El març serà dur, es rumorejava als carrers de la capital de Xile, es xiuxiuejava a les xarxes socials, es cridava a les places, es pintava a les parets. Al març havien de tornar les marxes multitudinàries, i els grups d’encaputxats, anomenats de «primera línia», tornarien a tirar pedres i còctels Molotov i extintors als carabiners, i els carabiners a disparar als ulls i a omplir els carrers de gasos lacrimògens, com a l’octubre, el novembre i el desembre.

El gener i el febrer, mesos de vacances, sense classes, hi va haver un lleuger descens en la mobilització, els desordres, l’esclat social que va començar el 18 d’octubre i davant el qual el president Sebastián Piñera va treure les tropes al carrer, va declarar l’estat de setge i el toc de queda, i va manifestar que el país estava «en guerra». Des del 18 d’octubre no hi ha hagut classes a les universitats.

Sóc el director d’una carrera de Periodisme a Santiago. El novembre, juntament amb els nostres companys acadèmics, vam signar un document on denunciàvem el govern de violar els drets humans. Molts dels meus alumnes anaven a les manifestacions amb cartells contra el president, contra els banquers, contra la policia i l’exèrcit, exigint una nova Constitució.

El desembre, un dels meus alumnes va ser ferit en un ull per la policia. Un carabiner sense placa li va apuntar a la cara i va disparar una pistola de cartutxos de gas lacrimogen, com si fos una pistola. El vaig anar a visitar a casa seva. Per sort no va perdre l’ull, com un centenar de manifestants. Em va dir que al març tornaria a les marxes, a la revolta. Ho vaig entendre.

El març havia de ser dur. Les revoltes, que no es van aturar en cinc mesos, havien fet abaixar veles a un govern neoliberal, i el president Piñera va haver d’acceptar l’exigència de fer un plebiscit a l’abril. La ciutadania havia de decidir si es convocava una assemblea constituent per reformar la Constitució, una rèmora del pinochetisme. La Constitució de la dictadura.

Els pensadors ultraprivatitzadors del dictador havien promulgat el 1980, en el moment més dur de la repressió del règim, una Constitució que consagra la propietat privada com a bé suprem. Amb la bota de Pinochet al damunt, els partits polítics havien acceptat, el 1989, conservar aquesta Constitució a canvi d’iniciar el procés democràtic. És com si a Espanya, Manuel Fraga hagués negociat la Constitució només amb Manuel Fraga.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Al març havien de tornar els avalots al carrer per una nova Constitució, per consagrar drets socials, perquè els pobles indígenes tinguessin veu en l’assemblea constituent. Davant l’avanç del carrer, ja s’havia aconseguit una cosa inèdita: els partidaris del «sí» a una nova carta magna s’havien compromès que l’assemblea constituent fos la primera assemblea paritària del món, amb tantes dones com homes.

I al març a les universitats estàvem preparats per a dues tasques importants: amb tallers intensius, més contingut en les assignatures d’aquest semestre i un enfocament molt pràctic, ens disposàvem a impartir als alumnes part del mig semestre de 2019 que havien perdut. I a Periodisme, especialment, estàvem entusiasmats d’enviar els nostres alumnes al carrer, de seguir el pols dels debats, les protestes, un país en canvi i ebullició. Un esdeveniment que dècades més tard podríem explicar als nets.

Però al març ens va caure el coronavirus. En ple vol.

A cada país se sent com una patacada especial, com si aquesta aturada econòmica, aquesta malaltia que s’acarnissa amb els vells i els pobres i deixa al descobert la manca d’inversió en sanitat, fos especialment dolenta aquí, per a nosaltres.

Però a Xile aquesta aturada brusca enmig de l’eufòria i la violència germinal ha estat dura d’una manera diferent a la dels altres països de la regió. D’una banda, ha plogut sobre mullat. La crisi ja havia afectat l’estat i l’empresa privada, els empleats i sobretot els autònoms. A causa de l’esclat social d’octubre, molts negocis havien hagut de tancar, altres havien estat saquejats per aquells que, aprofitant el desori general i que les forces de l’ordre reprimien manifestants, van desvalisar i cremar innombrables comerços. Els restaurants i els espectacles estaven tancats des de l’octubre. A les nits els carrers eren buits, menys els que eren plens de soroll i fúria i còctels Molotov i gasos lacrimògens. L’economia xilena penjava d’un fil.

