A l’arc de la porta del Palazzo Patrizi de Siena el viatger badoc hi pot llegir la inscripció que dóna raó de la institució que s’hi allotja: Accademia degli Intronati. Si el badoc és a més una mica curiós indagarà sobre el significat i l’origen d’aquesta institució i la seva tafaneria serà satisfeta fàcilment en llegir a la pàgina web de l’Accademia el primer paràgraf de la seva presentació:

«Nata nel 1525 l’Accademia degli Intronati assunse questo nome a significare il desiderio dei fondatori di ritirarsi dai rumori del mondo, dai quali erano come sbalorditi (intronati, appunto), per dedicarsi alle commedie e agli studi di lingua e letteratura»

Poca broma! Uns ciutadans de la Siena del segle XVI -eixordats pel soroll del món!- funden una institució per dedicar-se a l’estudi de les humanitats i al cultiu de les arts. Amb la mirada d’avui, el més inspirador d’aquesta definició potser sigui la paraula intronati, en desús en la llengua italiana actual i que podriem traduir per trastornats, confosos, desconcertats, atabalats, desorientats, torbats, eixordats… a causa del soroll del món.

No és aquesta precisament la sensació que tenim davant l’allau d’informacions que sobrepassen la nostra capacitat d’assimilació? No és aquesta la impressió que ens causa el desdibuixament dels criteris que garanteixen una conversa cívica basada en dades verificables i amb arguments racionals? No és aquesta la perplexitat que sentim davant la perversió del llenguatge de la política que enterboleix la deliberació democràtica fins al punt d’esdevenir inviable, com ha explicat Mark Thompson a Sin palabras?

Ordenar i jerarquitzar les informacions, i reconstruir els criteris de la lògica i l’argumentació racional en les discussions intel·lectuals i en els debats morals han esdevingut un imperatiu indefugible per a tota empresa periodística i política que aspiri a un comportament decent, conforme al principi de responsabilitat que regeix en les societats obertes. Aquesta és l’exigent aspiració que compartim els que fem política&prosa, a la que modestament aquesta secció de Destil·lats intentará fer la seva aportació mensual.

Una aportació consistent en recomanar un màxim de cinc textos -articles, entrevistes, assajos, papers, cròniques- publicats durant les setmanes anteriors a la nostra aparició i fruit d’una selecció depurada de lectures realitzades per Taller de Política diàriament, de les que cada setmana en publica una primera destil·lació en el seu Focus Press. Aquestes lectures seran doncs el resultat d’una segona destil·lació més exigent amb la intenció de cridar l’atenció sobre textos escrits amb la mirada llarga.

El criteri principal de la selecció temàtica prioritzarà les reflexions de fons sobre les tendències en què s’inscriuen els esdeveniments, tenint molt present que una interpretació és perfectament supèrflua sense una prèvia descripció precisa dels fets. Així, el nostre focus no es limitarà a projectar-se sobre els assumptes que ens són més propers, com la profunda crisi política que viu Catalunya i la seva repercussió en el sistema institucional espanyol, sinó que estarem molt atents també a la fragilitat d’una Unió Europea amenaçada des de dins pels nacionapopulismes i des de fora per les mutacions desordenades de la geopolítica mundial, o a les transformacions tecnològiques que estan capgirant els sistemes productius i redistributius, o als avenços científics que qüestionen la visió humanista del món, per posar uns quants exemples.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Les fonts consultades seran àmplies i plurals, amb la limitació lògica de la nostra capacitat de dedicació a la recerca i lectura, sense obviar un determinat biaix, unes afinitats electives que s’aniran exposant sense reserves. Per exemple, encara mantenim un respecte per les grans capçaleres de la premsa diària o pels setmanaris de qualitat, a la vegada que considerem cada cop més els nous mitjans digitals, especialment aquells que divulguen la producció dels científics socials, sense oblidar les revistes de pensament o les especialitzades en temes de política internacional o la consulta a la literatura gris produïda pels think tanks.

