Així de contundent i clar es manifestava Oriol Maspons (1928-2013), quan el 2012 li van fer la proposta de fer aquesta gran exposició retrospectiva. No entenia la fotografia com un objecte de contemplació estètica, la fotografia aplicada era la seva obsessió, la seva vida. De fet gaudia prenent les imatges però restava intranquil fins que no les veia publicades. Un cop plasmada la utilitat del seu treball, se n’oblidava per complet i anava a una altra cosa. O no era conscient de la importància del seu arxiu o no hi volia perdre temps.

Així, no és d’estranyar que quan van endinsar-se al seu estudi per recopilar la seva obra van trobar una selva de negatius, caixes de fotos en format 18×24, revistes, llibres, sense ordre, sense documentar, un espai verge per ser explorat. I dins d’aquest caos van aparèixer fotos inèdites, reportatges no publicats i un seguit d’obra no coneguda que fa que s’hagi de fer un replantejament sobre la figura i categoria de Maspons. La seva obra sencera, que ara roman al MNAC, consta de 7.000 còpies en paper, negatius i diferent material fotogràfic que van ser el punt de partida per ordenar i escollir les imatges d’aquesta exposició.

Les llarguíssimes cames d’Elsa Peretti que s’entrecreuen amb unes desordenades cadires de tisora ens donen la benvinguda a l’exposició que es pot veure al MNAC fins al gener del 2020.

Les 530 fotos de la mostra ensenyen la societat de les dècades del 50 als 90. Els biquinis a les platges, la Gauche Divine, les models, la gent guapa i també el barraquisme a Barcelona o la pobresa de Las Hurdes, conformen la part més documentalista i periodística de la seva obra.

Però sabia canviar de registre, va fer una gran quantitat de portades de discos de la Nova Cançó, portades de llibres de Seix Barral, així com anuncis publicitaris (Lavanda Puig, Flaminaire). Els seus llibres Toreo de Salón amb textos de Cela, La caza de la perdiz roja amb Delibes o les fotos per il·lustrar Poeta en Nueva York de Lorca, amb el seu soci Julio Ubiña, són llibres referencials de l’època. En aquests anys les seves imatges van ser portades de Triunfo, Interviu, L’Oeil, Paris Match, Elle

Més endavant va fer una sèrie de retrats molt remarcables de persones famoses amb les seves mascotes. La mostra també recull reportatges inèdits com el del terratrèmol de Managua, fet per encàrrec de la Creu Roja internacional o un de Cuba que no es va publicar mai perquè no li va agradar l’enfocament del text de Goytisolo. Oriol Maspons va ser un dels mestres, un referent. Un fotògraf buscat i cotitzat que va aconseguir el seu propòsit: que la seva obra fos útil. Fins i tot ara, un cop desaparegut, quan aquesta gran retrospectiva el col·loca en el lloc que li correspon. Una lliçó d’història i fotografia del segle XX penjada a les parets del MNAC, imprescindible.

Les fotografies d’Oriol Maspons han estat publicades per cortesia del Museu Nacional d’Art de Catalunya. © Arxiu fotogràfic Oriol Maspons, VEGAP, Barcelona, 2019.