da Ponte, visca Mozart. Mentre visquin no se sabrà mai què és la misèria teatral». Com que la notícia del gran èxit va arribar a Viena, l’emperador va voler que l’òpera es representés a la capital, però allà va ser un fracàs.

En una posterior visita a Praga que va fer Da Ponte, va tenir ocasió de veure les tres òperes de Mozart per a les que ell mateix havia escrit el llibret (Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte). A les seves memòries escriu: «No es fàcil pintar l’entusiasme dels bohemis per aquella música. Les peces que menys s’admiren en altres països, són considerades per aquests pobles com cosa divina; i el més admirable és que aquestes grans belleses, que només després de moltes i moltes representacions van descobrir altres nacions en la música d’aquell geni singular, els bohemis les van entendre perfectament a la primera representació».

Mozart va tornar altres vegades a Praga i el 1791, en la seva darrera visita a aquella ciutat tres mesos abans de morir, hi va estrenar i dirigir La clemenza di Tito escrita per a les celebracions de la coronació de l’emperador Leopold II com a rei de Bohèmia.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

Una escena de Le nozze di Figaro al Teatre dels Estats de Praga.

Una escena de Le nozze di Figaro al Teatre dels Estats de Praga.

 

Si a Viena l’enterrament de Mozart va ser un acte amb quatre gats, a Praga, vuit dies després, 120 músics es van reunir per interpretar una missa de Rèquiem en honor seu en una església en què no hi cabia ni una agulla. Aquella adoració pel geni musical va fer que una colla d’amants de la seva música es comprometessin a mantenir econòmicament la seva vídua, Konstanze, i els fills.

La relació entre el compositor i la capital de Bohèmia va ser tan intensa que fins i tot va ser inspiració per al poeta alemany Eduard Mörike, que el 1855 va escriure la novel·la curta Mozart, camí de Praga en la qual fantasia sobre una aturada de Wolfgang i Konstanze durant el seu viatge a aquella ciutat, la tardor de 1787, per a l’estrena de Don Giovanni.

El Teatre dels Estats, d’estil neoclàssic i un dels pocs teatres d’Europa que s’ha conservat en la seva forma original, és una de les sales que formen el Teatre Nacional. Una estàtua del fantasma del Commendatore, del convidat de pedra, situada al costat de l’entrada recorda la històrica estrena de Don Giovanni. A la pel·lícula Amadeus, les escenes de Praga es van filmar al teatre.

 

Decebedora ‘Le nozze di Figaro’

Amb aquest passat gloriós i amb la bona fama que sempre ha tingut Praga com a bressol d’excel·lents intèrprets, és molt decebedor veure com una òpera de Mozart que tant èxit havia assolit al seu moment i que el mateix compositor havia dirigit allà com és Le nozze di Figaro es presenta amb una posada en escena pobra, una direcció musical i una orquestra planes, sense la guspira del geni de Salzburg, i una majoria de veus molt justes procedents de la companyia mateixa, tal com es va veure el 29 de novembre.

La producció que firma Magdalena Svecova s’havia estrenat el 2018 i es va tornar a representar a finals del 2019. Vol ser una barreja entre antiga i moderna sense ser ni una cosa ni l’altra. L’afegitó d’uns personatges còmics per omplir les pauses dels canvis d’acte i el desdoblament del personatge de Cherubino desconcertaven. Una extrapolació dels vestits d’època no ajudaven a definir els caràcters, ni la posició social ni els debats sentimentals dels personatges que estaven (des)dibuixats de manera superficial.

Després de la caiguda del comunisme, l’escena operística de Praga no ha evolucionat cap a uns estàndards europeus.

Els dos grans moments del personatge de la Comtessa (Marie Fajtová) passaven sense pena ni glòria. El Figaro de Milos Horák estava massa pendent de les indicacions del director. El Comte Almaviva de Roman Janál superava els esculls vocals amb experiència teatral, mentre que la veu d’Alzbeta Vomacková resultava inadequada per al paper de Cherubino. Qui sobresortia amb nota era Jana Sibera en el paper de Susanna. L’orquestra, dirigida per Zbynek Müller, donava poca volada a la brillant partitura de Mozart. Aquestes mancances no van enterbolir el gaudi d’un públic, més turístic que musical, que va premiar els intèrprets amb grans aplaudiments i fins i tot amb «bravos».

El Teatre Nacional txec té un problema ben reconegut i és que després de la caiguda del comunisme fa 30 anys, l’escena operística de Praga no ha evolucionat cap a uns estàndards europeus. Les resistències al canvi entre els 1.200 treballadors de les tres seus del teatre, van obrir una greu crisi l’any passat quan es van voler impulsar canvis en els càrrecs directius. A l’estrena el juny del 2019 de l’òpera Dalibor de Bedrich Smetana, els cantants lluïen un llaç ben visible en senyal de protesta.

Ara bé, malgrat la mediocritat artística, estar en el Teatre dels Estats que és una preciositat carregada d’història, sabent que Mozart hi va dirigir algunes de les seves òperes més grandioses, no deixa de ser molt emocionant. El que enfurisma és el maltractament artístic que es dóna a una de les figures que amb la seva vinculació amb Praga va contribuir de manera molt notòria a posar la ciutat en el mapa musical europeu i que ara, la seva petja en aquest mapa sigui gairebé inexistent.