****

Sense més preàmbuls, aquí teniu una primera selecció de cinc articles rellevants que forma part del número zero de política&prosa.

Daniel Innerarity

En primer lloc, la sèrie d’articles Cinco reflexiones sobre el conflicto catalán desde la filosofía política que Daniel Innerarity ha publicat a Agenda Pública durant el mes de juliol: El ‘procés’ y la defensa de la complejidad política, Una renovación conceptual de la política, El problema del ‘demos’: cómo tratar problemas intratables, La cuestión del método: una democracia de negociación i Una cultura política del entendimiento.

La contribució d’Innerarity al debat parteix de dues premisses: el respecte a la complexitat dels problemes per poder-ne enfocar les solucions i la inviabilitat d’una conversa cívica quan els conflictes polítics es redueixen a problemes morals. Innerarity també assenyala la dificultat d’interpretar fenòmens nous amb models conceptuals i llenguatges propis d’altres èpoques i situacions. Amb aquest esperit emprèn l’examen de conceptes discutits com el dret a decidir i la sobirania i esbossa un model de codecisió com a sortida de l’atzucac actual:

«Imagino la solució a les nostres tensions polítiques en un nou espai que substituexi el món de les jerarquies i les subordinacions, àmbits en els que la relació entre un centre i una perifèria sigui corregida per l’emergència d’una multitud de centres que competeixen i es complementen.

Aquest tipus de configuracions polítiques requerirà de dues coses: una nova legitimació i una innovació institucional. Cal, en primer lloc, situar en el centre de la política la lliure adhesió, la identificació i la implicació ciutadana. Res pot construir-se de forma estable sense el consentiment popular; la imposició és un procediment inadequat per a la convivència democràtica. Quan reivindico la força de les decisions lliures em refereixo a voluntats que expressin transaccions i pactes, no a voluntats agregatives o majoritàries. En societats compostes no té sentit apostar per la subordinació, dissolució o assimilació del diferent. No hi ha forma de vida en comú sense la construcció laboriosa de procediments que expressin el reconeixement mutu. I això ens porta al segon requeriment: la innovació institucional de les sobiranies compartides. Allà on la voluntat de diferenciació és tan persistent com la necessitat de conviure estem obligats a pensar formes de decidir que impliquen una codecisió, on el dret a decidir el propi futur es combini amb l’obligació de pactar-lo amb els que seran afectats per la decisió que s’adopti. Es tractaria de participar, en igualtat de condicions, en el joc de les sobiranies compartides i recíprocament limitades. El món no camina cap a la separació, sinó cap a la integració diferenciada».

En un registre semblant al d’Innerarity ens arriba el missatge de Pau Luque, amb el seu llibre La secesión en los dominios del lobo, que corre el risc de passar inadvertit dins l’allau de publicacions sobre els fets de la tardor catalana. La singularitat de l’aportació de Luque rau en la capacitat de plantejar-se les preguntes últimes subjacents als esdeveniments que hem viscut: De què es tracta, del dret a l’autodeterminació o del dret a la secessió? Qui està legitimitat per canviar les fronteres? Els sentiments generen drets? És possible la deliberació política des de la creença en el caràcter unilateral dels drets? Així, a la pàgina 147 del llibre podem llegir:

«El llenguatge unilateral associat als drets ens ha fet políticament mandrosos: ha cohibit, per por a estar trepitjant un suposat dret del nostre interlocutor, la deliberació política; ha reduït de fet l’espai de la conversa política en ampliar injustificadament el perímetre del políticament immune; i, encara pitjor, ens ha privat de veure amb claredat la naturalesa política d’algunes qüestions. El problema no està en què hi hagi drets que protegeixin béns valuosos, sinó en creure que qualsevol cosa que cadascú de nosaltres considerem com un bé valuós mereix estar protegida per un dret».

