La perspectiva d’unes noves i imminents eleccions al Parlament de Catalunya no deixa massa marge per a la reflexió de fons sobre el sentit de l’11 de setembre d’enguany. Però certament, més enllà d’unes eleccions que determinaran el rumb del país durant els pròxims anys, el catalanisme, en un sentit molt ampli, però singularment l’espai sobiranista, fa temps que ha endegat un procés de reflexió orientat a analitzar el que ha succeït en aquests darrers anys, a fer-ne balanç i a replantejar propostes i estratègies. Per exemple, l’Antoni Bayona i en Jordi Muñoz han publicat sòlids i interessants llibres en aquesta direcció que valen molt la pena.

Comparteixo la idea que toca repensar i reimaginar en sentit crític i propositiu un procés polític que el 27 d’octubre de 2017 es va estavellar contra el mur de la realitat. Un procés, però, que no es pot ni banalitzar ni en el que es poden menystenir les raons de fons que l’expliquen. El procés és conseqüència de la ruptura del pacte entre Catalunya i l’Estat que va suposar la sentència contra l’Estatut d’Autonomia de juny de 2010, i el procés també és una resposta catalana a la gran recessió que va patir el món després de la caiguda de Lehman Brothers. En aquell context, intens com mai, l’independentisme va saber mobilitzar les energies d’un ampli i extens sector central de la societat catalana. Les classes mitjanes del país varen connectar amb l’oferta d’una «utopia» possible que els partits i els moviments socials sobiranistes, com molt bé va saber resumir la sociòloga Marina Subirats, van oferir; i un procés, a més, que enllaçava amb tots els malestars acumulats per la societat catalana en termes de greuge fiscal i inversor per part de l’Estat i menysteniment a l’autogovern i la llengua i la cultura catalanes per part dels governs espanyols del PP. El «català emprenyat» de l’Enric Juliana va trobar un projecte alternatiu i engrescador en el moment més obscur que vivia el país.

Un procés que va topar, com sabem, amb la intransigència i l’autoritarisme de l’Estat i que va culminar amb un anunciat xoc de trens. Certament, tot plegat ha tingut un cost alt per al conjunt del país, ha transformat de manera total el mapa electoral català i ens ha dut a una situació política bloquejada que paralitza el país, però les raons i causes que expliquen tot allò hem viscut durant aquests anys continuen necessitant una resposta. Una resposta encara més necessària quan la política espanyola no només no va voler trobar les vies democràtiques per a canalitzar les demandes de la societat catalana sinó que va optar per l’autoritarisme i la força per imposar-se, amb un deteriorament considerable de les institucions de l’Estat, la vulneració de drets i llibertats i la deslegitimació de l’Estat a Catalunya, almenys per un ampli espectre de la societat catalana.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

 

Recosir el país

No comparteixo pas la idea que el procés sobiranista ha fracturat el país, però sí que és molt evident que el país s’ha polaritzat, més que mai en termes polítics, entre dos blocs antagònics, que la idea de la unitat civil del poble de Catalunya, construïda durant la dictadura de Franco, ha quedat tocada i que el procés ha deixat ferides socials fortes que s’han de guarir. La resposta autoritària de l’Estat, la judicialització del conflicte polític, les presons i l’exili conformen el gruix d’aquest dolor i la ràbia que sent una part molt gran del país. El fracàs de les institucions de l’Estat a l’hora de trobar solucions polítiques, al que és un problema polític de primer ordre, és descomunal. La por, la incertesa, el malson i la desafecció cap a les institucions de la Generalitat que un altre ampli sector del país, que no compartia els somnis del bloc independentista, són també un passiu enorme del balanç d’aquests anys.

