window.dataLayer = window.dataLayer || []; function gtag(){dataLayer.push(arguments);} gtag('js', new Date()); gtag('config', 'UA-123062154-1');
Benvinguts a política&prosa |
Núm. 00

Fets d'octubre

Qüestionari Agenda Pública

política&prosa
política&prosa
| 02 oct. 2018
Barcelona, 1 d’octubre de 2017. Votacions a La Sedeta. © Marta Pérez. EFE.

Diversos especialistes responen al qüestionari sobre l’1 d’octubre, en col·laboració amb Agenda Pública.

Preguntes

  • 1.- Se’n deriva un mandat de l’1-O?

  • 2.- Quedarà un llegat polític d’aquell dia?

  • 3.- Quin lloc ocuparà en la història d’Espanya i Catalunya?

Mar Aguilera, professora de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona

  1. Més que un mandat hi ha una manifestació clara d’una part important de la població que reclama de manera pacífica unes opcions polítiques legítimes i que haurien de ser escoltades, respectant com és evident, totes les altres. Des de la «inclusivitat» cal una solució política a una qüestió política. No reconèixer que hi ha uns reptes importants sobre la taula és negar una realitat que fins ara, ignorant el diàleg i la resposta política, només han dut al fracàs.
  1. Hauria de quedar més d’un llegat. El primer, que Catalunya és un país divers i plural; l’altre, que Espanya també ho és i si això no s’integra, no es viu com una riquesa, no s’avançarà en la consolidació de la democràcia. També, que per moltes persones hi ha encara avui la necessitat de fer una proposta de consulta i/o referèndum que porti a una votació com s’ha fet en altres països de l’entorn. Això s’hauria de fer sense menystenir a l’altra meitat de la població de Catalunya. Una altra possibilitat és que es proposi una manera diferent d’entendre l’organització territorial a Espanya. La Constitució espanyola, encara que rígida, ofereix escletxes que permeten donar resposta als reptes aquí plantejats. Cal recordar que a nivell territorial tot el títol constitucional que en fa referència està esgotat en molts aspectes. Aquest és un títol que fou pràcticament un full de ruta de com es podia arribar a la autonomia, de quina manera, i un pic assolida molts dels seus preceptes quedaren buits de contingut. La Constitució preveia diferents velocitats en aquest títol vuitè i de la mateixa manera que finalment cada estatut d’autonomia recollí qüestions diverses aleshores, i més endavant a través de les diferents reformes -com ara pel que fa a les competències de sanitat i educació- avui aquest títol vuitè podria ser reformat per oferir nous camins. Un altre llegat important de l’1-O és el fet que independentment de que s’estigui d’acord o no amb el que es votava, com es feia, el que es feia o defensava aquest dia, a Catalunya les persones implicades en l’organització del procés de votació així com els i les votants van actuar en tot moment de manera pacífica. Fins i tot davant d’una actuació desproporcionada, en opinió de molts, de la policia. L’1-O també deixa una societat activa i ferma en cada una de les postures que, encara que verbalment s’ha faltat al respecte, en la immensa majoria dels casos aquesta agressivitat en les paraules no ha resultat en accions violentes.
  1. Això és difícil de pronosticar i dependrà dels esdeveniments que es vagin succeint a partir d’ara. Sobretot pel que fa a Catalunya. En tot cas sí que es pot dir que encara que per molts la resposta del Govern de l’Estat d’aleshores a l’1-O fou de fermesa i encertada en general no sembla que per Espanya sigui un dia a celebrar ja que es va respondre amb força al que s’havia de contestar amb diàleg i solucions polítiques.

