Fa quatre anys una pel·lícula, Spotlight, ens va confrontar magistralment amb la realitat de la pederàstia a l’Església, a través d’un cas concret. Era la història de com l’equip d’investigació del diari Boston Globe –aquest Spotlight del títol–, esperonat per un nou director, Martin Baron, estirà el fil dels abusos sexuals de diversos capellans catòlics de Boston i l’ocultament que en va fer l’arxidiòcesi. Em van impactar especialment dues coses: òbviament, els rètols del final, on un llistat esfereïdor recollia el nombre de casos d’abusos sexuals a menors dins de l’Església catòlica, arreu del món. L’altre és el fet que al diari, influïts per les pressions socials i eclesiàstiques i pel tarannà de la ciutat –Boston és la més catòlica de les grans ciutats nord-americanes, en proporció–, tenien por que lectors i ciutadania els fessin el buit. Per contra, a un silenci inicial, seguiren, des del primer dia, moltíssimes trucades de persones que volien explicar la seva història. Compartir i denunciar serien les lliçons de la pel·lícula.

La investigació del Boston Globe va ser reconeguda amb un premi Pulitzer, i Spotlight va obtenir l’Òscar a millor pel·lícula. Martin Baron dirigeix ara el Washington Post. L’arquebisbe de Boston, Bernard Law, no va declarar mai davant la justícia americana; després de dimitir va viure a Roma, al capdavant de l’església de Santa Maria Maggiore, emparat per Joan Pau II, i més tard va ser-ne apartat, però va seguir sent cardenal fins la seva mort.

La investigació periodística del Boston Globe sobre la pederàstia a l’església catòlica local, l’any 2002, va marcar un punt d’inflexió. El mateix papa Francesc en parla ara com de l’inici d’una consciència diversa. Han seguit sortint casos de pederàstia en el si de l’Església arreu del món que han estat, ara sí, investigats i divulgats pels mitjans.

A Catalunya en són diversos els que han ocupat portades els darrers mesos. Es tracta de casos antics que surten ara perquè els traumes costen de gestionar, entre d’altres raons. També perquè ha calgut el ressò de Spotlight. La pel·lícula, per exemple, és a l’origen de la sèrie documental de Netflix que ha dirigit Albert Solé, Examen de conciencia. I la sèrie va decidir una víctima d’abusos, Joan Maria Ramon, a explicar-los. Així, gairebé 50 anys després dels fets, va rebre atenció pública el cas de Pere Llagostera, antic rector de Constantí (Tarragona), ja mort. Aquest capellà hauria abusat d’una desena de menors, entre finals dels anys 70 i la dècada dels 80. El bateria d’Els Pets, Joan Reig, va dir que també n’havia estat víctima i que li va dedicar una cançó, Corvus. («On era el teu Déu quan la meva pell tocavesi on era el meu quan jo espantat callava,encara sento aquella olor de pa d’hòstia i vi dolç, sotanes, sermons, creus cobertes de pols»). El rector, van explicar les víctimes, s’emportava alguns escolanets a refugis de muntanya, aparentment com a premi. Però els nois hi trobaven un infern. El feia més terrible encara el silenci del poble. Després del pas endavant de Joan Maria Ramon, bona part de la població reconeix haver-ho sabut en el seu moment. També els pares.

 

El cas dels Maristes a Barcelona

Si ens remuntem al primer cas que va sortir a la llum a Catalunya, i l’únic que ha arribat a judici, hi trobem un pare. Un pare que, l’any 2016, després de presentar denúncia, va posar-se en contacte amb El Periódico. Al diari van recollir el seu testimoni i endegar una investigació. El cas dels Maristes és l’únic que ha arribat a judici perquè no ha prescrit ni ha mort un dels agressors. Sembla que es van produir abusos a diversos centres –se n’han denunciat 43–, però els més greus es van donar a l’escola Maristes de Sants-Les Corts. Allà es van produir els quatre casos que han arribat a judici, els que va protagonitzar un professor d’educació física laic, Joaquim Benítez. Ell va acusar l’orde de conèixer la situació i d’emparar-lo. La sentència l’ha condemnat pràcticament al que demanava la fiscalia: quasi 22 anys de presó per quatre delictes d’abusos sexuals, dos dels quals de forma continuada.

Els Maristes s’hauran de fer càrrec d’una indemnització de 120.000 euros com a responsables civils subsidiaris. La congregació religiosa, que no ha col·laborat en les investigacions, va tenir una actitud negativa fins al judici, on un germà marista va fotografiar els periodistes d’El Periódico que han seguit el cas. El treball de Guillem Sánchez, Jesús G. Albalat i María Jesús Ibáñez va merèixer el premi Ortega y Gasset en la categoria Millor història o investigació periodística.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Els mitjans s’han fet ressò darrerament d’altres casos com els de Vilobí d’Onyar o, el més comentat, el de Montserrat. A l’abadia el monjo Andreu Soler, encarregat del grup d’escoltes, va ser acusat de diversos tocaments. Malgrat que algunes víctimes ho van comentar a l’abat en l’època dels fets, el monjo tan sols va ser apartat. Una de les víctimes, que ara ha difós el cas, és Miguel Ángel Hurtado. Fa anys va demanar i obtenir indemnització del monestir per fer front a les seqüeles psicològiques que els fets van deixar-li. Miguel Ángel Hurtado va fer pública la seva història –i va tornar els diners– quan va veure que el monestir editava un llibre en què el monjo Andreu Soler era homenatjat com a organitzador de l’agrupació escolta.

