window.dataLayer = window.dataLayer || []; function gtag(){dataLayer.push(arguments);} gtag('js', new Date()); gtag('config', 'UA-123062154-1');
Benvinguts a política&prosa |
Núm. 00

Fets d'octubre

Què va ser l’1 d’octubre?

Joan Esculies
Joan Esculies
| 01 oct. 2018
Barcelona, 1 d’octubre de 2017. Agents antidisturbis de la Policia Nacional traslladen a una jove davant el col·legi Ramon Llull. © Alberto Estévez. EFE.

L’1-O va culminar el procés de creació a Catalunya del subjecte «poble» com a entitat real, amb vida pròpia, al marge de les institucions i dels seus governants

Aquest text s’ha elaborat a partir d’entrevistes a persones directament vinculades al govern i a l’organització de l’1-O que han declinat aparèixer amb noms i cognoms.

«Esto es muy grave». Un alt diplomàtic d’un país de pes de la Unió Europea envia el whatsapp a un alt càrrec del govern català. Són les tres de la tarda de l’1 d’octubre de 2017. «¿Hará algo la UE?», pregunta aquest gairebé a les quatre. «Creo que pasado hoy dirá diálogo pero antes restablecer el orden constitucional», respon mitja hora després el diplomàtic. I afegeix que les imatges de la policia nacional colpejant les persones aplegades als col·legis electorals «han creado simpatía [pero] va a durar poco».

L’alt càrrec comunica la conversa al president de la Generalitat, Carles Puigdemont. La votació que es duu a terme encara en aquests moments arreu de Catalunya no serà reconeguda per la Unió, però l’error del govern d’Espanya -el regal inesperat- de la jornada es podrà capitalitzar. Sota aquest paràmetre pels volts de tres quarts d’onze de la nit Puigdemont, flanquejat pel govern, adreça un missatge televisat a la ciutadania. Emfatitza que cal estar amatent «a les ofertes de mediació que arribin» i apel·la a la intervenció de Brussel·les en la qüestió catalana, «la UE ja no pot continuar mirant cap a un altre cantó […] ja no és un afer intern». No fou això el què succeí. El desenllaç és conegut.

Barcelona, 15 de juny de 2011. El conseller d’Interior de la Generalitat, Felip Puig, baixant de l’helicòpter dels Mossos d’Esquadra per accedir al Parlament de Cataluña. © Andreu Dalmau. EFE.

El que s’esdevingué l’1-O tothom ho ha vist. A partir de les imatges, però, el judici particular sobre responsabilitats, finalitats i, sobretot, proporcionalitat varia segons la ideologia i el barem més o menys tolerant de cadascú amb l’actuació policial. En perspectiva històrica, segons el moment i els detalls que n’aflorin i allò de polític que s’esdevingui en el futur, unes lectures prendran més centralitat que altres. La resposta a la pregunta de què va passar l’1-O només pot ser l’exposició freda, factual i, per força, parcial. En canvi podem provar de respondre a la pregunta, què va ser, què va representar aquell primer d’octubre. Per fer-ho, però, cal traslladar-se sis anys enrere.

 

El poble entra en escena

Txac-txac-txac. És l’helicòpter dels Mossos d’Esquadra que el matí del 15 de juny de 2011, en diferents tongades, duu al president de la Generalitat, Artur Mas, consellers, membres de la mesa del Parlament i alguns diputats a l’interior del Parc de la Ciutadella. Altres ho fan escortats per la policia catalana entre crits, insults, pintades i escopinades de més d’un miler de ciutadans que, convocats pel moviment 15-M, volen impedir la votació d’uns pressupostos retallats.

Podem provar de respondre a la pregunta, què va ser, què va representar aquell primer d’octubre. Per fer-ho, però, cal traslladar-se sis anys enrere.