Xavier Arbós, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona

  1.  No hi ha cap mandat, si l’existència d’aquest mandat pressuposa un referèndum. L’1-O no va desenvolupar-se d’acord amb la legalitat vigent (estava suspès pel Tribunal Constitucional), ni d’acord amb la llei catalana de referèndum aprovada el 6 de setembre de 2017 (la Sindicatura havia dimitit i no va donar els resultats oficials), ni d’acord amb les recomanacions de la Comissió de Venècia (va fer-se fora del marc constitucional). Tampoc es va realitzar en les condicions mínimes que generessin legitimitat, especialment per la intervenció policial que va tenir una violència excessiva. Dit això, els actors polítics poden afirmar que hi ha un mandat democràtic, però no crec que aquesta interpretació es pugui basar en criteris de legalitat i legitimitat suficients.
  1. Sens dubte. El que va tenir lloc va significar un èxit d’organització davant el govern central, que havia afirmat que no hi hauria urnes. I en va haver. La mobilització va ser extraordinària, i les intervencions policials van cohesionar encara més el moviment independentista. Les imatges de la violència policial contra persones pacífiques suscita simpaties envers els que defensaven les urnes. No crec que l’1-O generés un mandat democràtic, però sí, en canvi, va significar una experiència important per molta gent, que per allò viscut es va reafirmar en les seves conviccions. El moviment es va reforçar. Les imatges de violència policial van generar simpaties fora de Catalunya, i van ser utilitzades per il·lustrar les tesis que presenten l’Estat espanyol com a repressor de l’independentisme
  1. Ja ha entrat a la història. Hi ha carrers que han canviat el nom que tenien fins ara pel de 1er d’octubre. El cas de Girona on el nom de la Plaça de la Constitució, va ser modificat pel de 1er d’octubre em sembla el més notable, per la contraposició que comporta entre allò que es rebutja i allò que el substitueix. La Constitució deixa de representar allà un sistema de llibertats; sembla haver esdevingut el contrari, i l’1-O es presenta com el veritable símbol de la llibertat. D’altra banda, la percepció de la monarquia a Catalunya ha canviat després del discurs de Felip VIè del 3 d’octubre, que no va mostrar empatia envers les persones que havien rebut cops per les càrregues policials. L’experiència de l’1-O ha entrat a formar part de la biografia de les persones que hi van prendre part. El seu llegat és una memòria col·lectiva, centrada en una data i compartida per gent molt diferent. La il·legalitat i els límits de la seva legitimitat semblen irrellevants davant la força emotiva de les imatges d’aquell dia. Però malgrat haver entrat en la història, l’1-O no la va fer girar. Encara som allà on érem, i continua essent necessari cohesionar la societat catalana, amb propostes racionals, per poder encarar el futur. És el futur el que està en les nostres mans, i no la història.

Cristina Ares, professora de Ciència Política de la Universidad de Santiago de Compostela

  1. Un esdeveniment de participació política no convencional com l’1-O, per definició, no genera un mandat. Fins i tot, es podria argumentar que va empitjorar la representació dels ciutadans de Catalunya, tant en l’àmbit estatal com en el del propi Parlament. Com resultat el procés, el dany a aquesta última institució, entorn de la qual gira la vida política de la Comunitat Autònoma, és una dada fonamental. Es produeix per la falta de respecte a les seves atribucions en la pròpia invitació a la consulta i de normalitat en la vida parlamentària, amb conseqüències en l’impuls i contingut de polítiques i, en general, en la representació d’una majoria de ciutadans no independentistes.No obstant això, el seguiment de la convocatòria i l’evident intensitat de les preferències dels catalans independentistes obliga als seus representants, no solament en l’escenari polític autonòmic sinó també al Congrés i al Senat, a aportar i debatre alternatives de polítiques, també constitucionals, que puguin millorar l’encaix del nacionalisme català en l’Estat espanyol igual que donar resposta al conjunt divers de preferències territorials que conviuen dins i fora de Catalunya.
  1. L’1-O és un moment crític en la principal crisi de l’Estat des de la transició espanyola. Els partits moderats que van possibilitar en el passat una competició electoral centrípeta també en la dimensió territorial han mutat o s’han afeblit. El seu llegat té a veure amb la radicalització dels nacionalismes i la polarització, que dificulta la conformació de majories en les institucions i la governabilitat. A més, l’1-O va posar de manifest la insostenibilitat de la falta de correspondència entre els aspectes institucionals i culturals del model territorial espanyol, on conviuen un nivell elevat d’autogovern regional, i fins i tot un funcionament raonable d’alguns mecanismes de govern compartit, amb la falta d’estima a la diversitat de les identitats de base territorial en alguns sectors de la societat. Aquest dèficit de cultura federal és un problema vell, agreujat en els últims anys per les estratègies dels partits independentistes, de Ciutadans i del Partit Popular; després de l’1-O, tenim la seguretat que no podrem evitar enfrontar-ho.
  1. No ho coneixem encara. Dependrà dels passos que siguem capaços de donar en la resolució dels problemes bàsics que l’1-O planteja: ajustar les institucions a la pluralitat de la societat, dins i fora de Catalunya, a la diversitat i intensitat de les nostres preferències, a la riquesa de les nostres cultures. Potser si ens quedem amb el bé, els ciutadans, les seves actituds participatives, el seu compromís cívic, teatralizant menys i verbalizant millor els punts de conflicte, amb més empatia i generositat per part de gairebé tots, el lloc de l’1-O en la història de Catalunya i d’Espanya pugui resultar menys gris.

