Dos cotxes dels Mossos d’Esquadra aparcats a la vorera desperten la curiositat dels parroquians d’un bar anomenat Iglú, que s’entretenen fent broma sobre què succeeix avui allà. Els cafès s’entremesclen amb les cerveses mentre una comitiva judicial surt escortada d’un bloc amb façana de maó vermellós. S’acaba de produir un desnonament. Però al carrer Torres i Bages de Salt (Girona), un dels municipis més pobres i amb més immigració de Catalunya, sembla que no se n’hagi assabentat cap veí.

No se sap res dels desallotjats. La comitiva no vol donar detalls i marxa amb cotxe. El vehicle en què viatja la secretària judicial arrenca i es creua amb una desena de nens que surten del col·legi per anar a dinar. És la una del migdia i gran part dels menors que corren per la vorera són d’origen magribí, subsaharià i llatinoamericà. A la tarda tornaran a classe i la fotografia de final de curs il·lustrarà que la immensa majoria dels pupitres estan ocupats per nens d’origen estranger. En algunes aules de col·legis públics com el de la Farga la xifra s’eleva fins al 90 %.

Gairebé una dècada després que la immigració massiva, la xenofòbia i l’atur amenacessin amb fer saltar pels aires la pau social d’un poble massa acostumat a la pobresa, Salt continua avui batallant per la convivència. La metxa de la tensió racial que es va encendre després de la mort d’un jove immigrant ara fa 9 anys sembla haver-se apagat. Però els ingredients per al brou de cultiu de la ultradreta de Vox, que va obtenir 3 regidors a les passades municipals, segueixen presents en alguns carrers d’aquest municipi de 30.000 persones que limita amb Girona. ONG, associacions de pares, polítics i veïns coincideixen que la segregació a les escoles i l’accés a l’habitatge són els principals reptes del municipi.

Tot va saltar pels aires el 15 de gener del 2011. Una patrulla de la policia local atura una moto manejada per dos adolescents d’origen marroquí. Els nois fugen espaordits perquè la moto és robada. En la persecució un d’ells es cola en un edifici. El jove intenta escapar dels agents però acaba precipitant-se al buit del pati interior.

 

Mort d’un jove, punt d’inflexió

El seu cos contra el terra és l’espurna que incendia la gasolina ja escampada sobre el polvorí. Mentre el jove es debat entre la vida i la mort a l’hospital, el poble comença a vomitar totes les tensions i desconfiances acumulades durant anys, quan el boom de la construcció de finals dels 90 va fer créixer la població immigrant d’un 6 % a gairebé un 40 % en només una dècada. Manifestacions a les portes de l’Ajuntament, cotxes cremats, brots de racisme, detencions, mares magrebines demanant que no es criminalitzi els seus fills… tot amb les càmeres de televisió gravant en directe.

El xaval mor i es tem que tot empitjori. Però la setmana de la ira acaba amb una multitudinària manifestació pacífica a favor de la convivència a la qual acudeixen al voltant 3.000 persones. Els que hi van participar avui la recorden com un punt d’inflexió, una primera pedra per a construir un futur de convivència que Omar el Azzouzi, un animador sociocultural de 21 anys i que llavors en tenia 12, vindria a representar gairebé dos lustres després.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Per l’edat, explica el jove El Azzouzi, ell amb prou feines recorda aquestes nits de tensió. Però no dubta a reconèixer els fets en ser preguntat. «Sí, a la meva família es va tenir molt present», diu mentre menja unes patates braves al costat de tres amics a la terrassa d’una cafeteria del centre. Per aquella època, els seus pares s’acabaven d’instal·lar a Vila-roja, un dels barris amb més immigració de Girona capital i que per les seves xifres d’atur i pobresa s’assembla al centre de Salt, a la cua en renda per càpita de Catalunya amb 8.193 euros, segons l’INE.

«Jo recordo la meva infància com la del gueto. De petit anava a un col·legi on tots els nens de la classe eren marroquins o gitanos. Després, quan vaig començar a anar a un col·legi del centre de Girona em vaig assabentar que tots els nens del barri anàvem a la mateixa classe. Sortíem del col·legi i el bus ens portava a tots junts de tornada al gueto. Realment no en sortíem mai», explica en un perfecte català l’El Azzouzi, que és entrenador de futbol en categories infantils i ara treballa al Casal d’Infants de Salt, un centre obert el 2010 i on es realitzen tallers per lluitar contra l’exclusió social. «Jo no em sento ni català, ni espanyol ni marroquí», resumeix sobre la seva sensació de desarrelament.

 

Tu ja m’entens…

Ariana, amiga i companya de treball d’Omar fuma una cigarreta i assenteix des de l’altre costat de la taula. La noia, de 21 anys, admet les reticències d’alguns pares a portar els seus fills a col·legis amb nens immigrants. «Jo sóc de les poques no estrangeres de Salt que vaig anar a l’escola pública. La majoria de la meva generació va anar a la concertada. La pública la deixaven només per als nens arribats de fora. Això continua passant. A vegades es respiren actituds xenòfobes. Per exemple, hi ha alguns barris a Salt on no et lloguen pisos si ets estranger. En conec casos», afegeix.