És el dia en què una munió de gent que es considera representant d’un poble, encara eteri, apareix i deixa de sentir-se representada pels polítics a Catalunya. El setge al Parlament és l’expressió màxima de la indignació que una crisi econòmica devastadora iniciada tres anys abans ha fet esclatar.

A diferència d’altres indrets d’Europa o d’Espanya, però, l’enuig català -en especial el dels estrats socials mitjans- no es canalitza a través de la creació de noves plataformes electorals o partits dels marges esquerra i dret de l’espectre ideològic, sinó que s’empelta en el substrat catalanista per trobar una via per superar la situació. En aquest període s’organitza l’Assemblea Nacional per Catalunya (ANC), que canalitzarà aquesta inquietud social. La pretensió per no viure de nou un vertigen econòmic com el dels darrers anys se sintetitza en la manifestació de l’11 de setembre de 2012. El lema és diàfan: ‘Catalunya, nou estat d’Europa’.

Barcelona, 27 d’octubre de 2017. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, el vicepresident del Govern i conseller de Economía, Oriol Junqueras, i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell , amb diputats de la CUP, a l’escala del Parlament després d’aprovar-se al ple la declaració d’independència.© Andreu Dalmau. EFE

Hi ha el terreny adobat de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de 2006, sí, i la manifestació del 10 de juliol de 2010, però no és això el què galvanitza l’independentisme en el si del catalanisme. La ciutadania desconeix què suposa la sentència. En canvi, una part substancial percep que mitja dotzena de magistrats -una aristocràcia a qui no es reconeix representativitat- ha canviat la seva voluntat votada en referèndum. No és el contingut, és la forma allò que indigna en un mar d’irritació econòmica.

 

Objectiu: canalitzar el poble

Dues setmanes després de la primera gran manifestació independentista Artur Mas convoca eleccions pel 25 de novembre de 2012. El cartell electoral és suggeridor. Apareix com Charlton Heston en el paper de Moisès, amb els braços estesos al capdavant d’una gentada anònima que enarbora banderes catalanes i estelades. El lema de la campanya és explícit: «la voluntat d’un poble».

Mas i Convergència i Unió es proposen liderar el creixent moviment indignat catalanista. Amb l’experiència prèvia del 15-J en què, de forma breu però inesborrable, la indignació d’una part del poble més marcadament esquerrana li ha fet viure una situació galdosa, el president pretén que el moviment organitzat entorn de l’ANC no se l’emporti per endavant.

Una part substancial percep que mitja dotzena de magistrats -una aristocràcia a qui no es reconeix representativitat- ha canviat la seva voluntat votada en referèndum.

No ho aconsegueix. La ciutadania -cada vegada menys vista com a votants o electors i més com un subjecte amb entitat pròpia- va per lliure. Mas perd dotze escons. El cartell electoral de la CUP, que bo i essent la formació menys votada és qui es concep com a representació més genuïna de la ciutadania, entra per primera vegada al Parlament. El seu lema de campanya no pot ser més clar: «és l’hora del poble!».

Amb el referèndum escocès del setembre de 2014 de fons i les experiències prèvies municipals a partir de la consulta sobre la independència a Arenys de Munt de 2009, Artur Mas té una segona oportunitat per liderar un moviment indignat que es resisteix a seguir-lo. El 9 de novembre de 2014 el seu govern empara la consulta sobre la independència.

Després de l’èxit, del tot inesperat, de la votació el president abraça la cara més empàtica de la CUP, David Fernàndez. Mas, per fi, té la impressió que està en simbiosi amb el poble. El cupaire rep nombroses crítiques d’entre els seus que consideren que la indignació popular no pot enllaçar-se amb qui representa les elits econòmiques, dirigeix un govern que retalla prestacions i significa -i això és cabdal- la política tradicional (transaccions, favors, finançaments opacs, servituds, etcètera).

