Fill de la burgesia catalana, Rafael Ribó va néixer a Barcelona el maig del 1945. Dels seus 74 anys, 56 els ha dedicat a la política, des del 1963, en què va ingressar al Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, fins a la seva tasca com a Síndic de Greuges. La Sindicatura és un òrgan institucional, però això no ha evitat que Ribó segueixi fent política, sobretot durant els anys del procés sobiranista, del qual s’ha convertit en un defensor.

Ribó va estudiar als Jesuïtes de Sarrià de Barcelona i va ser minyó de muntanya a l’Agrupament Escolta del Casal de Montserrat. «Això em va permetre adquirir, alhora, una formació que tenia l’empremta de la iniciativa pròpia que donaven els jesuïtes, i l’esperit col·lectiu i d’equip que tenien els minyons», va declarar en una entrevista a L’Avenç el juliol del 2019. Llicenciat en Dret i Econòmiques per la Universitat de Barcelona (UB), va fer un màster de Ciència Política a Nova York (1968-70) i el 1974 es va doctorar a la UB amb la primera tesi llegida en català des de la Guerra Civil.

En política, Ribó ho ha estat tot. El 1974 va ingressar al PSUC, del qual va ser membre del comitè central a partir del 1977 i secretari general el 1986. La seva missió, però, va consistir a transformar el partit —dividit entre prosoviètics i eurocomunistes des del 1981— en una nova força política, Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV), que va presidir del 1987 al 2000. Va continuar, però, a la direcció i a la presidència del grup parlamentari al Parlament.

El 1997, l’esquerra comunista catalana es va trencar i es va distanciar de l’esquerra comunista espanyola amb un duríssim enfrontament entre Ribó i el coordinador d’Izquierda Unida, Julio Anguita, que va crear un nou referent a Catalunya, Esquerra Unida i Alternativa (EUiA). ICV, però, es va anar diluint en el nou espai dels Comuns/Podem, fins que el juliol del 2019 la direcció va anunciar la seva dissolució com a partit per la incapacitat de fer front al deute de 9,2 milions d’euros.

Diputat al Parlament del 1980 al 2003, amb un petit parèntesi (1993-1995) en què va ocupar un escó al Congrés dels Diputats, l’1 de juliol del 2004 va prendre possessió com a Síndic de Greuges després de ser nomenat al càrrec pel Parlament. CiU va ser l’únic grup que no va donar suport a Ribó i es va abstenir adduint que tenia un perfil «excessivament polititzat». El nou síndic va anunciar en declaracions a Catalunya Ràdio que deixava la militància a ICV com «una prova clara que la institució ha de ser plenament independent». Va treure importància a l’abstenció de CiU perquè el portaveu parlamentari convergent, Ramon Camp, va ser el primer que li va suggerir que podia optar al càrrec amb l’aval de Jordi Pujol.

 

De cinc a nou anys

A la seva presa de possessió, va dir que el Síndic havia de ser una figura «estimada per la ciutadania i temuda per l’Administració» i en la primera compareixença al Parlament va reclamar més funcions, més fons i un nou marc normatiu, que es va concretar en una reforma posterior. El promotor de la reforma, que va augmentar les competències del Síndic, el diputat del PP Francesc Vendrell, va ser després fitxat per Ribó. El mandat del Síndic va passar de cinc a nou anys, i per això Ribó, reelegit el 2010, porta més de quinze anys en el càrrec, malgrat el que l’11 de novembre del 2002 havia escrit en un llarg text/entrevista per a la publicació Testimonis per a la Història: «Crec que en qualsevol activitat humana no és bo exercir durant molts anys la mateixa responsabilitat, perquè acabes malacostumant-te a una feina o, en el cas de la política, a un càrrec que acaba semblant-te de la teva propietat, quan en realitat no ho és».

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

El 1992 qualificava d’«escandalós com es manipulen els mitjans de comunicació, especialment els públics».

En la mateixa publicació, Ribó opina que la presidència de Josep Tarradellas va tenir una «part positiva» perquè significava «el retorn de la Generalitat republicana», però també una de negativa, «una maniobra que fa molt hàbilment la dreta espanyola per rebaixar la voluntat d’autogovern de Catalunya i diluir la majoria social d’esquerres». Des d’aquesta visió nacionalista i d’esquerres, Ribó va combatre radicalment Jordi Pujol i el pujolisme.

