Han transcorregut més de vuit anys des d’aquell 15 de maig que va canviar el cicle polític espanyol. La resposta a una crisi que primer va ser financera, després econòmica, seguidament social i a l’instant política, va cristal·litzar omplint les places d’indignació. En aquell moment van convergir malestars previs amb uns altres que la crisi, i sobretot la seva gestió, havia generat. Aquest nou cicle es va obrir des de les places convertint la desafecció envers l’activitat institucional en indignació, mobilització i protesta.

Aquella desafecció va mostrar la seva cara més activa i crítica amb el sistema al mateix temps que l’interès per la política anava creixent, alguna cosa que diferenciava Espanya d’altres països del seu entorn que també travessaven una important recessió. La indignació del 15M expressava una clara repolitizació de la societat, que es va fer ressò del Yes, we can que va popularitzar Obama i redescobria el seu potencial transformador, la qual cosa la va portar a qüestionar l’àmbit polític institucional, la dinàmica social i l’escenari econòmic, en una clara impugnació a l’establishment, o més exactament, a tot el que percebia com a establishmentVuit anys després, amb el país bloquejat políticament davant la convocatòria de les quartes eleccions generals en quatre anys, i amb la deguda prudència a la qual obliga la dificultat d’establir una relació causa-efecte directa entre les accions d’un moviment social i els seus impactes, resulta interessant plantejar-se què ha quedat del 15M. A continuació detallo alguns dels elements, al meu judici, més significatius:

Un dels principals efectes que va tenir el 15M va ser el descobriment, per a tota una generació, del potencial transformador de l’acció col·lectiva, al costat d’una repolitizació generalitzada de l’espai públic. Si bé aquest és un tema que requeriria un estudi en profunditat, hi ha almenys tres elements que conviden a pensar que aquesta repolitizació s’ha mantingut en el temps: d’una banda, l’emergència i manteniment de formacions polítiques tant a nivell nacional com local.

El 8M, la mobilització dels jubilats, o pel canvi climàtic són models difusos, amb forts impactes mediàtics i concentrats en el temps.

A això cal afegir nivells sostinguts de participació en les últimes convocatòries d’eleccions generals. Finalment, però no menys rellevant, cal considerar les mobilitzacions massives com les que s’han anat succeïnt aquests anys amb motius que van des de les agressions masclistes a la reivindicació de causes ambientals, passant per les mobilitzacions del conflicte nacionalista a Catalunya.

Tots aquests elements semblen indicar que la política continua sent objecte d’interès i atenció per part de la societat espanyola en un grau major al que podia observar-se en els anys previs a la crisi. És aquesta, i la forma com es gestiona, la que provoca la indignació i genera un alt nivell de politització en el conjunt de la societat que es manté fins avui.

 

Nous conceptes

Al llarg d’aquests anys que van del 2011 fins a avui, han irromput en el debat públic conceptes que fins aleshores vagaven pels marges del sistema i que abundaven en els debats, assemblees i en els textos que s’anaven generant en les diferents Assemblees del 15M. Avui, «transparència», «rendició de comptes» o «laboratoris d’innovació política», ja formen part del llenguatge administratiu i polític.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Una altra qüestió és si aquestes idees han aconseguit permear les institucions amb la força suficient com per a convertir-se en transformadores i pal·liar les mancances que els van fer emergir. Encara que sembla obvi que s’ha avançat, també és cert que moltes d’aquestes matèries operen avui en forma «assaig-error», experimentant amb graus diferents d’encert.

Un altre dels impactes identificats de manera clara amb els indignats i que perdura avui té a veure amb el sorgiment d’un nou tipus de mobilització, que podríem caracteritzar com a «model 15M». Es tracta de moviments que sorgeixen al marge de les estructures tradicionals, amb pics molt alts de participació, recollint un ampli espectre social que els dóna transversalitat, organitzats en xarxa i amb un important ús de les tecnologies de la informació i la comunicació.

 

Vells partits i nova política

Són moviments com el 8M dels últims dos anys, la mobilització dels jubilats, o el més recent pel canvi climàtic liderat pels joves. En definitiva, un model difús i líquid, amb forts impactes mediàtics concentrats en el temps, però amb serioses dificultats a l’hora de mantenir i estabilitzar la seva activitat.