El govern ja havia transigit amb alguns drets socials, però l’essencial es mantenia, i no era el dretà Piñera qui transformaria aquesta fina línia de terra al con sud en un estat social. Xile continuava sent el país més privatitzat d’Occident. I amb el coronavirus, això s’ha posat de manifest ràpidament.

Quan es van començar a conèixer les notícies de l’estranya grip que de Xina passava a Europa, les parets continuaven estant pintades a tot Santiago amb les demandes dels manifestants.

Demanaven:

  1.  salut pública (a Xile, oasi de l’empresa privada, ningú no consulta un metge sense pagar i ningú no es fa una operació sense hipotecar la casa),
  2. pensions públiques (els Chicago Boys, economistes ultraliberals de l’hiperautoritari Pinochet van imposar un sistema de pensions privades, amb financers que juguen a la borsa amb les aportacions provisionals dels treballadors, i els jubilats cobren un 20 o un 30% del que eren els seus magres sous) i
  3. aigua pública. A Xile, fins i tot l’aigua dels rius i els llacs és privada.

I llavors va venir la pandèmia. I la manca de cobertura sanitària per als pobres i a les zones més castigades per la crisi, la pobresa desesperant de les persones grans i unes regions, sobretot al nord, desèrtiques i sense aigua, ho han agreujat tot.

A les xarxes socials, molts manifestants, dels que tot ho limiten a l’àmbit local, han arribat a una conclusió lògica: aquesta enganyifa del virus és un invent del govern de Piñera per treure’ls dels carrers, per tancar la protesta, per tornar a fer sortir els militars i instaurar, com a l’octubre, una altra vegada el toc de queda.

Perquè efectivament, hi va haver la recomanació, que després es va transformar en ordre, que tothom es tanqués a casa. Hi ha militars als carrers. I a l’hora en què escric aquestes línies, les onze de la nit d’un dilluns, hi ha toc de queda i no es veu ni una ànima per la meva finestra del centre de Santiago. Quan això passi tornarem als carrers amb més ímpetu, diuen els tuiters i els profetes d’Instagram. Però ningú no sap quan això passarà.

Xile avui està en silenci. Sento que de la protesta al tancament no hem tingut ni forces per cantar als balcons.

Els professors veiem com les plataformes digitals de les nostres universitats no donen l’abast, que els estudiants no tenen internet ni ordinadors, i viuen amuntegats amb uns pares que han perdut la feina o necessiten l’únic ordinador de casa per treballar tancats.

Hi ha por. Hi ha desconfiança. Molts opinadors que demanaven el cap del president, avui volen creure que té una mica d’autoritat i lideratge per sortir-se’n. Després continuarà la lluita. Però ara, darrere de les finestres, molts dels que exigien canvis al carrer resen perquè les coses li surtin bé a aquest govern, que és el que toca en aquest desastre inesperat.

Baixo al carrer a llençar les escombraries. No hi ha ni una ànima. Contenim la respiració, a veure si aconseguim enganyar el virus, perquè ja no queden llits a les clíniques privades. Un dels meus veïns escolta, fluixet, en el seu refugi, El derecho de vivir en paz, l’himne de Víctor Jara amb el qual fa un i dos mesos sortíem tots al carrer a somiar en un demà diferent.

Quan va ser que es va omplir Plaza Itàlia amb més d’un milió de revoltosos que cantaven, ballaven i agitaven làmines amb dibuixos fets a mà? Va ser ahir. Plaza Itàlia era un Woodstock cada tarda. I quan venien els carabiners amb els seus carros de guerra a tirar aigua a pressió, i gasos lacrimògens i balins i perseguien manifestants a cops de porra… el Woodstock es transformava en un Vietnam.

Ara la plaça és un desert.

Com ens en sortirem? Tornarà Xile a la revolta i al camí cap al canvi que s’albirava? Res no serà igual, es diu en tots els països on ha caigut com una plaga bíblica la COVID-19. Però a Xile res no havia de ser igual. I ara?

Aquesta nit, estic tancat tractant de gravar àudios per als meus alumnes de primer any, que mai no he arribat a conèixer perquè l’ordre de tancar les universitats va venir la nit abans de donar la benvinguda als principiants. Al pati de la universitat s’apilen les cadires que els esperaven. Una pila de centenars de cadires, buides i en silenci. Em quedo amb aquesta imatge, per ara.

Al país on tot havia de canviar, avui no hi ha altra cosa que l’ara.