En una entrevista a El País (13-3-1992), Ribó assegurava que «a Catalunya hi ha un autèntic segrest del poder democràtic» i qualificava d’«escandalós com es manipulen els mitjans de comunicació, especialment els públics». I un mes abans de les eleccions autonòmiques del 1999, declarava: «Ha arribat l’hora de portar el pujolisme al museu». Això no li impedeix que consideri Pujol «el millor [polític] que he conegut mai a l’escena catalana i espanyola». «El principal desencert que ha comès és el menyspreu del diàleg amb la resta de forces parlamentàries catalanes», mentre que el millor que va fer va ser «mantenir un dels tresors més grans que tenim a Catalunya, que és la convivència cívica» (Testimonis per a la Història).

El 2014, va declarar a la comissió del Parlament sobre la corrupció de Pujol que no havia d’haver ocupat el càrrec de president durant 23 anys perquè va ser «el màxim responsable del forat de 200.000 milions de pessetes» de Banca Catalana i no va assumir mai cap responsabilitat per això.

 

Canvi de prioritats

El 1999, segons Ribó, el dilema no era «entre Catalunya i Espanya, sinó entre conservadorisme i progressisme» (El País, 1-8). El 2002, dos anys abans de ser escollit Síndic de Greuges, ja era partidari d’un referèndum com els que havien fet Puerto Rico o el Quebec. «S’ha d’obrir un procés d’informació, de debat i de mobilització sobre el tema [de l’autodeterminació], per acabar finalment en una consulta democràtica», que «és absurd esperar que ens l’atorgui graciosament el Parlament espanyol». Llavors desitjava «que [la UE] es transformés en una autèntica Europa federal (…), una federació de nacionalitats o de pobles de la qual Catalunya en formés part» (Testimonis per a la Història).

Porta més de 15 anys en el càrrec, malgrat haver dit que no és bo exercir durant molts anys la mateixa responsabilitat.

Ribó, doncs, havia canviat de prioritats, però al mateix text, a propòsit de Santiago Carrillo, deia: «Crec que la gent que canvia tant d’ideologia política, encara que considero legítim fer-ho, demostra una elevada dosi de pragmatisme que no s’adiu bé amb les dots d’un gran polític».

El seu paper com a Síndic ha estat marcat per aquest canvi de prioritats. No es pot dir que hagi abandonat el vessant social, al contrari, però, durant el procés, la seva actuació ha estat molt controvertida, se l’ha acusat de sectarisme i no s’ha complert el seu objectiu de ser «temut per l’Administració». Polèmiques han estat també les intervencions de Ribó sobre la llengua. Quan era president d’ICV, va admetre que el castellà no era una llengua «impròpia» a Catalunya (21-6-1977). El novembre del 2002, però, deia que «a les escoles s’aprèn català mentre a la recreació es juga en castellà» i per això proposava «una política molt més atrevida de catalanització dels sectors joves» (Testimonis per a la Història).

Tres anys més tard, reivindicava la «plena constitucionalitat» de la immersió lingüística (6-10-2005) i en un informe sobre drets lingüístics destacava «l’exquisit respecte» a la pluralitat (4-9-2014). En referència a l’adoctrinament a les escoles, en un informe de juliol del 2018, de 166 pàgines, que examina 174 incidències, el Síndic conclou que a les aules catalanes no hi ha hagut adoctrinament sobre el referèndum de l’1 d’octubre «més enllà de situacions puntuals». Ribó, però, sosté que «l’educació té una dimensió intrínsecament política, que no pot ser manllevada» i reclama al mateix temps que es reforcin el pluralisme i la neutralitat.

El 2012 va haver de comparèixer al Parlament per justificar 40 desplaçaments a l’estranger en dos anys i mig.

Des de l’inici del procés, Ribó s’ha arrenglerat amb les posicions sobiranistes, però la seva implicació es produeix sobretot a partir de l’abril del 2017, amb la publicació de l’informe Retrocessos en matèria de drets humans: llibertat d’expressió dels càrrecs electes i separació de poders en el Regne d’Espanya. Abans, el 6 de març del 2013, en una entrevista a Rac1, havia qualificat de retorn «a 35 anys enrere, al final d’una dictadura», la destitució del fiscal en cap de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, per defensar una consulta.

En l’esmentat informe alertava de «l’afebliment de la separació de poders» a Espanya per la reforma del Tribunal Constitucional que li permet aplicar mesures executives per obligar a complir les seves sentències; per reformes com la «llei mordassa» o per la utilització del Codi Penal «com a instrument dissuasiu». També denunciava la «judicialització de la política» per les condemnes del 9-N, i demanava «evitar el recurs a la via penal per a la solució de conflictes polítics».