A la nit, Mas capitalitza el resultat de la votació. És un error de percepció i de càlcul. Segons publica la premsa amb posterioritat hi ha un pacte entre bambolines amb el govern espanyol per tal que aquest no emprengui accions legals que contempla que el president no ha de valorar de manera pública els resultats. Mas no compleix i el govern Rajoy obre procediment judicial. El president català, però, té la falsa percepció de control, per fi, de la política del carrer.

 

Tutelar la veu del poble

De manera lenta però progressiva en el llit de la política catalana es gesta un canvi polític profund que la reconfiguració dràstica i constant del mapa de partits emmascara. Allò de nou que verament qualla només perceptible de manera intermitent és la forma en què una part de la població -vinculada al moviment indignat independentista- entén que ha de ser la política.

Avança la pròpia concepció com a subjecte poble. Aquest deixa de ser un mot retòric només vinculat als discursos per presentar-se com un element amb entitat pròpia que participa de l’acció política i ha de ser escoltat. Aquest nou subjecte que se suposa que com a mínim una vegada l’any es deixa veure al carrer parla, sobretot, a través de l’ANC. És per això que els partits maniobren en el relleu de Carme Forcadell per situar un afí al capdavant de l’entitat. Tal com ha publicat Andreu Pujol a Vam fer un referèndum, guanya Mas amb Jordi Sànchez.

Cada vegada més, aquest nou element pren consciència de la seva capacitat d’influenciar polítiques, d’exercir de lobby i vol escollir la manera de vincular-se i decidir quina ha de ser la relació d’aquells en nom de qui parla amb el poder. I ara decideix que toquen noves eleccions. Mas les demora tant com pot. Finalment se celebren el 27 de setembre de 2015 després d’aconseguir que ERC se sumi a una llista conjunta sota la marca Junts pel Sí.

L’independentisme obté un 47,8% dels vots i queda descol·locat. El full de ruta amb què es presentava als comicis pressuposava que se superaria el 50%, en 18 mesos es farien els preparatius per implementar una República i després es convocarien unes eleccions constituents -unes autonòmiques dins la legalitat vigent- per certificar la voluntat dels catalans de constituir-se en Estat.

A les eleccions del 27 de setembre de 2015 l’independentisme obté un 47,8% dels vots i queda descol·locat.

El gener de 2016 Mas, però, comprova que l’abraçada amb el poble va ser un miratge i que aquest, per la vessant que en representa la CUP, el vol a la «paperera de la Història». Davant la impossibilitat de reeditar Junts pel Sí si torna a convocar eleccions i per tal que el seu partit mantingui la presidència de la Generalitat, ungeix Carles Puigdemont. Aquest al juny afronta un escull important: la CUP no recolza els nous pressupostos.

 

El poble organitza el referèndum

Puigdemont aprofita l’atzucac per reformular el full de ruta. La mateixa nit electoral, des de la CUP, Antonio Baños, havia dit que sense el 50% el procés quedava en entredit. Des de la refundada Convergència, són molts al PDeCAT, que tampoc no veuen clar que el resultat permeti aplicar el programa amb què s’han presentat al 27-S. Càrrecs de confiança propers al president asseguren que el propi Puigdemont considerava que aquest camí no s’entenia, que «no hi havia relat coherent per explicar ni a dins ni a fora què et legitimava per desendollar-te d’Espanya».

Per acontentar les parts i provar de clarificar la situació el president modifica el full de ruta i apareix el «referèndum [unilateral] o referèndum [pactat]». Es parteix de la tesi que una part dels Comuns votarien ‘sí’ en una tria a blanc i negre i que amb ells se superaria el 50%. És així com amb els líders de la CUP es traça una cadena de confiança, no sempre fàcil de mantenir: es pacten els nous pressupostos, el referèndum, la llei de transitorietat i l’escenificació de la discrepància.