Ana Carmona, catedràtica de Dret Constitucional de la Universidad de Sevilla

  1. Al meu entendre, el mandat existeix, però no es deriva de l’1-O sinó de l’aspiració d’un millor i major nivell d’autogovern que ha existit i segueix existint en bona part de la societat catalana. Després dels successos de l’1-O, aquesta aspiració es va condensar en un missatge molt gràfic, que si bé acull un problema de gran complexitat i difícil solució, va ser formulat de la manera més senzilla: «Parlem»
  1. ¡És clar que quedarà! De fet, un any després les seqüeles de l’1-O segueixen determinant de forma recurrent l’esdevenir polític no solament de Catalunya sinó del país en el seu conjunt. La frustració que va seguir al curtcircuit institucional generat després de l’1-O, lluny de desaparèixer, s’ha mantingut arrelada entre les forces independentistes, que s’han mostrat incapaces de sortir del bucle secessionista i obrir vies de superació. Amb el Govern Rajoy l’absència de canals per al diàleg va servir com argument per sustentar una ruptura que es presentava com l’única opció possible. Tanmateix l’arribada de Sánchez a l’Executiu i les reiterades ofertes per recuperar la sintonia institucional, no han aconseguit invertir la tendència precedent, de tal manera que l’immobilisme segueix marcant l’agenda de la Generalitat.
  1. Els esdeveniments previs i posteriors a l’1-O marquen un punt d’inflexió en la nostra experiència constitucional i política: l’aprovació pel Parlament de les denominades lleis de desconnexió va vulnerar drets bàsics i inalienables de l’oposició i va llançar un torpede directe a la línia de flotació del sistema democràtic català, deixant-lo seriosament afectat. Després de l’1-O l’activació de l’inèdit article 155 de la Constitució, un precepte pensat per no haver de ser utilitzat mai, va portar l’inimaginable fins llavors: la suspensió temporal de l’autonomia a Catalunya. Per la seva banda, l’obertura de processos judicials contra els responsables polítics de l’1-O va obrir un escenari extraordinàriament enrarit en el qual coexisteixen el (perllongat) empresonament preventiu d’aquells dirigents que van comparèixer davant el Tribunal Suprem amb la condició d’escapolits de la justícia espanyola del mateix president Puigdemont i un grup de consellers. I com a rerefons de tot l’anterior, no es pot perdre de vista l’efecte de polarització cada vegada més acusat que es viu en el si de la societat catalana, profundament dividida en dos blocs antagònics.

Arnau González-Vilalta, professor d’Història a la Universitat Autònoma de Barcelona

  1. No. Per a procedir a implementar la secessió, no. El que se’n deriva és el fracàs de la gestió de la complexitat. La incapacitat de canalitzar un conflicte polític evident i sostingut en el temps, d’innegable i necessària ressolució, a través de la intel.ligència política. Se’n deriva la necessitat de ser flexible i adaptar els codis legals a la realitat. És a dir, esdevé palmària l’obligació del sistema polític espanyol de construir el marc que permeti l’expressió dels catalans a favor o en contra de la independència de manera vinculant.
  1. En quedaran una sèrie de reflexions històriques que, amb o sense raó, s’incorporaran a diverses dinàmiques amb llarga trajectòria. En primer lloc, la idea que resa que el catalanisme mort, convertit en independentisme, és un moviment avesat a no llançar-se a l’aventurisme. Perque l’aventura era després de l’1O i del 27O. No es decideix a arriscar-se fins al final. No ha tingut mai, ni té visió d’estat avui en dia. No ha entès les lliçons de la història. Potser intentava crear nous paradigmes però no ho ha aconseguit. En segona instància, la resposta de l’Estat s’incorpora a la manera clàssica de gestionar el conflicte català: negació, menyspreu, prohibició, nul·la comprensió i repressió. Amb intensitats variables, i sense unanimitats catalanes, l’Estat espanyol en els seus diversos règims -amb molts catalans al seu costat- ha seguit una línia coherentment traumàtica. En quedarà també, una desconfiança mútua entre governs, entre catalans, amb els espanyols, de difícil gestió sense empaties creuades.  I la inexistència de la UE com a ens supranacional amb voluntat d’evitar tensions internes.
  1. Des del meu punt de vista, el sistema polític i cultural espanyol fa un segle llarg que esperava aquest moviment, aquest escenari, des de 1898. Evidentment, el catalanisme burgès havia neutralitzat la tendència independentista per pur pragmatisme econòmic.  Transformada la realitat catalana, espanyola, europea, s’ha pogut obrir la porta al que tothom esperava i anunciava des de feia dècades. En conseqüència, jo diria que en quedarà la constatació de que el catalanisme havia de culminar una evolució que -vist el repartiment del poder a Espanya, la gestió de les llengües i cultures enmig de la globalització- tenia molts números de construir un independentisme de masses. Crec que serà un punt d’inflexió, potser més retòric que real, que pot ser el cant del cigne del nacionalisme català, l’origen de la gestió de l’autodeterminació per part d’Espanya. O simplement un episodi més d’una guerra freda, a vegades calenta, entre dues impotències compartides.

