Richard Linklater i Spike Lee van començar a fer cinema més o menys alhora. El primer va dirigir la seva òpera prima, Slacker, el 1990. El segon va debutar el 1986, amb Nola Darling. Tanmateix, la resta de les seves carreres va prendre des d’aquells moments derives molt diferents. Linklater té una filmografia elaborada amb molta tranquil·litat i sense estridències, mentre que Lee ha preferit sempre cridar l’atenció del públic i la crítica amb títols invariablement polèmics i agressius, la majoria en defensa fervent de la raça negra.

L’estrena dels seus últims films reobre el debat i planteja una pregunta inquietant per a qualsevol cinèfil amb cara i ulls: on és el «missatge»? És a dir, com parlar de política quan es fa cinema? O millor encara: què és un cineasta polític: aquell que insisteix a ser-ho a cada fotograma que filma o aquell que espera pacientment, sense forçar les coses, que cada pel·lícula digui el que ha de dir? Dónde estás, Bernadette, de Linklater, pertany a aquest segon grup, aconsegueix ser un film realment subversiu sense gairebé proposar-s’ho. En canvi, Da 5 Bloods, l’últim treball de Lee, vol ser tan contundent en el seu discurs antiracista que aquesta intenció acaba per afeblir-la en tots els altres fronts.

Linklater comença Dónde estás, Bernadette com si s’estigués enfrontant a una comèdia familiar narrada des del punt de vista d’una adolescent. Bee (Emma Nelson) viu en una casa situada en una zona residencial de Seattle, on el seu pare treballa per a Microsoft. La seva mare, en canvi, se’ns presenta com una persona immadura i desorientada. En efecte, Bernadette (Cate Blanchett) havia estat una arquitecta de prestigi, però fa temps que no acaba cap feina important, es dedica a odiar els altres i consumeix quantitats ingents d’antidepressius.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas
Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.