Un tast del llibre de Luque ens l’ofereix la conversa entre l’autor i Salvador López Arnal publicada a Rebelión (12 de juliol de 2017), en la que podem trobar sintetitzada la seva visió de la tardor catalana del 2017:

«L’1-O està mancat de les més mínimes garanties democràtiques, però fou un exercici acceptable i legítim de protesta política. Res més que això. No és cap mandat democràtic. Quant al dret d’autodeterminació, crec que Catalunya exerceix cada quatre anys -bé, darrerament cada menys temps- la seva autodeterminació i el seu autogovern (autogovern que, paradoxalment, es va intentar liquidar els dies 6 i 7 de setembre). Només les colònies i els pobles subjugats no s’autodeterminen. Però Catalunya té capacitat legislativa pròpia i competències pròpies d’una comunitat política autodeterminada. La idea que Catalunya és una colònia o un país ocupat no aguanta una anàlisi sense prejudicis. És possible distingir el dret d’autodeterminació i el dret de secessió. I Catalunya porta dècades autodeterminant-se. El que alguns a Catalunya volen no és, en propietat, el dret d’autodeterminació, sinó el de secessió, que consisteix en alterar les fronteres. Aquesta és la veritable i àrdua discussió: té la Catalunya de 2018, que no és una colònia ni un país ocupat, un dret democràtic a la secessió? I la meva resposta -tot i que la discussió és molt viva dins de la filosofia política- és que no, que no el té. Això no vol dir que la secessió estigui exclosa. El que defenso en el llibre és que no hi ha un dret a la secessió, perquè per definició els drets són unilaterals: si jo tinc dret a que no em torturin, no haig de negociar res amb ningú perquè no em torturin, senzillament exerceixo el meu dret. La secessió és diferent. No s’exerceix des de la unilateralitat. És, donat el cas, i sota determinades circumstàncies, el producte d’una negociació política entre les parts involucrades».

Jürgen Habermas © Louisa Gouliamaki

De ben segur que tant Daniel Innerarity com Pau Luque no es molestaran per aparèixer en aquesta selecció al costat de Jürgen Habermas, amb el seu discurs d’acceptació del premi German-French Media i que ha reproduït el setmanari Die Zeit amb el títol Are We Still Good Europeans? El filòsof alemany llença aquesta pregunta provocadora al seu auditori alemany Som encara uns bons europeus?, tot criticant sense embuts el sentit de superioritat moral d’Alemanya respecte els països del sud europeu i la confusió alemanya sobre els conceptes de lleialtat i solidaritat entre els membres de la Unió Europea. En confondre els símptomes (prejudicis antiimmigrants o pors a la modernització) amb la causa de la malaltia europea (la manca de voluntat i d’eficàcia per contrarestar la creixent desigualtat social) es deixa via lliure als populismes, als que només es pot combatre amb èxit amb una visió i ambició política com la que mostra el president Emmanuel Macron:

«El govern alemany ha enterrat el cap a la sorra mentre el president francès ha deixat clar que vol fer d’Europa un actor global en la lluita per un ordre mundial més liberal i just. Els informes a la premsa alemanya sobre el recent compromís aconseguit per Macron i Merkel també són enganyosos, com si l’acceptació d’un pressupost de la zona euro hagués estat un èxit molt necessari per a Macron, a canvi del seu suport al pla d’asil de la cancellera. Aquesta interpretació ignora el fet que Macron ha donat els primers passos cap a una agenda que superi els interessos d’un sol país, mentre que Merkel lluita per la seva supervivència política. Macron és criticat amb raó en el seu propi país pel caràcter socialment desequilibrat de les seves reformes, però els hi dóna cent voltes als altres líders europeus perquè observa cada problema actual des d’una perspectiva molt més àmplia i, per tant, no està condemnat a actuar de forma reactiva. Té el coratge de donar forma a la política. I el seu èxit contradiu l’afirmació sociològica que la complexitat de la nostra societat només permet un estil de govern estretament centrat en l’evitació dels conflictes».

