«Esto es muy grave». Un alt diplomàtic d’un país de pes de la Unió Europea envia el whatsapp a un alt càrrec del govern català. Són les tres de la tarda de l’1 d’octubre de 2017. «¿Hará algo la UE?», pregunta aquest gairebé a les quatre. «Creo que pasado hoy dirá diálogo pero antes restablecer el orden constitucional», respon mitja hora després el diplomàtic. I afegeix que les imatges de la policia nacional colpejant les persones aplegades als col·legis electorals «han creado simpatía [pero] va a durar poco».

L’alt càrrec comunica la conversa al president de la Generalitat, Carles Puigdemont. La votació que es duu a terme encara en aquests moments arreu de Catalunya no serà reconeguda per la Unió, però l’error del govern d’Espanya -el regal inesperat- de la jornada es podrà capitalitzar. Sota aquest paràmetre pels volts de tres quarts d’onze de la nit Puigdemont, flanquejat pel govern, adreça un missatge televisat a la ciutadania. Emfatitza que cal estar amatent «a les ofertes de mediació que arribin» i apel·la a la intervenció de Brussel·les en la qüestió catalana, «la UE ja no pot continuar mirant cap a un altre cantó [...] ja no és un afer intern». No fou això el què succeí. El desenllaç és conegut.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.