Elisenda Malaret, catedràtica de Dret Administratiu de la Universitat de Barcelona

  1. No hi pot haver cap mandat ja que no es va expressar cap cos electoral. No hi havia formalment una convocatòria que complís els requisits, ni un cens.
  1. L’únic llegat polític possible es el d’un immens error, un desastre social i econòmic; l’error polític de creure que era possible «fer un maidan» en una societat que ja disposava d’un nivell d’autogovern avançat, un nivell de benestar acceptable i una economia competitiva.
  1. El lloc que correspon a les convulsions derivades de la gran recessió i el seu impacte sobre el teixit sòcio-econòmic, amb les derivades en la forma de fer política, populisme, apel·lació al poble, manca de respecte als drets de les minories, a la divisió de poders i a totes les institucions que suposen un sistema de límits i equilibris que garanteixen efectivament la democràcia

Josep Lluís Martí, professor de Filosofia del Dret de la Universitat Pompeu Fabra

  1. No hi ha un mandat derivat del contingut del vot. L’1-O no va ser un referèndum legal, ni legítim. No va comptar amb les garanties necessàries, no es poden donar els resultats com a vàlids, i més de la meitat de la població no es va sentir concernida. No obstant, va ser una mobilització democràtica massiva emparada pel dret de llibertat d’expressió, i va suposar una lliçó de fermesa pacífica i perseverança per part del moviment independentista. Crec que això fa que tinguem tots el deure de reaccionar al que va passar i tractar d’assolir un acord amb aquesta part important de la societat catalana.
  1. El dia 1-O va tenir dues cares. En una d’elles, es va organitzar un referèndum il·legal i il·legítim aplicant unes lleis inconstitucionals i emparat en la doctrina de l’unilateralisme. Aquesta dimensió de l’1-O no deixarà un llegat polític que no sigui el reconeixement de que la unilateralitat no és una solució als problemes polítics en un estat democràtic. Ara bé, hi ha una segona cara o dimensió que té a veure amb la violència policial exercida de manera injustificada, desproporcionada, per tant il·legal, i injusta. Aquesta violència va generar la mobilització de molts no independentistes que no pensaven votar i que ni tan sols reconeixien el referèndum com a legal. Crec que es pot dir que un gruix important de la societat catalana va repudiar i condemnar aquella violència injustificada, tal i com es va demostrar a la mobilització del dia 3 [d’octubre de 2017]. Aquesta segona dimensió podria tenir una importància com a llegat polític, pel que significa de reafirmació del pacifisme tant del moviment independentista com del sector no independentista de la societat que va condemnar els fets. La unitat del dia 3 es va construir sobre aquesta base: el pacifisme i la no violència. I aquest podria ser un llegat polític important.
  1. En la història de Catalunya serà un dels fets polítics més importants viscuts en democràcia des de 1975. Que la lectura d’aquest fet (de la convocatòria, organització i mobilització del suposat referèndum) sigui positiva o negativa depèn en part de la lectura que un tingui prèviament de l’anomenat «procés» i del propi objectiu de la independència. Ara bé, la violència policial serà recordada amb repulsa i condemna per una part molt majoritària a la societat catalana. Per a la història d’Espanya també té una importància considerable, tot i que òbviament no tant central com per a la catalana.

Lucía Méndez, periodista El Mundo

  1.  No se’n pot derivar cap mandat d’una consulta sense garanties, sense cens, sense recompte legal, i on només van votar els favorables a la independència. Aquest «mandat» que diuen els líders independentistes ja l’hi atribuïen amb les manifestacions de la Diada des de 2012.
  1. Sí. Sobretot el llegat d’un monumental fracàs de l’Estat per impedir un referèndum il·legal, a pesar que el Govern s’havia compromès a evitar les urnes i l’obertura de col·legis electorals. I l’error a l’hora final d’impedir-ho amb càrregues policials a la desesperada que només van servir per entelar la imatge d’Espanya al món, amb les imatges servint de propaganda independentista.
  1. L’1-0 serà una data molt rellevant en la història de la rebel·lió independentista d’aquests anys. De l’1 al 3 d’octubre el país va viure un dels moments més delicats i difícils dels últims 40 anys. El buit de l’autoritat de l’Estat, la sensació de que els carrers a Catalunya estaven desbordats i els Mossos en desobediència, el Govern desaparegut… La intervenció del Rei com a cap de l’Estat en la tarda-nit del dia 3 va omplir aquest buit. Però va afectar a la Monarquia mateixa, ja que el Rei d’alguna manera va immiscir-se en la política, a pesar que la Constitució li atorga un estatus simbòlic. Va obrir la porta a la declaració d’independència i a l’aplicació de l’article 155.