L’esperança suscitada per la visió i l’empenta europeista de Macron es veu condicionada per les serioses dificultats polítiques que travessa la Unió, particularment les que afecten a dos països del nucli fundacional com són Alemanya i Itàlia. Tanmateix, el discurs europeista del president francès, basat en la tríada sobirania-unitat-democràcia, no està lliure de contradiccions, com les que assenyala Nicolas Leron en el seu article Critique du discours européen d’Emmanuel Macron. L’autor es mostra crític amb la idea de la sobirania com un concepte tancat i més que de sobirania europea suggereix parlar de sobiranies a Europa. De la mateixa manera, proposa que en lloc de democràcies a Europa és pensi en la democràcia europea. La qüestió és si la unitat europea s’ha de construir a partir de la idea d’una Europa potència (sobirania) o d’una Europa democràtica:

«En el tríptic sobirania-unitat-democràcia [Macron] subordina la democràcia a l’envit de la sobirania europea. Situa la democràcia al final del seu raonament, de manera complementària i condicional. La unitat es realitza aquí a través de l’ambició de sobirania-potència europea -unitat des de l’exterior pel segellement d’una aliança-, i no per l’establiment d’una democràcia europea -unitat des de l’interior per la constitució d’una comunitat política. […] Evoca la defensa del model de democràcia liberal a Europa, però no la institució d’una democràcia europea. Es produeix així una confusió conceptual: parla de sobirania europea i de democràcia a Europa; quan el que caldria és parlar de democràcia europea -la de la Unió Europea, de la zona euro o del nucli dur- i de la sobirania a Europa -la dels Estats membres».

Aquesta Europa plena de dubtes sobre el seu destí ha de fer front a l’avenç desacomplexat d’uns populismes caracteritzats pel proteccionisme econòmic, un nacionalisme que deserta dels compromisos multilaterals i l’uniformisme cultural. Marcos Reguera és un dels autors pròxims que coneix millor la gènesi de la cultura política de l’Alt Right nordamericana que s’ha exportat amb èxit a Europa. Fa uns mesos ja va publicar a CTXT una excel·lent radiografia de la nova extrema dreta nordamericana, i ara, a la mateixa publicació, es pot llegir una llarga conversa de Marcos Reguera amb Kike Oñate i Emilio Osende, on es repassa l’evolució d’aquesta cultura política, la relació que té amb el fenomen Trump i la seva adaptació al context europeu:

«La realitat econòmica que dóna lloc a l’Alt Right és similar en el context europeu. El deteriorament material impulsa les noves extremes dretes continentals, on les capes socials que han gaudit d’una certa societat del benestar i ara estan vivint una situació compromesa per la desaparició paulatina de les polítiques socials en nom de les retallades, van veient com tot al seu voltant es va enfonsant sense que se’ls hi ofereixi una alternativa. És una situació amb una gran flexibilitat en els fluxes de capitals sense que les regulacions estatals puguin fer-hi massa per fer valdre el pacte social que possibilitava l’estat del benestar, el que comporta una sensació de pèrdua de control sobre les eines de la política econòmica.
En aquesta situació l’extrema dreta, des d’una posició combativa per la melanconia d’un passat daurat perdut, torna a reclamar més estat-nació. Es diagnostica que tots els problemes actuals són fruit de l’esvaniment d’aquest ens garantista que oferia unes possibilitats materials. La constitució material és la mateixa però canvia la cultura política, al menys en part, per tal com el resultat de viure en un món globalitzat, on el patró dominant és la cultura nordamericana, fa que aquest moviment sigui molt fàcilment acollit per l’extrema dreta i la població europea. En estar americanitzats, ja disposem dels codis culturals per codificar i assimilar aquests discursos».

Les cinc peces seleccionades estan unides pel fil conductor de l’interès per trobar explicacions als problemes complexos d’un món en transició i per descobrir propostes democràtiques innovadores per fer front a la demagògia populista que està corcant les societats obertes i les seves institucions. Serveixi aquest tast com a declaració d’intencions d’aquests Destil·lats.