 

Internacionalització del conflicte

El Síndic ha intentat contribuir a la «internacionalització del conflicte»: el setembre del 2017 va enviar una carta a diverses instàncies europees en què expressava la seva «preocupació davant les greus vulneracions de drets i llibertats fonamentals que s’estan cometent a Catalunya i a tot l’Estat espanyol» per les actuacions contra l’organització del referèndum de l’1-O i citava prohibicions d’actes, registre d’impremtes o «interceptar comunicacions sense ordre judicial». No va tenir cap èxit i això que havia declarat a Público que «tard o d’hora, si continua l’actual deriva, Europa intervindrà».

El 21 de març del 2018, Ribó va demanar a l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Dret Humans, a Ginebra, la creació d’un òrgan per investigar la «regressió de drets» a Espanya i especialment a Catalunya; el 7 de novembre del 2018, al ple del Parlament, va comparar Espanya amb Turquia; i el 20 de juny del 2019 va denunciar al Parlament britànic la «violència» i la «desproporció penal» de l’1-O, acompanyat de dos testimonis rebutjats pel Tribunal Suprem espanyol.

Ribó ha assegurat que des del Ministeri de l’Interior «es conspira amb tots els instruments de l’Estat per combatre adversaris polítics» (13-6-2017); ha demanat explicacions al CNI sobre les relacions amb l’imam de Ripoll (23-11-2017); s’ha queixat de manca «d’igualtat de condicions» a les eleccions del 21 de desembre del 2017 per l’existència de candidats a la presó o fora del territori català (13-12-2017); ha condemnat l’ús de la violència policial l’1-O i l’empresonament de dirigents independentistes per «desproporcionades» i l’aplicació de l’article 155 per «inconstitucional» i ha criticat amb la boca petita les «irregularitats» comeses per la Generalitat i el Parlament amb les lleis de desconnexió (28-3-2018); ha defensat els llaços grocs afirmant que l’Administració pot utilitzar el seus edificis «com a altaveus per exposar diferents símbols que s’identifiquen amb el suport o el compromís per la defensa dels drets fonamentals» (3-9-2018); ha mantingut que «la catalanofòbia és estructural i persistent» (11-2-2019); i ha recorregut a la Junta Electoral la prohibició d’utilitzar als mitjans públics l’expressió «presos polítics» (2-4-2019).

 

Viatges a les Bermudes

Sobre els presos, ha denunciat «l’extralimitació» del jutge Pablo Llarena en suspendre els diputats empresonats (11-7-2018); ha acusat l’Estat de «transgredir la legalitat penal» i ha negat que els processats pel Suprem, «presos polítics» per ell, hagin comès rebel·lió o sedició (7-11-2018); ha inclòs la firma de Pasqual Maragall en un manifest d’expresidents de la Generalitat i del Parlament que demanava l’excarceració dels presos (18-1-2019); ha lamentat que no fos cridat com a testimoni pel Suprem (18-2-2019); i s’ha ofert, un cop acabat el judici, com a mediador entre els governs central i català per trobar «una solució pactada» que «ha d’incloure una consulta al poble de Catalunya».

Després de la sentència, Ribó va elaborar, a petició del president Quim Torra, un informe en què recomana «aplicar curosament la proporcionalitat» entre la «infracció normativa» i la «legítima reivindicació» en la desobediència civil i afegeix que la «no violenta té un alt contingut polític que permet expressar» les actuacions «contra l’ordre jurídic» (El Periódico, 11-10-2019). En declaracions a Onda Cero (21-10-2019), finalment, va negar, malgrat les violentes protestes al carrer, que a Catalunya hi hagi «un problema, en primer lloc, d’ordre públic, ni de convivència».

Ha criticat amb la boca petita les «irregularitats» comeses per la Generalitat i el Parlament amb les lleis de desconnexió.

Ribó acaba el seu mandat esquitxat per un cas de corrupció. El 16 de setembre del 2019, va reconèixer al Parlament que va ser «un error i un excés de confiança» acceptar viatjar a la final de la Champions del 2015 a Berlín pagat per l’empresari Jordi Soler, investigat pel 3%, i va revelar que l’havia convidat Ramon Camp, curiosament la mateixa persona que li va proposar ser Síndic el 2004.

Els viatges ja li havien creat problemes a Ribó el juny del 2012, quan va haver de comparèixer al Parlament per justificar 40 desplaçaments a l’estranger en dos anys i mig. Va explicar que viatjava com a president dels ombudsman europeus, però entre els destins hi havia llocs com les Bermudes, Colòmbia, Mèxic, l’Argentina, Taipei, Kazakhstan, Zàmbia, Austràlia i d’altres. λ