Mentre en la comunitat autònoma la mitjana de titulats universitaris és del 20,3 % a Salt la xifra es redueix pràcticament a la meitat: un 11,8 %. «Tots som conscients que la imatge del municipi passa per guanyar la batalla contra la desigualtat», apunta Joan Martí, cap de llista i regidor del PSCen el Consistori. Girona és amb un 18,9 % la província amb més població estrangera de Catalunya, segons xifres de l’Idescat.

Quatre carrers més amunt, davant l’Ajuntament, una senyora camina amb una bossa d’anar a comprar per la barriada del Grup Sant Jaume, on la majoria de pisos estan habitats per famílies immigrants, sobretot marroquines. Els edificis són de baixa qualitat i antics. Al barri s’hi fan tripijocs amb droga. «Jo a partir de les sis prefereixo fer la volta al carrer», explica la dona, que viu una mica més amunt, a l’avinguda dels Països Catalans. Quan se li pregunta per la immigració fa una ganyota i el primer que explica és que fa alguns anys a ella li van robar una bossa en un bar. «I clar, jo quan vaig entrar allà ja vaig veure que allò estava ple de… bé, tu ja m’entens», diu. És de les poques inquilines espanyoles de la seva escala, diu, i assegura que molts a la mínima que poden marxen a viure fora de Salt per la sensació d’inseguretat.

En el Bar Olivet, situat al mateix carrer, una altra senyora de 73 anys es pren un cafè. «Mira, jo no era racista fins que em van obligar a ser-ho», diu sense embuts. La dona ja vivia allà quan en els 70 Salt encara era un barri de Girona (es va independitzar el 1975) i s’hi van construir centenars de pisos de protecció oficial que van convertir la zona en un poble dormitori per als milers d’andalusos i extremenys arribats per a treballar en la indústria tèxtil. Amb la bonança econòmica de finals dels 90 aquests treballadors es van mudar a altres municipis. I la immigració estrangera va començar a ocupar els pisos, més barats, que hi deixaven.

 

Visita guiada pels negocis àrabs

Mohamed el Amrani té 27 anys i va fundar en fa dos l’associació Azahara, una entitat que fomenta l’emprenedoria social entre joves immigrants i que realitza accions a favor de la convivència a Salt. El Amrani, que viu a Roses, Alt Empordà (30 % de població estrangera), explica que quan va començar a treballar al poble es va adonar que un dels seus principals descosits era la falta de connexió entre comunitats. «Faltava per cosir el teixit associatiu i millorar la connexió amb les zones marroquines», assegura. Una de les últimes accions que ha impulsat la seva associació va ser una visita guiada pels negocis àrabs dels barris. «És necessari fer veure a la gent que no passa res per comprar en negocis islàmics. Són el tipus de coses que cal normalitzar i que creen comunitat», afegeix.

Però per a El Amrani l’èxit del laboratori multicultural de Salt i de la província en general passarà sens dubte per saber integrar els fills de la immigració. «Joves que hereten una cultura que volen mantenir però que al mateix temps tenen la necessitat de sentir-se catalans. Aquest és el gran repte», sentencia.

Però el repte és impossible si d’entrada ja es troba el seu primer gran obstacle amb el parvulari. Almenys és el que opina SalT’educa, un moviment ciutadà fundat el 2016 per L’Espai Antiracista, pares d’alumnes i directors de centres públics, entre altres. La seva portaveu, Èlia Llinàs, ho resumeix així: «A Salt la pública és l’escola gueto i la concertada el búnquer, on no volen que entri ningú», diu, crítica sobre la «decisió de molts pares d’enviar als seus fills a col·legis concertats per a evitar que s’escolaritzin amb nens d’origen estranger».

Bibliotecària a Girona, les seves dues filles de 14 i 12 anys van a l’institut Salvador Sunyer, on l’alumnat estranger ronda el 50 %, una xifra representativa del poble.

«Aquest contacte amb joves et canvia la visió. Si no es troben a l’institut ja no es trobaran en la vida adulta», apunta Llinàs.

 

Immigrants que no voten

A Salt hi ha nou col·legis de primària i tres instituts públics (dos amb batxillerat) per quatre —un amb batxillerat—de l’escola concertada. A l’ESO de la pública el 36 % dels alumnes han nascut a l’estranger. A la concertada només un 8 %, segons dades recaptades per SalT’educa. Les xifres no tenen en compte els nascuts a Catalunya però de pares estrangers. «Entre els nascuts fora i els nascuts aquí però d’origen immigrant hi ha aules a la pública on se sobrepassa el 90 %», especifica Llinàs, qui demana que els partits polítics prenguin exemple: «A Salt no hi ha cap regidor d’origen estranger malgrat que aquí el 40 % de la població ho és. Per què creus que passa això? Doncs perquè la majoria d’immigrants no poden votar». A les passades municipals 8.515 persones de les gairebé 24.000 majors de 18 anys que viuen al poble no tenien dret a vot.

