Són moments elàstics, que duren, en què reconèixer-se és una tasca àrdua. Ho sabem des de fa setmanes. La ciutat és Budapest, però podria ser qualsevol altra. Estem a principis de maig i la floració és esplèndida.

L’esforç de molts governs i autoritats locals se centra a implantar mesures preventives com a resposta de contenció a l’emergència sanitària global. És insòlit trobar espais públics gairebé buits, sense moviment de persones ni de vehicles, tret dels que proporcionen el servei de transport públic o els de les forces de seguretat. Més encara el fet d’adaptar la nostra oïda a nivells tan baixos de so. En molts punts dels centres urbans afectats, el silenci que corre i ho absorbeix tot és gairebé absolut, i afavoreix que l’espai de la fantasia individual es creui amb el de l’anomenada realitat visual que ens mostra aquest present. Es produeix una relació estranya entre tots dos, que podem explorar a partir dels sentits.

Commou visualitzar i experimentar espais que suggereixen o recorden molt algunes obres creades pel moviment de la pintura metafísica i, en particular, les del seu precursor, Giorgio de Chirico (1888-1978). En moltes de les seves obres es mostren places italianes desertes, barrejades amb juxtaposicions casuals d’objectes, enllaçant-ho tot amb la ment inconscient, més enllà de la realitat física, d’aquí el nom de pintura metafísica. Recordem que el moviment buscava expressar una lògica alternativa, per dir-ho d’alguna manera, enmig d’una Guerra Mundial (la Primera). I va ser just en aquell moment de gran crisi que aquests artistes van mostrar espais misteriosament quiets i tranquils, espais profundament silenciosos.

El moviment surrealista, igual que el moviment de la pintura metafísica, es va esforçar a explorar el que hi ha més enllà de la realitat. Els surrealistes ho van aconseguir alliberant el seu inconscient en el procés creatiu (automatisme psíquic). Els metafísics, en canvi, van triar «a consciència» els elements simbòlics que van protagonitzar els seus somnis enigmàtics.

Podríem avançar-nos i apuntar que De Chirico, com també alguns artistes metafísics, primer, i surrealistes després, van encertar a anticipar, sense saber-ho, el relat visual sorprenent que ens ofereix aquest moment present. Perquè la seva visió no responia necessàriament només a la cerca artística/estètica i irònica, sinó també a allò que filtraven realment els seus sentits més aguts. Es componien, per exemple, paisatges de ciutats clàssiques abandonades o de monuments emblemàtics que només abastaven l’espai en què van ser construïts, elasticitats distorsionades, esdevenir d’objectes en llocs dispars, tonalitats omnipresents, sense presència humana… però amb ombres sorprenents!

Ara i, sense que ells ho hagin pretès, els espais urbans i arquitectònics han aconseguit de sobte ser vistos sense ningú, coronant l’espai per ells mateixos, tal com els van entreveure i després dissenyar els seus autors.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

I és com el fluir de l’aigua sense treva, enigma obert i suspès en el temps, el que sembla que s’ha detingut per a molts, despullat de la nostra capacitat d’intervenció, despullat gairebé completament, fins i tot de la nostra presència. És com una aturada a mig camí, un missatge incomprensible i inacabat però tremendament poderós. Les nostres necessitats es filtren i només hem de respondre amb acció i moviment quan hi ha una situació que així ho mereix, és a dir, una necessitat real que no convé ajornar. Altrament, ens submergim en el recolliment i en la reflexió (inspiració), en el millor dels casos o, en el pitjor, ens tanquem en la lògica rígida de l’«aïllament forçat».

Però si el kitsch és el substitut dels valors veritables, sinònim de «manca d’autenticitat i qualitat» (Magda Szabo, La puerta), els nostres dies urbans en aquesta crisi són el seu contrari. Vivim l’oportunitat d’aprofundir en la nostra cerca i en la nostra escolta, submergits en una escenografia sorprenent que ens desperta emocions múltiples i un sentiment de perplexitat. Perquè vivíem en una societat que ens semblava oberta i que ara es tanca.