És possible construir ponts entre aquests dos mons ? O dit d’una altra manera, és possible fer bona política a Catalunya, no sectària, entre el que representen aquests dos mons? O estem condemnats a viure un període més o menys llarg de polarització política, amb l’aspiració de cada part de derrotar l’altra, atrapats en un empat molt sòlid? Podem afrontar els reptes col·lectius que tenim al davant amb un país tensat al màxim en termes polítics? Rotundament no. La polarització avui arreu del món avançat explica els fracassos de molts països a l’hora d’encarar els greus desafiaments que afronten en l’àmbit econòmic, social i ambiental. La polarització no permet construir la confiança per activar les coalicions socials amplies que necessiten les democràcies per garantir la prosperitat compartida en una època marcada per enormes transformacions de tot ordre. Ni la democràcia pot funcionar bé quan una part de la societat deixa de creure que les institucions són legitimes i també els representen. La democràcia necessita per a funcionar que la immensa majoria de la ciutadania se senti reconeguda i representada.

Toc recosir el país i superar la dinàmica dels blocs confrontats. No serà pas fàcil. Especialment, amb els líders socials i polítics del procés empresonats, per als quals caldrà cerca les fórmules més adients per a deixar-los en llibertat.

Els nous lideratges i projectes polítics que necessitem han de posar més l’accent en tot allò que compartim els catalans que no pas allò que ens separa, la unitat a la qual hem d’apel·lar és aquella que agrupi la majoria dels catalans i que ha de permetre trobar una fórmula compartida que permeti una sortida democràtica al conflicte amb l’Estat.

 

Ampliar la idea de la catalanitat

Si durant el franquisme, i després en els anys de la recuperació de la democràcia i la construcció de l’autogovern, el catalanisme va saber proposar una idea de la catalanitat cívica i de projecte, més que no pas identitària i de resistència. Aquesta idea de la catalanitat, que compartien en allò fonamental nacionalistes, socialistes i comunistes, va permetre desenvolupar un programa de reconstrucció nacional i modernització del país durant els anys 80, 90 i primers 2000, que per activa o passiva, la immensa majoria de la societat catalana va fer seu. La polarització política del procés ha deixat tocat aquest plantejament. I és que els blocs polítics que s’han conformat poden ser dibuixats en funció de la llengua habitual parlada, els orígens familiars o el barri on es viu.

És cert que aquesta circumstància també succeïa en temps de la polarització entre PSC i CiU, però també és veritat que el vot dual era un tret distintiu d’aquells temps i que CiU i PSC, més enllà de la dura batalla per l’hegemonia, compartien les idees de Catalunya com a nació, del català com a llengua pròpia que requeria ser acompanyada en la seva normalització, de l’aspiració a un autogovern fort i la necessitat d’un millor finançament i d’una major inversió de l’Estat en infraestructures claus per a superar els greuges econòmics i fiscals. Tot plegat, conformava un ideari polític que potenciava un sentiment de catalanitat compartit, més cívic que identitari, que anava acompanyat d’una vivència quotidiana que no qüestionava el relat i la practica polítiques dels nacionalistes i l’esquerra. Les propostes polítiques que s’allunyaven d’aquest plantejament eren molt minoritàries i sense massa influència social i política.

Avui aquest mainstream no existeix i ha estat substitut per diferents mainstream paral·lels . És cert que el maintsream independentista ha estat el més robust, dinàmic i influent, però la seva penetració en les àrees on el sentiment de catalanitat és més difús i escàs genera un fort rebuig. No hi ha permeabilitat entre un bloc i l’altre.

En un país de la complexitat identitari com Catalunya aquesta qüestió és fonamental. Si en el país es consolidés una idea que tingués a veure amb el fet que som dues nacions que convivim en un mateix territori, allò que s’hauria esberlat és un model de societat oberta, amable i convivencial, que des de la diversitat dels orígens dels seus ciutadans sabia compartir un comú sentit de pertinència, imprescindible per a fer a funcionar bé la democràcia i també la lògica redistributiva de l’Estat de benestar, que es basa en la solidaritat entre els ciutadans d’una mateixa comunitat. Fins ara, aquesta idea de les «dues nacions» no ha quallat.