Ignacio Molina, professor de Ciència Política en la Universidad Autónoma de Madrid

  1. Fins i tot en processos de votació reglats i acceptats per la immensa majoria del cos electoral és molt difícil concloure que es deriven mandats polítics clars de les urnes. La democràcia liberal és una forma de govern construïda sobre una confiança que la ciutadania diposita en els seus representants (confiança temporal entesa just com el contrari d’un mandat o delegació) i solament en casos molt concrets de grans majories, on és possible identificar els missatges de l’electorat, pot parlar-se d’una finestra d’oportunitat o d’un marge polític que legitima implementar determinats elements més o menys controvertits d’un programa. ¿Va haver-hi aquesta gran majoria l’1-O? No, no la va haver-hi. Al marge de la seva flagrant il·legalitat des d’un enfocament espanyol i de la lamentable gènesi de la votació en les antidemocràtiques sessions del Parlament el 6 i 7 de setembre, l’1-O pretenia resoldre una qüestió de naturalesa constitucional (doncs és evident que o bé la secessió o bé la ruptura de l’ordre tenen aquesta transcendència) on les majories que impliquen un «mandat» polític han de ser molt altes pel que fa al cens.
    Més enllà d’ignorar les previsions del propi autogovern de Catalunya (les majories qualificades de l’Estatut), el gran problema de l’1-O va ser la seva naturalesa sectària. El pluralisme identitari de la societat catalana fa que sigui impossible parlar de «mandats», encara que siguin polítics, sense haver aconseguit un llindar que ni de lluny es va aconseguir llavors (entre altres motius, perquè no sabem ben on va quedar la participació entre tantes irregularitats) i sense haver tingut amb prou feines poder de convocatòria sobre la meitat de la Catalunya castellanoparlant i que sent Espanya com la seva identitat nacional. Fins i tot en les poquísimes democràcies, com la britànica, amb certa tradició d’entendre la majoria simple com legitimadora, un cas com l’1-O (legalitats al marge) no s’entendria com a font d’un «mandat» precisament per la naturalesa dividida de la societat catalana. És veritat que a Escòcia n’hi havia prou amb la meitat més un dels vots per resoldre la secessió però és que a Escòcia no hi ha conflicte identitari. En canvi, a Irlanda del Nord, va haver-hi el 1973 un altre referèndum que pretenia afirmar les tesis unionistes (i que va ser boicotejat pels partits republicans). Malgrat que allò va ser legal i malgrat que es va superar per molt el resultat de l’1-O (va votar a favor el 99% dels votants que representaven el 59% de la població), avui es veu com un sectarian head count i, fins que 25 anys després no es va aconseguir un acord consociacional (Good Friday), solament els unionistes van considerar aquella votació com a font d’un «mandat» per resoldre el conflicte nord irlandès.
  1. Quedarà un llegat polític en el nacionalisme català, sens dubte. Un llegat èpic d’èxit de mobilització, engany a les institucions de l’Estat (Govern, Congrés i tribunals) i repressió de la policia. El llegat per a un catalanisme més ampli serà molt més ambigu; com el dia en el qual va fracassar una determinada forma transversal i consensuada d’entendre Catalunya. En la resta d’Espanya, el llegat serà el d’un dia trist, on la convivència constitucional iniciada el 1978 va ser posada en perill per la dinàmica d’acció provocadora des de la Generalitat i sobre reacció molt contraproduent des del Govern d’Espanya.
  1. L’1-O passarà a la història de Catalunya i Espanya com un dia de fracàs i ruptura; tret que la història l’escriguin els nacionalistes ignorant que Catalunya són tots/es els/les catalans/es i Espanya tots/es els/les espanyols/les i llavors qualsevol joc de paraules és possible. Per a un historiador estranger, l’1-O va ser un simulacre de referèndum (declarat il·legal pel Tribunal Constitucional i sense garanties procedimentals) que, si bé va ser capaç de mobilitzar extraordinàriament a la nombrosa Catalunya nacionalista i a altres grups minoritaris d’esquerra, no va convocar a més de mitja Catalunya; al mateix temps que va produir la màxima expressió d’una resposta maldestra des de Madrid al procés sobiranista iniciat el 2012 i que fracassaria tres setmanes després amb la fallida DUI i l’aplicació de l’art. 155

Joan Rodríguez-Teruel, professor de Ciència Política de la Universitat de València