La impredictible primavera acompanya aquesta experiència i els seus múltiples relats. Cauen flocs fins i blancs, mentre la terra, amb els seus arbustos en flor, esquitxa la nostra visió, amb punts blancs emergents, que no són més que flors minúscules que apunten i es resisteixen, com les tulipes de les finestres, aquest flagell inesperat de vent gèlid, animat per la pols blanca que transcorre i es desplaça, com si volgués substituir els vianants. Al seu lloc, circulen remolins de pètals que suggereixen el traç canviant de tot allò que en algun moment precedent va ser viu.

L’escenografia present és insòlita. Ens esglaia i ens desperta, tal vegada ens transporta a estats d’ànim i cognitius que desconeixíem, o que només havíem experimentat parcialment a través del fil de la nostra fantasia en acció. Però ara és aquí, davant dels nostres ulls, perquè aquesta és la realitat que ens desperta el moment, la que s’ofereix com a antídot de la que estàvem tan acostumats i que ens semblava que era «la realitat», sense més. L’única, i imperible, la que tots compartíem i reconeixíem com a certa i perdurable. La que ens brindava, sense parar, la lluentor de l’intercanvi en directe, la calor dels cossos amables, les carícies genuïnes i els petons, incloent-hi els més tendres. Llavors, alçàvem els fills dels nostres amics i jugàvem amb ells, cos a cos. Llavors, els adults s’abraçaven. L’univers humà de la gestualitat comunicativa s’oferia en tota la seva esplendor. I és lògic que fos així perquè la interacció en directe implicava un component físic en moltes cultures, entre elles la nostra.

Fins ara ens havíem d’esforçar a albirar altres arestes o perfils del que podríem anomenar realitat visual per relatar les nostres activitats quotidianes, explicar històries i/o interpretar fets comuns. Però també ens havíem d’esforçar, fins i tot més, per acostar-nos al pols de la nostra vida interior, impregnada de valors no materials, de melodies i compassos que entonem i percebem, però que no aconseguim abastar amb les mans i que només podem materialitzar al vol quan interpretem les notes amb un instrument, amb la nostra veu o amb la dansa.

La crisi ens revela que ara podem explorar un vincle i una proximitat insòlita entre la nostra percepció interior i l’entorn visual que ens envolta i al qual pertanyem, com a membres que som de la comunitat en general. De Chirico deia «només puc estimar el que és enigmàtic». Perquè la seva narrativa no ens porta mai a res de definitiu. L’enigma, segons ell, està destinat a no resoldre’s. I potser això contribueix al fet que el nostre ésser no s’acomodi i així aconseguim evitar l’autocomplaença.

Aquest avui que podem explorar ara és com el llenguatge neutre i poderós de les flors, el llenguatge espiritual de les paraules o el simbòlic metafòric de les imatges. Totes elles, paraules i imatges, creuant-se en un missatge insòlit de trobades articulades per desxifrar a través de múltiples formes d’expressió que busquen donar veu a les nostres intuïcions evanescents. És la metàfora de l’«àngel» de la música; s’aguditza l’escolta, i els detalls de la seva narrativa ens sedueixen i ens guien a través del pas inspirat de cada tram de la composició, que passa corrents però que ens penetra i, com la terra, acull cada llavor.

Arbre meu, penso, sembla que han tornat els llocs màgics! Les imatges més belles d’ahir s’han convertit ara en llocs veritables, sense turistes desfilant pertot arreu, sense aldarull, sense xerrameca. Ergo, Riva del Garda, teixit present impregnat de nostàlgia, com la neu d’abril a Concord, la d’aquests dies d’ara. Perquè el secret preval en nosaltres. Com deia Attila Jozsef, «el que és profund calla».