Ara bé, refer i ampliar la idea de la catalanitat em sembla central per tal de reforçar el sentiment de pertinença a la mateixa comunitat, amb independència, i valgui la redundància, de la nostra adscripció a qualsevol dels dos blocs polítics que avui tenim conformats. I és que la identitat catalana compartida ha de ser capaç d’anar més enllà de les propostes polítiques sobre el futur polític de Catalunya ; una identitat que posi l’accent en els valors i les pràctiques cíviques que compartim i una política que sigui capaç de trobar els comuns denominadors de la immensa majoria del país és el que ens cal.

 

Més enllà de Catalunya

Durant aquests anys han desaparegut, en la pràctica, de la mirada estratègica de Catalunya qualsevol referència a la resta de territoris de parla catalana, els Països Catalans, i a la denominada Euroregió, l’espai que agruparia un ampli eix geogràfic entre el sud del País Valencià i les regions franceses de l’Occitània. La idea que era possible fer la independència de Catalunya aparcava per al bloc independentista aquestes dues qüestions, que es consideraven ja superades. I el bloc no independentista, en la seva incapacitat de formular una proposta alternativa a la independència, va ser incapaç de fer-se seus aquests plantejaments, sorgits de la tradició nacionalista dels anys 70 un, i l’altre de la mirada llarga sobre Europa dels presidents Pujol i Maragall. Avui poca gent en parla i sembla que hi pensi i hi treballi de manera activa

I en canvi, els interessos compartits d’aquest espai que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, en el vell eslògan, són evidents. I les oportunitats i fortaleses de compartir aliances i estratègies, molt obvies. El denominat «corredor mediterrani» és l’evident i, com ho és també l’articulació d’un espai comunicatiu en català o la definició d’un mercat de consumidors de cultura en català d’una dimensió més que considerable. La centralitat i la capitalitat de Barcelona, per una banda, es projecta més enllà del Principat i té capacitat d’irradiar-se cap al sud de França; Tolosa de Llenguadoc o Montpeller són també ciutats dinàmiques i vives, les oportunitats de cooperació i col·laboració, al costat de València o Palma, són immenses i permetrien articular una regió europea emprenedora i activa.

Rellançar aquesta mirada estratègica per entendre els mapes i la lògica de xarxes, com ha sabut explicar el periodista Enric Juliana, és imprescindible si volem recuperar la iniciativa com a país.

 

I la resta dels pobles d’Espanya?

El moviment independentista ha tingut un relat molt fluix sobre els vincles sentimentals i els interessos compartits amb la resta dels pobles d’Espanya. I una part minoritària, sempre sorollosa del moviment, ha mantingut un discurs antiespanyol, allunyat del sentiment majoritari de la societat. L’aposta de l’Estat per la resposta autoritària i judicial, les violentes càrregues policials, el desafortunat discurs del Rei el 3 d’octubre de 2017, els crits del a por ellos, la línia editorial de determinats mitjans de comunicació, en definitiva la perseverant catalanofòbia que persisteix encara en determinats ambients també ha alimentat aquest allunyament. L’Estat va renunciar a persuadir, seduir i convèncer, als catalans partidaris no ja de la independència sinó a aquells que defensen més i millor autogovern i reconeixement nacional i el sobiranisme va optar per ignorar la dimensió ibèrica de Catalunya.

I en canvi és també molt evident, que no es poden ignorar els vincles afectius i sentimentals de tot ordre que la immensa majoria de la societat catalana manté amb la gent d’Espanya. I de la mateixa manera que seria d’una enorme miopia renunciar al fonamental mercat interior espanyol per a les nostres pimes, per molt que aquest sigui menys rellevant ara que fa uns quants anys per a l’economia catalana; i menys encara quan constatem com europeus del Sud que compartim un ampli ventall d’interessos, mirades i cultura enfront dels Estats del Nord i el Centre d’Europa. I que és molt evident que en una Catalunya independent aquesta dimensió espanyola, i també ibèrica, clar, pensant en Portugal, es mantindria i caldria conrear-la. Més mapes i més xarxes.