  1. La consulta de l’1-O va ser un exercici de mobilització governamental per permetre l’expressió plebiscitària del moviment independentista. Ni pretenia ser legal, pel seu rebuig a la cobertura constitucional, i va recavar massa legítima, ja que només fou acceptada per una minoria (important però minoria) de la societat, la que donava suport als partits impulsors. En aquestes condicions no se’n pot derivar cap mandat democràtic. Això no significa que la pretensió d’un suposat mandat sigui ineficaç en termes retòrics, a falta d’altres arguments més forts del moviment independentista.
  1. L’1-O fou el resultat d’una suma de febleses i d’impotències. La feblesa dels líders independentistes, incapaços de transformar el seu enorme suport popular en propostes de reforma pragmàtiques i operatives, i que van acabar anhelant que els errors de l’adversari resolguessin la seva fugida cap endavant. I també la impotència del Govern de Rajoy, que no va saber anticipar la tenacitat dels independentistes i, en darrer terme, va resignar-se a deixar en mans del poder judicial la resolució del que els poders executiu i legislatiu no es van atrevir a afrontar. Aquestes dues febleses s’han retroalimentat des de l’inici del procés. Com la història política ens ha demostrat tantes vegades, de la suma de febleses només en sorgeixen fracassos que retornen, amb el temps, sota forma de greuges i rancúnies. L’1-O no serà diferent: ens quedarà l’èpica dels ciutadans que van fer possible una votació estèril (i que serà evocada pels discursos antipolítics i populistes que pretenen convèncer-nos que la gent pot substituir els seus representants quan aquests són superats per les circumstàncies), ens quedarà la perplexitat de veure polítics escenificant crides a la desobediència de les lleis (les mateixes que els donaven la força i els recursos per imposar la seva agenda política), i quedarà també la vergonya de veure aquests mateixos polítics empresonats preventivament com a càstig públic (amb un ús tan discutible i retorçat de la norma que altres jutges europeus n’han discrepat obertament). Més enllà d’això, no quedarà res sòlid, cap avenç social ni moral, cap base sobre la que aixecar un nou esglaó de la història col·lectiva.
  1. Si mirem l’evolució dels fets, el procés ha estat a una falla valenciana i l’1-O (i els dies posteriors) la seva cremà: un enorme artefacte, hiperbòlic i exuberant, ple de colors i completament versemblant, però d’estructura tan fràgil i buida per dintre que, quan va arribar la guspira del foc, la seva força acumulada es va consumir sobtadament. Avui només en queden les cendres i també les ganes d’alguns per tornar-ho a intentar. Si mirem el rerefons, però, l’1-O és la culminació d’un moment catalitzador i de transformació de la política catalana, d’on sorgiran nous lideratges, nous partits, noves retòriques polítiques. També podria marcar el trànsit cap a una Catalunya més polaritzada i segmentada nacionalment. Com que aquesta transformació s’haurà emportat per endavant bona part dels els consensos bàsics de l’anterior etapa, només hi aconseguirem estabilitzar-la quan siguem capaços de construir nous consensos. No hi som allà encara.

Marc Sanjaume, profesor de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra

  1. Sí, hi havia i hi ha un mandat. L’1-O va comportar una mobilització massiva, sota tutela governamental de la Generalitat, en què hi van participar com a mínim 2.300.000 persones. El referèndum cal recordar que no només no era reconegut pel Govern central, sinó que es va intentar impedir físicament mitjançant les forces de seguretat de l’Estat amb l’Operació Copèrnic. La legislatura passada el mandat era declarar la independència; tot i que aquest tenia una legitimitat escassa amb els números a la mà, sense quòrums mínims, ni tampoc unes circumstàncies homologables (per raons òbvies). Actualment, el mandat derivat de l’1-O envers les forces polítiques i institucions és doble. D’una banda, recorda l’existència d’una demanda d’autodeterminació i independència que l’Estat vol excloure (fins i tot físicament) del terreny institucional i polític. Per tant, obliga a tots els partits i representants a donar-hi una resposta política, siguin independentistes o no. D’altra banda, obliga a les forces independentistes a mantenir l’establiment d’un Estat català independent com a objectiu i fer-lo realitat quan disposin de la legitimitat i la efectivitat necessàries.
  1. L’1-O no pot tenir un llegat «apolític». Fer realitat l’1-O va requerir practicar la desobediència civil davant les forces de seguretat de l’Estat de manera massiva a tot el territori català, això evidencia que el llegat de l’1-O és l’existència d’una demanda política reprimida i castigada per un Estat liberal-democràtic en ple segle XXI a la Unió Europea. A més a més, l’1-O també és un llegat per a l’independentisme català, un moviment històric i persistent que fins fa pocs anys no gaudia d’una representació parlamentària majoritària ni de suports amplis com els que té ara. Finalment, és un exemple de mobilització ciutadana i d’autoorganització civil espectacular davant dels representants polítics i partits.
  1. Ocuparà un lloc rellevant. Històricament, en el cas espanyol i en d’altres, les declaracions d’independència, els referèndums d’autodeterminació, o els acords d’autonomia, han anat precedits d’una llarga llista de mobilitzacions prèvies. Sovint amb més errors que encerts, víctimes personals i compromisos polítics imprescindibles. L’1-O ocuparà un lloc preeminent a la història nacional de la República catalana en cas d’independència, de la mà d’altres moments històrics com els referèndums estatutaris, declaracions prèvies i mobilitzacions socials. A la història d’Espanya l’1-O i l’aplicació posterior de l’article 155 amb els anys s’hauria de veure com un immens error estratègic i comunicatiu. Tanmateix, si s’aplica el criteri de la «honra sin barcos», probablement no es reconeixerà gaire que l’operació de l’1-O i la seva gestió política i judicial han empitjorat enormement una situació en que l’Estat ho tenia tot de cara. La mala digestió del resultat electoral del 21 de desembre, unes eleccions autonòmiques convocades per l’Estat amb els principals líders de l’1-O empresonats i exiliats, n’és una prova.

