Quan jo era petita Girona era la ciutat acollidora a on hi havia la casa dels avis. Molts caps de setmana amb el 1500 familiar «pujàvem» de Barcelona AP7 enllà per arribar al carrer Peixateries velles. Un carrer petitíssim i estret, situat darrere de la Rambla, ple d’història al centre del Barri Vell.

Tinc el record d’arribar sempre contents a aquella casa enorme, on la calefacció anava a tot drap només quan hi havia convidats. El pis de casa els avis era un petit palauet. Ubicat en la primera planta de la finca familiar, totes les habitacions eren àmplies, amb sostres altíssims i uns mobles senyorials i clàssics propis d’una burgesia benestant que no dissimulava un passat de recursos comunitaris i econòmics. Un passat també ple d’història política i social vinculada amb la ciutat des d’abans de la Guerra civil. A Girona, com en tants altres llocs de Catalunya, la guerra va foragitar milers de ciutadans demòcrates implicats amb el seu territori que, quan varen tornar, la seva realitat i protagonisme els havien estat mutilats.

El meu avi, Lluís Ribas Crehuet, que va ser president del FC Girona l’any 30 i havia tingut certa representació social i institucional a la ciutat Immortal, va ser un d’aquests: només va poder tornar de l’exili quan, l’any 1944, el governador civil de Girona, José Hernández Hernando, va fer un informe positiu sobre les seves activitats per concedir-li poder creuar la frontera per a ser «depurat».

En aquest informe explicava que el farmacèutic gironí, era de significación izquierdista i que quan va esclatar el Movimiento es trobava a Barcelona formant part activa de la Revolució conduint un camió per a transportar ferits i municions i que, durant el Dominio rojo en Gerona, va desenvolupar el càrrec de Vicepresident d’Acció Catalana, Jefe de la Cruz Roja, Vocal del Comité de Defensa Pasiva i membre del Comitè de Sanitat. Amb un ànim de magnificència també deia que, a pesar de que se le observa buena conducta y que no se le conocen ideas religiosas se’l detingués quan passés la frontera.

L’avi Lluís no va tornar fins al juliol del 1947. Havia estat vuit anys exiliat a França. Finalment no va ser detingut però com que la policia se li va quedar el passaport, la seva llibertat va quedar immediatament amputada. Durant aquells vuit anys d’absència i d’exili, el franquisme havia guanyat la guerra i l’estat totalitari el desprenia del document que li donava llibertat de moviments. Ell, burgès de pro, prohom d’aquella Girona, va estar convençut, com així va ser, que, una vegada instaurada la dictadura, no se li deixaria ocupar cap primer lloc de responsabilitat pública a la seva ciutat.

Va aconseguir sobreviure a Franco i votar a favor de la Constitució del 78. Va morir dos anys després i es va perdre, per tant, l’efervescència democràtica d’aquest país i els canvis profunds, polítics, socials i econòmics que ha suposat la democràcia i els drets de què, com a ciutadans, ens va dotar aquella Constitució a la qual ell havia donat suport ple d’esperança i confiança en les futures generacions.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

A Girona, als anys 80, els representants polítics del principi de la democràcia varen voler fer un homenatge a la Carta Magna que ens donava ple dret com a ciutadans i ens reconeixia les llibertats individuals. Seguint aquesta idea es va buscar un lloc emblemàtic de la ciutat i, de manera simbòlica, es va encarregar a l’artista madrileny Francisco López Hernández una escultura d’una nena que havia nascut el mateix dia que es va aprovar la Constitució. Tanta era la voluntat de reconeixement públic pel document ara tan criticat, que al cap d’uns anys, els membres del consistori gironí de manera unànime van decidir renovar aquesta imatge fent una altra estàtua de la mateixa nena amb 10 anys.

 

Tergiversació de la realitat

Veient el que ha passat aquests darrers anys a Catalunya i el desastre que ha representat el procés i com les arengues pamfletàries dels líders independentistes han corromput valors democràtics molt preuats, vull pensar que Lluís Ribas, el farmacèutic gironí, profundament catalanista, republicà i demòcrata que va patir en pròpia pell les injustícies del règim franquista se’n faria creus de la deriva que ha suposat tot plegat i les seves conseqüències; de la catàstrofe que ha representat la inconsciència de la unilateralitat, les fal·làcies vinculades amb la promesa d’una Ítaca ideal i la realitat lamentable que aquestes accions insensates han portat als polítics responsables a la presó i a la instrumentalització de les institucions.

No se’n sabria avenir de la poca visió política i respecte cap a tots els conciutadans, amb segons quines decisions que s’estan prenent per part d’alguns representants de les institucions de Catalunya i estaria astorat que, a la seva ciutat, volent commemorar l’1 d’octubre com una data de reconeixement als ciutadans que varen ser atonyinats quan votaven en un referèndum il·legal, s’eliminés el nom de plaça Constitució i es substituís per plaça 1 d’Octubre.

Què ha passat a Girona perquè no puguin conviure respectuosament el reconeixement inqüestionable al que ha representat la Constitució del 78 que ens ha donat democràcia, llibertat i reconeixement de drets durant 40 anys amb el també respectable reconeixement al que va passar l’1 d’octubre? Què ha passat a Girona perquè l’ajuntament que ha de representar i defensar els drets de tots els seus ciutadans elimini sense escrúpols el símbol que ha donat aixopluc institucional a tothom?

Quan el nacionalisme ocupa la ment i el cor de les persones tota realitat es tergiversa… El que està molt clar és que totes aquelles desgràcies i injustícies que va patir el meu avi fa setanta anys no les hagués sofert si Espanya, i per tant Catalunya, hagués tingut una Constitució que l’hagués emparat com la que ara, des de l’Ajuntament de Girona, s’ha volgut menysprear.