Un progrma de Catalunya Música preguntava: Qui té por del segle XX?. Sense haver superat ni de bon tros aquell temor, la pregunta que caldria fer-nos ara, de cara al futur, és qui té por del segle XXI? El 1992 el Liceu estrenava a Espanya la primera òpera de Philip Glass, Einstein on the beach, creada als anys 70 pel compositor estatunidenc. L’obra tornarà a Barcelona, aquesta vegada al Palau de la Música el mes de maig. Un quart de segle després d’aquella estrena al teatre de la Rambla, ara, en ple segle XXI, l’òpera de Glass segueix fent por a bona part del públic, la que no ha paït –ni té ganes de fer-ho– el minimalisme i altres corrents musicals contemporànies. No hem avançat i tot fa semblar que tampoc no avançarem gaire.

La crisi econòmica no del tot superada i la fi o l’estrenyiment de les subvencions públiques apunten cap a un paisatge on el que governa i governarà el món de la música serà el conservadorisme i/o la banalització. La reculada del Liceu cap al provincianisme, la repetició constant dels mateixos títols als auditoris simfònics i de càmera, l’escassa gosadia de programadors, la victòria del concepte d’entreteniment sobre el d’art, tot són aspectes malauradament en progressió i res fa pensar que en el futur això canviï de direcció.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure