El cicle de radicalitat s’està esgotant. La visita del president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, aquests dijous i divendres a Barcelona, n’és la demostració més explícita. No han servit de res els esforços per mantenir la tensió polaritzadora ni ha funcionat el parany estès per Quim Torra per esbotzar el camí pactista en el que s’ha compromès Esquerra Republicana.

El diàleg bilateral entre Espanya i Catalunya, gairebé com si fossin dues entitats independents i en conflicte, representades pels dos presidents, només és viu en l’escenificació imaginada per Torra i acceptada com si fos certa pels tres partits de la dreta espanyola, obsessionats en projectar una renúncia a l’Estat de dret i una humiliació al govern de Madrid, imprescindibles per al seu apocalíptic relat.

La realitat demostrada pel viatge de Sánchez és que el govern d’esquerres espanyol ha començat a dialogar i pactar amb Catalunya, sense exclusions, amb totes les seves institucions representatives i amb les entitats més rellevants de la societat civil, de manera  que el cicle del conflicte està tocant a la seva fi, en favor d’un nou cicle de diàleg, entesa i pacte.

L’efecte col·lateral de l’actitud de Torra demostra que no representa a Catalunya, com ell mateix reconeix quan en el seu discurs es dirigeix exclusivament al món independentista, ni té gairebé cap altra funció que no sigui estendre paranys i posar obstacles als partits que tenen voluntat d’entesa, i especialment a Esquerra Republicana, el competidor i rival de JxCat en l’hegemonia dins l’independentisme i en la vocació de govern a la plaça de Sant Jaume. Aquests són els casos tant de l’exigència d’un relator internacional en la mesa de negociació com del refús a la Comissió Bilateral com el lloc més funcional per organitzar i institucionalitzar el diàleg entre els dos governs. També ho és la seva demanda de protagonisme personal en la mesa de negociació que primer no avalava i que ara vol encapçalar, segurament per seguir mantenint la possibilitat de boicotejar-la.

Tot plegat és una sobreactuació de credibilitat escassa. Torra ja no és diputat. Hi ha dubtes, fins i tot entre els lletrats del Parlament, sobre la lògica de mantenir-se com a president en aquestes condicions, a l’espera de la decisió definitiva dels tribunals i amb l’anunci d’una dissolució en diferit del Parlament, després d’aprovar els pressupostos. La seva tasca ara va més lluny que la del president vicari de Puigdemont i ha esdevingut la de l’obstaculitzador sistemàtic del camí del diàleg, encàrrec en el que Torra està demostrant una manca d’efectivitat només superada per la seva pròpia inefectivitat com a governant.

El paper de Torra no pot ser més trist i negatiu per Catalunya. El seu balanç de govern és nul i el seu paper, ara que ja és a la porta de sortida, és el de posar paranys i obstacles. Amb l’inconvenient que en qualsevol moment pot perdre l’únic poder que li queda, que és la clau per fer efectiva la dissolució i fixar la data. En lloc de perllongar la comèdia, com si fos ell el qui protagonitzés unes negociacions efectives sobre l’autodeterminació i l’amnistia, el millor que podria fer és marxar el més aviat possible.

PUBLICITAT

Renfe Avlo. Alta velocidad para todos.

Ara només omple la galdosa funció de proporcionar combustible retòric a l’excitació permanent de la dreta sobre l’Espanya que es trenca i s’enfonsa en l’enfrontament civil. Tot i que el cicle hagi acabat i es vagi aprimant el futur del radicalisme, és gran encara la responsabilitat dels qui segueixen atiant el desacord i impedint que Catalunya torni a ser governada de nou.