També Israel, no tan sols la Unió Europea o l’Aliança Atlàntica, és fill de l’ordre internacional construït a la postguerra mundial. De la voluntat de no repetir els horrors bèl·lics, especialment els que van patir amb una crueltat inaudita els jueus europeus, i del desig d’organitzar la pau i la seguretat, especialment des de les Nacions Unides.

Ara que un terratrèmol populista, amb epicentre a la Casa Blanca, fa tremolar i fins i tot posa en perill aquella arquitectura multilateral, l’Estat d’Israel esdevé paradoxalment beneficiari directe d’una nova organització geopolítica del món que es vol fonamentar en el retorn dels Estat-nació, les fronteres i les sobiranies exclusives i excloents, en contraposició a les sobiranies compartides i a les interdependències predicades i també practicades en els darrers 30 anys de la «globalització feliç» ara en decadència.

Això semblen oblidar-ho massa sovint els actuals dirigents de l’Estat jueu. Es van beneficiar del nou ordre construït a partir del 1945 i ara pretenen beneficiar-se de la seva destrucció. Aquest és el significat del pla de Donald Trump presentat a finals de gener en plena campanya electoral israeliana, com si fos el fruit d’una negociació bilateral. I ho era, només entre Israel i els Estats Units, sense que ni tan sols fos consultada l’Autoritat Palestina, ni tampoc els altres agents i finançadors dels anteriors plans de pau, com són les Nacions Unides, la UE o la Federació Russa.

El pla de Trump, elaborat de fet pel seu gendre, el promotor immobiliari, Jared Kushner, reconeix tots els drets a Israel i imposa totes les obligacions als palestins. Tot el que hi havia a les taules de negociació anteriors com a objecte de la negociació final, Trump ho dóna d’entrada a Israel, inclòs el que més mal fa a l’opinió pública àrab, Jerusalem, reconeguda com a capital indivisible d’Israel.

El pla reconeix les colònies il·legals en territori palestí. Lliura a l’exèrcit israelià la vall del Jordà en nom de la seguretat. Deixa el territori palestí convertit en un arxipèlag d’enclavaments separats que caldrà comunicar amb ponts, túnels i carreters d’improbable construcció. Prohibeix el retorn dels refugiats al territori annexionat per Israel. Encercla tot el territori palestí de territori israelià, i el deixa sense fronteres externes, ports i aeroports.

 

Un mapa de bantustans

A canvi, els palestins rebran una compensació, sobre el paper equivalent en extensió, al desert del Negev, tocant la frontera amb Egipte. L’únic retorn de refugiats previst és a territori palestí, però no s’exclou la despossessió de la nacionalitat israeliana dels ciutadans d’algunes viles frontereres amb territori palestí, de cara a homogeneïtzar la composició ètnica. Caldrà també que els palestins reconeguin el caràcter jueu de l’Estat d’Israel, una definició ètnica que fragilitza la situació dels àrabs de ciutadania israeliana. Del pla en surt un mapa de bantustans a l’estil de la Sud-àfrica de l’apartheid, on la població de color es trobava reclosa en territoris delimitats i tancats. Trump ofereix com a capital d’aquesta entitat inviable el suburbi d’Abu Dis, adjacent a Jerusalem però fora del perímetre urbà.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Els israelians veuen reconeguts tots els seus drets, tan individuals com col·lectius, i els palestins, en canvi, ni els uns ni els altres, ni l’autodeterminació com a poble ni una ciutadania plena amb les seves corresponents llibertats polítiques individuals. I encara més, el ple reconeixement de l’entitat autònoma palestina, independentment de si rep o no el nom d’Estat, dependrà de si respon als estàndards democràtics tal com els mesurin els governs israelià i estatunidenc. Aquesta condició és una manera d’expressar la inutilitat del pla. ¿Demanarà Israel als palestins, una de les comunitats àrabs més avançades i laiques, que siguin més demòcrates i liberals que tots els aliats de Trump i Netanyahu a la zona, destacadament els saudites, els emiratins i els egipcis?

 

Regal propagandístic a Netanyahu

La jugada, en plena campanya electoral a Israel i quan començaven les primàries i s’acabava l’impeachment, no té cap versemblança. És un regal propagandístic per a Netanyahu, com ho han estat abans el trasllat de l’ambaixada dels Estats Units de Tel Aviv a Jerusalem o el reconeixement de la sobirania israeliana sobre el Golan conquerit a Síria. Però el seu caràcter oportunista i conjuntural no permet minimitzar els efectes que pugi tenir en un panorama internacional cada cop més degradat.

El pla de Trump, elaborat pel seu gendre Jared Kushner, reconeix tots els drets a Israel i imposa totes les obligacions als palestins.

La vocació del pla és enterrar definitivament la idea multilateral i legalista d’una partició dels territoris disputats entre el Jordà i la Mediterrània, que és en l’origen d’Israel i apareix a tots els plans i negociacions emparats per les Nacions Unides i per la Casa Blanca, amb la idea final de dos Estats, un israelià i un altre palestí, reconeguts pels Estats de la regió i amb fronteres segures i en pau.

Si aquesta idea no sobreviu, l’única sortida per als palestins serà orientar la seva lluita d’emancipació nacional vers una altra de reivindicació dels drets civils com a ciutadans de l’únic Estat realment existent a la regió, que és Israel. Això també ho vol evitar el pla de Trump, però serà difícil que els palestins desisteixen d’una reivindicació que serà estrictament democràtica i que no rebin el suport dels demòcrates d’arreu, tal com el van rebre els afroamericans als Estats Units o els ciutadans de color a l’Àfrica de l’apartheid.