Gemma Ubasart, professora de Ciència Política a la Universitat de Girona 

  1. L’1-O fou un enorme acte de mobilització i demostració col·lectiva. Més de dos milions de persones participaren en una jornada amb forts components desobedients. L’1-O fou també un gran desafiament a l’Estat. S’aconsegueix que hi hagi urnes i paperetes en la majoria de pobles i ciutats malgrat la prohibició per part dels tribunals, malgrat la cerca policial de la infraestructura preparada des de la societat civil per poder desenvolupar la jornada. El govern de Mariano Rajoy va dir que no hi hauria urnes ni paperetes, i hi va haver urnes i paperetes. Ara bé, no es pot parlar de mandat derivat de l’1-O perquè no es va produir un referèndum ni una consulta. I no només perquè no estava permesa la seva celebració, sinó perquè no es donaven les garanties necessàries per a què pogués ser considerada com a tal.
  1. El llegat de l’1-O tindrà una doble dimensió. En un primer moment, es recordarà la capacitat d’autoorganització i de desobediència dels i les independentistes. En un segon moment, restarà la voluntat de resistir pacíficament davant de la violència policial i la solidaritat transversal generada també entre els no independentistes. L’1-O va aconseguir posar el contenciós català en l’agenda pública europea i internacional. Durant aquella jornada la causa independentista i sobiranista va generar simpaties i solidaritats arreu del planeta. L’acumulació de forces podia haver estat utilitzada per forçar una negociació amb l’Estat. Perquè si bé els dies 6 i 7 de setembre la partida la guanyava la contrapart espanyola, l’1 d’octubre la victòria era per la catalana. Ara bé, la voluntat de proclamar una declaració unilateral d’independència va portar a perdre bona part de suports internacionals i de solidaritats internes guanyades.
  1. L’1-O restarà en la memòria col·lectiva d’una part important de la ciutadania catalana no només per l’enorme demostració de força que va significar aquesta data sinó també de manera traumàtica per la violència policial viscuda. Aquest sentiment d’humiliació i ressentiment es veurà reforçat posteriorment amb els empresonaments a polítics i activistes. Són unes ferides que costarà molt a tancar (també altres però que no són objecte d’aquesta reflexió). Tota política de desescalada que es vulgui transitar ha de ser empàtica amb aquest dolor. L’1-O condensa tot allò que es troba a les antípodes de la idea de l’Espanya «nova» i plurinacional. Però l’1-O també és la constatació d’un fracàs, el de Mariano Rajoy, el president que va arribar a la Moncloa recorrent l’Estatut al Tribunal Constitucional i agitant la bandera anticatalanista. La seva sortida és un punt de no retorn cap a l’obertura d’un altre escenari possible.

Joan Vintró, catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Barcelona

  1. En termes jurídics, d’acord amb la legalitat constitucional espanyola, la resposta ha de ser negativa ja que la normativa catalana reguladora havia estat suspesa pel Tribunal Constitucional. Fins i tot si només es té en compte la legalitat catalana, la resposta igualment no pot ser positiva en termes jurídics ja que les normes previstes no es van poder aplicar plenament, ni tampoc amb les seves pròpies garanties, a causa de l’actuació obstructiva de l’Estat a tots els nivells. Ara bé, el fet que, malgrat totes les dificultats, més de dos milions de catalans anessin a votar (i molt majoritàriament ho fessin a favor de la independència de Catalunya) imposa a totes les institucions, i especialment a les de l’Estat espanyol, l’obligació política de trobar un marc jurídic que permeti fer un referèndum sobre la independència de Catalunya amb totes les garanties.
  1. Sens dubte. Per una banda, el de la reafirmació de la voluntat política d’una part molt important dels catalans de decidir democràticament i pacífica el seu futur polític mitjançant un referèndum; per l’altra, el de la constatació que, davant d’un fenomen polític d’aquest abast, la solució ha de ser política tot propiciant interpretacions obertes de les normes constitucionals i legals i, si cal, procedint a la seva reforma.
  1. En la història de Catalunya les imatges de ciutadans fent cua per anar a votar seran una nova pàgina, o una nova fita, que permetran explicar amb claredat la realitat de Catalunya com a comunitat nacional específica i amb voluntat d’expressar lliurement les seves aspiracions polítiques. En la història d’Espanya les imatges de la policia espanyola, colpejant amb brutalitat les persones que volien votar, seran una pàgina negra que posarà en relleu el caràcter intolerant i repressiu dels seus governants d’aquell moment.