La votació és prevista per la tardor de 2017, però l’organització no és senzilla. Vista la inhabilitació i l’acusació de malversació de Mas, Joana Ortega i Irene Rigau en el judici pel 9-N, implicar-s’hi personalment fa basarda. De l’experiència del 9-N l’executiu entén que cal blindar-se davant d’una futura acusació de malversació. És per això que els diners per fer la votació no surten de la Generalitat.

En paral·lel la desconfiança entre els socis de govern, PDeCAT i ERC, fa que a la primavera de 2017 es creï l’anomenat Estat Major. «Els partits durant tot el procés van tenir present la doble pantalla, autonomista i republicana i això feia inviable d’avançar cap al referèndum», sosté un ex alt càrrec del govern. Per superar el creuament d’acusacions de qui no fa prou per organitzar la votació, a menys de mig any vista, s’opta perquè el poble -representat per l’ANC, Òmnium Cultural i persones vinculades als partits però no al govern- actuï de llum i taquígraf. També perquè amb les seves habilitats respectives contribueixi a fer efectiva la votació.

De l’experiència del 9-N l’executiu entén que cal blindar-se davant d’una futura acusació de malversació. És per això que els diners per fer la votació de l’1-O no surten de la Generalitat.

L’Estat Major (EM) crea problemes, no pas perquè d’entrada no s’informi als consellers d’allò que fa aquest nucli en el què hi ha Puigdemont i Oriol Junqueras, sinó perquè el propi president constata que hi ha filtracions. Això fa que es talli el flux d’informació. Però l’EM té l’efecte desitjat. Per fi, a contrarellotge, els preparatius s’endeguen. El cost de fer això, però, no s’ha previst i és que l’ús del carrer comporta condicionants.

Fer partícip de l’organització al poble obre múltiples possibilitats per burlar les traves del govern espanyol i de traçar plans alternatius, però també en dificulta el control. El govern pot estar en tot moment informat d’allò que els organitzadors fan, però una vegada posada en marxa la logística aquesta no es pot aturar. Les ordres no baixen de la presidència al funcionariat com en uns comicis comuns.

 

El zenit del subjecte poble

Al setembre tenen lloc dos episodis més que certifiquen l’existència d’aquest nou subjecte. El dia 7 Puigdemont no és capaç d’aturar la tramitació de la Llei de transitorietat al Parlament perquè el poble, parlant en boca dels seus portaveus, no ho permet com han explicat a El Periódico Fidel Masreal i Xabi Barrena. El dia 20 a la nit davant la conselleria d’Economia els mèdiums a través dels quals parla aquest ens, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, comproven com el poble congregat els ignora quan li demanen que desfili cap a casa com deixa palès el documental 20-S.

Encara que tard, el govern Rajoy posa tots els mitjans al seu abast per evitar un 9-N millorat. El 2014 havia pecat d’innocent: no havia calculat la capacitat organitzativa del teixit independentista i havia confiat en Mas. Rajoy havia estat molt criticat els dies posteriors en els cercles madrilenys. En aquesta ocasió, amb la implicació oberta de la Generalitat, no vol permetre la imatge d’una votació a nivell internacional.

El dia 7 de setembre Puigdemont no és capaç d’aturar la tramitació de la Llei de transitorietat al Parlament perquè el poble, parlant en boca dels seus portaveus, no ho permet.

Rajoy i, sobretot, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría estan convençuts que la votació no es podrà fer. També al govern català plana el convenciment que la policia aconseguirà avortar-lo. Després de la presentació de l’urna-tipus el 29 de setembre, però, la impressió s’inverteix. El govern espanyol i la justícia requereixen als Mossos d’Esquadra que impedeixin les votacions. La desconfiança en el nivell d’intervenció d’aquest cos fa que es prepari als policies desplaçats a Catalunya per intervenir.

El dia D l’assistència a la votació supera per molt les expectatives, fins i tot dels portaveus del poble, com Sànchez. El govern català contempla atònit la quantitat de gent disposada a defensar els col·legis electorals i a organitzar-se per fer possible la votació. El periodista Oriol March ha publicat a Los entresijos del procés que Josep Lluís Trapero alertà a Puigdemont i a Junqueras en dies previs que la policia espanyola aniria a totes.

Durant mesos la pròpia retòrica independentista ha generat el convenciment que Rajoy no es permetrà la imatge de la policia requisant urnes. Es pensava, diu un alt càrrec proper a Puigdemont, que «com a molt s’impediria entrar als col·legis». A les portes de la votació el govern ja compta que aquesta imatge es donarà, segons una font de la policia catalana, però no que s’anirà més enllà. No es pren en prou consideració l’abast d’allò que ha traslladat el major dels Mossos, ni tampoc la voluntat de la gent de defensar les urnes.

L’operatiu policial espanyol té un objectiu prioritari: evitar la imatge dels líders polítics votant. D’aquí les càrregues selectives en determinats punts. N’hi ha que a priori semblen no tenir sentit perquè la informació que es rep d’on pot votar aquesta o aquella persona no sempre és prou acurada. No són càrregues a l’atzar. La contundència de les càrregues policials sorprèn als polítics catalans que descobreixen la seva ingenuïtat. Així ho manifesten persones molt properes als dirigents governamentals.

Aturar la votació no està en mans de Puigdemont: el govern no controla el referèndum. Aquest ha pres la seva pròpia dinàmica autoorganitzativa.

A migdia de l’1-O a Palau hi ha una reunió de la cúpula de l’EM. Hi ha veus a favor i en contra d’aturar la votació, indistintament de l’adscripció partidista. S’opta per tirar endavant perquè, de fet, no hi ha més remei. Aturar-la no està en mans de Puigdemont: el govern no controla el referèndum. Aquest ha pres la seva pròpia dinàmica autoorganitzativa. Quan, a més, a partir de la una de la tarda l’actuació policial va de baixa, sigui per una trucada internacional al govern d’Espanya o per la pròpia decisió -les imatges donaven la volta al món- la gent encara s’anima més a anar a votar.

 

Submissió al poble

Després d’un mes a la deriva el president català descarta convocar eleccions i advoca per proclamar la independència. El subjecte poble passa ara per sobre de Puigdemont com ho ha fet amb Mas. La política tradicional no s’ho hauria pensat a l’hora de convocar comicis. Però molts dels qui poden influir a prendre la decisió es pregunten: «si no fem allò que hem promès ¿com miraré als ulls a la meva família, als amics, als conciutadans, als meus seguidors de les xarxes socials?»

Puigdemont ho havia dit el dia abans de l’1-O al diari Ara, «no li podem dir al poble de Catalunya que per la negativa de l’Estat a assumir la responsabilitat, anirem a casa i aquí no ha passat res». Ja no es tractava de donar una explicació a uns electors, sinó a un ens nou que durant els darrers anys s’ha peixat fins a esdevenir quelcom similar als horrors amorfs de Lovecraft i que es personifica en la veu de l’entorn més proper dels líders polítics.

Què va ser, doncs, l’1-O? La culminació del procés de creació a Catalunya d’aquest subjecte poble, amb vida pròpia, al marge de les institucions i els seus governants. Una entitat real de la que, una vegada assumida la seva existència i creient que parla a través de determinats portaveus, resulta impossible escapar al seu dictat.

Per |2018-10-15T12:45:58+00:00dilluns, 1 d'octubre de 2018|Fets d'octubre, Núm. 00|

Sobre l'Autor/a:

Joan Esculies
Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers, amb fins tècnics, de personalització de la navegació de l'usuari i d'anàlisi del trànsit de la web. Per a més informació sobre que són les galetes, quines utilitzem i la manera de canviar la seva configuració, pot accedir a la nostra Política de cookies mitjançant aquest enllaç o el que apareix al peu de pàgina. Hi estic d'acord