La investigació del ‘Boston Globe’ va ser reconeguda amb un Pulitzer i ‘Spotlight’ va obtenir l’Òscar a millor pel·lícula.

Des de llavors, d’altres víctimes han entrat en contacte amb ell i no està clar encara l’abast dels abusos. El que Hurtado sí que té clar és que els successius abats no van actuar com mereixia el cas. L’actual, Josep Maria Soler, finalment va comunicar els fets al Vaticà i va demanar públicament perdó a les víctimes. També als creients que s’han sentit escandalitzats. Però la condemna no satisfà Hurtado, que en demana la dimissió.

S’han donat casos arreu del món, en alguns països o diòcesis, amb especial virulència. A Xile, amb 148 investigacions obertes per delictes sexuals comesos per membres de l’Església catòlica, han estat enviats del Vaticà els qui s’han desplaçat per investigar les dimensions dels fets. El papa Francesc ha manat obrir una «causa penal» davant la Congregació per la Doctrina de la Fe per la inacció de l’orde marista xilena.

 

Cimera sobre pederàstia

Amb una radicalitat desconeguda en els seus antecessors, especialment amb Joan Pau II, el pontífex ha obligat set bisbes a presentar la renúncia i ha expulsat del sacerdoci dos exbisbes i dos capellans. Està clar que el Papa vol tallar radicalment un problema que ofega l’Església i avergonyeix els catòlics. Per això va convocar una cimera a finals del passat febrer. No es pot dir que fos un èxit, en bona part perquè ha trigat en arribar i perquè el consol que necessitaven part de les víctimes volia més que el fet que els seus testimonis fossin escoltats a través de vídeo, per exemple. Calia més proximitat. I cal ara que les mesures que va enumerar el Papa es concretin i s’implementin. En el que va insistir Francesc és en la idea que «cap abús no ha de ser mai encobert ni infravalorat». I va enumerar vuit punts d’actuació entre els quals hi ha portar davant la justícia qualsevol que hagi comès abusos, més exigència en la selecció i formació dels candidats al sacerdoci o reforçar les directrius de les conferències episcopals.

En aquest sentit, la Conferència Episcopal Espanyola –que fins ara no ha concretat quantes denúncies s’han recollit en total– ha demanat al Vaticà autoritat per a legislar els casos d’abusos sexuals a tota l’església espanyola, també sobre els comesos per ordes religiosos (independents del poder dels bisbes). A la nova normativa, es contemplarà l’obligatorietat de portar a la Fiscalia els casos que es coneguin. En el Dret Canònic, fets com els denunciats no prescriuen, de manera que els nous aires s’haurien de notar també en l’actuació eclesial, tal i com s’ha imposat a Xile.

 

Pedofília oculta en el món civil

Durant la cimera, el Papa va parlar de la incidència de la pedofília a la societat i va donar dades de la seva presència oculta en el món civil. Perquè, segons estudis no eclesiàstics, la presència de la pedofília a l’Església catòlica sembla equiparable a la que es dóna en d’altres àmbits de la societat. Podria estar en un dos per cent, que baixaria a un u per cent si ens cenyim a la definició clínica de pedofília: l’atracció per criatures prepubescents, és a dir, de menys d’onze o dotze anys, segons estudiosos com el psicòleg clínic James Cantor.

Per abusar d’un menor cal una proximitat que es dóna en activitats d’oci, en l’esport, l’educació i… en les famílies.

Per tal que s’abusi d’un nen o nena cal una proximitat que es dóna especialment en activitats d’oci, en el món de l’esport i l’educació i… en les famílies. Però, al nostre país, sembla que aquests altres àmbits no interessin gaire. Dades de la Fundació Vicki Bernadet, especialitzada en l’atenció als afectats per abusos sexuals infantils, fixen en un de cada cinc menors de 17 anys els que pateixen abusos sexuals a Espanya. Sembla que sols un 10 per cent serà capaç d’explicar-ho quan està passant. Sostenen, finalment, que, entre el 85 i el 90 per cent dels casos, la persona abusadora és de l’àmbit familiar o de l’entorn de confiança.

El canvi social i cultural que s’està produint a tants nivells, és la base sobre la qual la tolerància envers els abusos serà, és, cada cop més residual; on la por o la vergonya de les víctimes trobarà un límit en el seu entorn. On tota la societat tolerarà cada cop menys situacions com les que fa 40 anys podien fer mirar cap a una altra banda pares, companys, el poble o el clergat. Si les víctimes s’atansen a explicar la seva tragèdia ara no és un pas enrere, ni mirar el passat. És, primer de tot, el que necessiten. Però, a més, un pas endavant en la consciència de tothom.

L’Església –tal i com s’hi ha compromès– ha de posar fi a tota ocultació i ha de portar davant la justícia cada cas que es denunciï. Que el religiós hauria de ser un àmbit modèlic està clar; un àmbit de protecció del feble, és evident. Per això l’escàndol de tots i el dolor dels cristians. Però, no s’hauria d’exigir el màxim de transparència, el major rigor en la persecució de la pederàstia a cada àmbit en què puguin tenir lloc abusos? Pot la societat, creient i no creient, indignar-se amb el que ha passat entre religiosos sense veure també què passa a l’entorn? Que es vulguin crear comissions al Parlament, grups d’estudi i investigació amb subvencions oficials… seria del tot encomiable si es mirés el conjunt de la societat. Perquè estaríem mirant els menors. Es pot buscar l’escàndol, però s’ha de buscar el dolor. I la justícia. Sigui on sigui. El llençol que cobreix la pederàstia s’ha d’aixecar. Hem de saber què cobreix i on. Per reconèixer-la allà on s’amagui.