Un progrma de Catalunya Música preguntava: Qui té por del segle XX?. Sense haver superat ni de bon tros aquell temor, la pregunta que caldria fer-nos ara, de cara al futur, és qui té por del segle XXI? El 1992 el Liceu estrenava a Espanya la primera òpera de Philip Glass, Einstein on the beach, creada als anys 70 pel compositor estatunidenc. L’obra tornarà a Barcelona, aquesta vegada al Palau de la Música el mes de maig. Un quart de segle després d’aquella estrena al teatre de la Rambla, ara, en ple segle XXI, l’òpera de Glass segueix fent por a bona part del públic, la que no ha paït –ni té ganes de fer-ho– el minimalisme i altres corrents musicals contemporànies. No hem avançat i tot fa semblar que tampoc no avançarem gaire.

La crisi econòmica no del tot superada i la fi o l’estrenyiment de les subvencions públiques apunten cap a un paisatge on el que governa i governarà el món de la música serà el conservadorisme i/o la banalització. La reculada del Liceu cap al provincianisme, la repetició constant dels mateixos títols als auditoris simfònics i de càmera, l’escassa gosadia de programadors, la victòria del concepte d’entreteniment sobre el d’art, tot són aspectes malauradament en progressió i res fa pensar que en el futur això canviï de direcció.

La iniciativa privada anirà a coses segures. I la pública, també. L’actual tendència cap a l’abús del màrqueting més simplista i a vegades fins i tot sota la forma d’insult a la intel·ligència amb què els programadors ens venen concerts i representacions, té tots els números per prosperar amb un resultat estremidor, un públic cada vegada més passiu i a la fi, més ignorant.

La llei de vida farà una garbellada, però i els joves d’avui que seran els adults de demà? El que aquest públic no pot fer és tancar els ulls a la realitat perquè si ho fa, és la mort. I tampoc cal pensar que qualsevol passat és millor que el present i viure en el record d’un idealitzat paradís perdut. El savi George Steiner ens advertia ja fa uns quants anys que el mite de la «Caiguda» és més vigorós que qualsevol religió particular.

Ni desapareixerà la música en directe, la música viva, ni viurem en un món musical totalment ‘enllaunat’ sigui quina sigui la ‘llauna’.

El procés de globalització accelerat mitjançant les noves tecnologies elimina la distància en l’espai cultural, diu Byung-Chul Han a Hiperculturalidad (Herder) i afegeix que té un efecte acumulatiu generador de densitat. Això és el que tenim i el que cal aprofitar i desenvolupar. Les barreres entre el que considerem clàssic i el que veiem com ultramodern poden desaparèixer per donar lloc a un hiperespai de possibilitats. Les expressions culturals seran extretes dels seus contextos històrics i rituals. Hi haurà una juxtaposició, una proximitat i simultaneïtat alhora, segons que explica el filòsof sud-coreà, professor de la Universitat de les Arts de Berlin, per a qui hiperculturalitat no és ni multiculturalitat ni transculturalitat, fenòmens que, d’altra banda, no són nous.

En el terreny de la música, un llenguatge musical primigeni, comprensible per a tothom i intraduïble a qualsevol altre idioma com deia l’antropòleg Claude Lévi-Strauss, aquesta desaparició de barreres, d’espais, aquesta superposició de creacions diverses que facilita la creixent connectivitat del món, ens aproparà a obres i a compositors, del passat i de cada moment del present. Ni desapareixerà la música en directe, la música viva, ni viurem en un món musical totalment enllaunat, sigui quina sigui la llauna amb què l’escoltem. El que canviarà serà la manera d’acostar-nos a la música.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Fa gairebé 50 anys Steiner feia un intent d’aproximació a un nou concepte de cultura en l’assaig En el castillo de Barba Azul (Gedisa). Li semblava que llavors ens trobàvem com Judith, la protagonista de l’òpera de Bela Bartók, davant de la setena i darrera porta del castell, la que porta a la nit. La sensació avui pot ser la mateixa en un món dominat per la tecnologia en el qual se’ns proposen tota mena de productes més que creacions. I penso, per exemple en la resurrecció de Maria Callas gràcies a un holograma. Potser per això, per evitar la foscor i els fantasmes que ens pot portar el futur, ens aferrem als discos de vinil com el Linus, el millor amic de Charlie Brown, que buscava la seguretat en la manta que no abandonava mai. En aquest sentit, el retorn del disc fonogràfic pot ser una gran metàfora.

El que de ben segur passarà d’aquí a 25 o 30 anys, quan als podis hi hagi tantes dones com homes portant la batuta, és que en el 99% de les entrevistes les directores d’orquestra no hauran d’aguantar preguntes del tipus «Creu que els músics es distreuen perquè és una dona guapa?», com s’exclamava recentment la directora mexicana Alondra de la Parra que ha dirigit més de cent orquestres arreu del món i ha conegut de primera mà l’estupidesa, la misogínia i el sexisme en el món musical.