José Antonio Zarzalejos, periodista i analista polític

  1. No se’n deriva cap mandat jurídic. L’1-O va ser la data de celebració d’un referèndum il·legal des del punt de vista de l’ordenament constitucional i estatutari espanyol i la seva celebració es va produir desafiant una suspensió cautelar del Tribunal Constitucional. La comunitat internacional tampoc no li va conferir cap valor jurídic. La seva celebració es va produir sense una sola de les garanties mínimes exigibles per la Comissió de Venècia. Es va tractar d’una fita més en el procés sobiranista i és en l’imaginari d’aquest espai polític en el que l’1-O podria representar un mandat de caràcter polític encara que sense cap recolzament jurídic. De fet, l’actual president de la Generalitat extreu la legitimitat de la seva política d’aquella consulta, encara que ni dins ni fora d’Espanya hagi tingut cap reconeixement
  1. L’expressió «llegat polític» no em sembla la més feliç per ressenyar les conseqüències de l’1-O. M’inclinaria més per entendre que del referèndum il·legal es van deduir lliçons valuoses per a l’independentisme català i per a l’Estat. Per a aquell va suposar un fracàs perquè no va tenir conseqüències pràctiques encara que va demostrar una gran determinació en la seva organització, en oberta deslleialtat envers el sistema democràtic espanyol. El Govern espanyol –i, per derivació, el propi Estat- va rebre una forta garrotada. Va ser incapaç d’impedir la mobilització ciutadana, l’obertura de col·legis, la instal·lació d’urnes i la proclamació d’uns resultats d’impossible contrast. I, a més, l’executiu central va actuar reactivament i desproporcionada des del punt de vista policial quan el que hagués procedit –una vegada que es va comprovar l’absència de col·laboració de la policia autonòmica catalana- hagués estat declarar invàlida la consulta (no cal oblidar que es va declarar el cens universal) sense haver de fer intervenir a les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat. La torpesa governamental va propiciar una major afluència a les improvisades urnes, un discurs que redoblava la il·legitimitat estatal a Catalunya i una imatge internacional molt perjudicial per a la reputació del nostre sistema polític. Aquestes són, molt succintament expressades, les lliçons de l’1-O d’infaust record perquè, al final, va reportar perjudicis cívics i democràtics per a les institucions catalanes controlades per l’independentisme i per a l’Estat.
  1. El lloc en el que aconsegueixi col·locar-ho la narrativa independentista, com en altres episodis. Al separatisme no li interessa destacar les sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre en les quals es van aprovar les lleis de desconnexió perquè van ser vergonyants democràticament parlant. Però l’1-O disposa d’aquest tipus d’èpica que amb molta habilitat han introduït els independentistes en el relat del procés sobiranista. Des d’aquesta perspectiva és segur que el referèndum il·legal s’incrustarà en la història catalana com una repressió més de l’Estat sense que aquesta lectura disposi d’una rèplica massa convincent seguint la lògica del quietisme discursiu respecte del procés que ha practicat el Govern i altres instàncies de l’Estat. Ara bé, com aquest llarg episodi crític no ha acabat encara, hem de ser prudents per veure com encaixa la peça de l’1-O en el trencaclosques final de l’eventual resolució d’una crisi, que ara som incapaços de visualitzar però que, algun dia i en determinades circumstàncies històriques, es resoldrà o, almenys, es pal·liarà.
Per |2018-10-08T12:17:13+00:00dimarts, 2 d'octubre de 2018|Fets d'octubre|

Sobre l'Autor/a:

No és molt dificil d’explicar un projecte que s’acull a un nom com aquest. Això va de política, sense embuts, i amb pretensions ben prosaiques, sense ímpetus utòpics ni enlairaments de caire històric o líric. Denúncia, per tant, de la manca de política i de la necessitat d’una aproximació més pragmàtica i directa a la realitat.
Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers, amb fins tècnics, de personalització de la navegació de l'usuari i d'anàlisi del trànsit de la web. Per a més informació sobre que són les galetes, quines utilitzem i la manera de canviar la seva configuració, pot accedir a la nostra Política de cookies mitjançant aquest enllaç o el que apareix al peu de pàgina. Hi estic d'acord