«A Salt la pública és l’escola gueto i la concertada és el búnquer, on no volen que entri ningú», explica Èlia Llinàs.

«Hi ha candidats musulmans en les llistes, però ara en diversificar-se el vot en molts partits fa que només entrin els primers de les llistes, que en la seva majoria no són immigrants», justifica per la seva part el regidor del PSC Joan Martí, qui recorda que la primera regidora d’origen musulmà (pare sirià) va ser precisament Soumaya Waez del PSC, a les eleccions municipals del 2011.

Des del despatx de l’ONG al municipi, el president de Càritas Salt, Jordi Valentí, alerta sobre el problema que la immigració es cronifiqui en la pobresa des de la infància. «I el primer pas és treballar en dues direccions: formació i habitatge». Només a Salt, Càritas atén 2.000 persones.

«Cal cuidar molt la convivència entre tots. Jo sempre ho dic: en el futur els nens que ara juguen al pati de la Farga seran l’alcalde, els regidors…» afegeix el voluntari, que resumeix «l’esperit d’acollida de Salt» amb una anècdota que va protagonitzar l’expresident de la Generalitat Pasqual Maragall el 2004. En un gest cap a la Catalunya multicultural i més diversa, el socialista va elegir La Farga, el centre amb més immigració estrangera de la comunitat, per fer una de les seves primeres visites oficials com a ‘president’. Durant la visita Maragall es va interessar per un alumne de 4 anys d’origen subsaharià.

-«I tu d’on ets petit?», li va demanar el president.

-«Que d’on sóc? Jo sóc de Salt!», li va respondre el nen.

 


Els herois anònims de Sílvia Paneque

Extracte de la intervenció de Sílvia Paneque, portaveu del Grup Socialista de l’Ajuntament de Girona, a l’acte municipalista del PSC del dia 3 de novembre del 2019. El text complet ha estat publicat a www.politicaprosa.com

«Som els hereus dels que varen construir una ciutat de colors, orgullosa, rica i diversa que podem dir amb la veu ben alta no. Girona no és només això. I cada vegada que intenten dibuixar una Girona imaginària, capital de l’independentisme, allà estem els socialistes com una realitat incòmode, que els recorda que no! Que les ciutats no són monolítiques, que no es pot viure només del procés, que cal governar i que sovint falten a la veritat.

(…) A Girona amb sis regidors som l’única força no independentista capaç de dir no i capaç de dir prou. Som l’única veu dels que porten anys callant i patint. Som la veu que trenca l’espiral del silenci. (…)

Si el problema no és ser independentista. El problema és el grup d’independentistes que pensen que tot s’hi val.

I ara l’última! “Volem Diàleg”. No és veritat tampoc. Només volen tornar a recordar que Espanya no permet l’autodeterminació. Franquistes per no permetre-ho. Tant de bo volguessin diàleg. En el primer símptoma, hi hauríem de ser tots i hi seríem per fer-lo possible. Però ara no el volen.

Itàlia, Alemanya o els Estats Units, com tothom sap països altament perjudicats pel franquisme social que arrosseguen, tenen constitucions que prohibeixen explícitament qualsevol iniciativa per fer la independència d’un dels territoris que conformen l’Estat. La Constitució a Espanya, no ho prohibeix. Només no l’admet de manera unilateral. Per cert el projecte de Constitució del govern independentista del 2017 tampoc no permetia que cap dels territoris catalans tingués autodeterminació. Siguem generosos: admetem que, per això, no eren franquistes. (…)

Alguns creuen que els estats han de ser artefactes que aglutinin una comunitat nacional homogènia. Jo, no. Crec que és millor que als artefactes polítics hi convisqui gent d’idiomes, de pensaments, de tradicions i de costums ben diferents. Mai no he cregut que quan una multitud crida al carrer a una persona, la raó la tingui la multitud. Mai no m’he empassat que la dreta que lidera el procés vol fer un país de tots. Mai no m’han enganyat (…)

El dolor d’avui serà orgull de demà. No el meu. Sinó el dels herois anònims. L’heroi és tan sublim que mai no voldria cap reconeixement ni aparèixer a enlloc. El contrari de l’heroi és l’egòlatra, l’insultador, el que té tota la veritat i el que parla a tothom des de la moralitat absoluta. L’heroi dubta, camina sol i intenta fer el bé per a tothom. Em consta que en carrers a plena llum del dia amb els fills petits al costat han passat fets greus. Sé que en plenaris de municipis petits una veu fràgil i atemorida ha dit no de manera clara i, quan ho ha dit, ha sonat tan ferm. Conec les paraules empassades de gent valenta quan han sentit a parlar de violència necessària, perquè ho fan per no empitjorar les coses… Tinc notícia de dones de més de seixanta anys que han decidit no admetre ni una ofensa més des de la solitud, el coratge i l’educació».