Els efectes del 15M en el sistema de partits no són sinó una cristal·lització de tots els impactes produïts en les esferes cultural, econòmica o social. Amb la indignació, un nou eix, un nou cleavage, va entrar en escena, i sense consens si més no sobre la seva denominació i caracterització, va acabar consolidant una divisió entre «la nova política» i els partits tradicionals.

Tant Podemos, com les convergències i les plataformes que van sorgir posteriorment en les candidatures municipals sota denominacions com Ara Madrid, Saragossa en Comú o Barcelona en Comú, entre altres, són resultat de la indignació i de l’estat d’ànim social provocat pel 15M. Des del punt de vista analític s’inclou també en aquest conjunt de noves formacions sorgides o potenciades a l’abric del 15M a Ciutadans, en la mesura que simbolitza una nova política des del costat liberalconservador construint la seva identitat en l’oposició tant al Partit Socialista com, sobretot (en el seu discurs inicial), al Partit Popular.

El sistema de bipartidisme imperfecte sorgit de la Transició ja no semblava capaç de representar la pluralitat social.

El sorgiment d’aquestes forces va significar, almenys, dues coses: en primer lloc, que el sistema de bipartidisme imperfecte sorgit de la Transició ja no era capaç de representar la pluralitat social espanyola. La percepció que els partits tradicionals «no ens representen», segons se sentia en les places del 15M, obria una finestra d’oportunitat per a noves formacions. I d’altra banda, que l’eix esquerra-dreta, tantes vegades qüestionat, continuava vigent, com ho han demostrat després successius resultats electorals.

A l’espera de veure com evoluciona, les constants convocatòries electorals i el continu sorgiment de noves formacions que hi concorren, permeten comprovar que el sistema de partits està lluny d’haver-se assentat en un model estable, i roman en un moment de transició, la durada i els efectes de la qual són difícils de calibrar.

 

Regeneració de les elits

Aquests canvis, fruit de l’inici d’un nou cicle, s’han estès també a les formacions més tradicionals. D’una banda, els temes que el 15M va fer emergir des de les xarxes i les places han entrat en gairebé totes les organitzacions polítiques, amb resultats dispars. Es tracta fonamentalment de processos de selecció de les elits amb eleccions primàries o dispositius similars, l’aprovació de codis ètics, la limitació de mandats o mesures de transparència recollides pels partits polítics, entre altres assumptes. Sembla difícil que aquestes mesures retrocedeixin. Una altra cosa serà que de l’avaluació de la seva eficàcia en resultin propostes de millora.

Sens dubte, uns dels elements que més impacte ha causat, conseqüència en bona part de l’inici d’un nou cicle, és la regeneració de les elits. Els candidats a les eleccions generals dels principals partits d’àmbit nacional són homes per sota dels cinquanta anys, educats ja en democràcia, i sense experiència en l’Administració Central de l’Estat. Això, juntament amb el disseny institucional d’un sistema preparat per funcionar amb dos grans partits i suports de forces nacionalistes, és el que pot estar dificultant la consecució d’acords que permetin la governabilitat del país.

La percepció que els partits tradicionals «no ens representen» obria una finestra d’oportunitat per a noves formacions.

A la llum del que persisteix del 15M –i del que ja no, sembla que estiguem en aquell moment de tota transició en què el vell no acaba de morir i el nou no acaba d’il·luminar, i es comença a constatar que el moment destituent que es va iniciar amb els indignats en les places no ha cristal·litzat en un procés constituent.

Si fa uns anys la pregunta clau era què hi havia de nou en els nous partits, avui aquesta pregunta es pot fer extensiva també als qui proclamen haver rejovenit. La situació dels uns i els altres manté fins avui una situació de clar bloqueig polític. Seria poc rigorós afirmar que és una conseqüència del 15M, però el que és indubtable és que la crisi, la seva gestió i l’esclat de la indignació van obrir un nou cicle en la política espanyola, que ha anat evolucionant fins al que avui coneixem.

Les organitzacions i entitats que van gestionar la Transició del 78 –partits polítics, sindicats, mitjans de comunicació, etc– de sobte van ser qüestionats per una ciutadania que se sentia abandonada a la seva sort en un moment de crisi i incertesa. Aquest nou cicle ha generat, com és habitual, noves estructures, partits, líders i formes de mobilització, unes aportacions que són encara difícils de valorar, més enllà de constatar la persistència de la inestabilitat.