La Catalunya d’avui és un país bloquejat, paralitzat pels efectes terribles de dues crisis. En primer lloc, la crisi econòmica global que ha marcat el punt de no retorn d’unes polítiques econòmiques que ens han conduit a un estat de precarietat a tots nivells. En segon lloc, la crisi política, en part derivada de l’econòmica, que ha fet que segments importants de les nostres societats, a Europa i arreu del món, s’hagin convençut que les institucions democràtiques no són capaces de solucionar els seus problemes. A aquesta crisi s’hi ha afegit una derivada local, pròpiament espanyola, que és l’esgotament de l’impuls democràtic iniciat fa quaranta anys.

A aquestes crisis la nostra societat ha respost com pràcticament totes les societats europees: replegant-se. En la dècada que ha passat des de l’esclat de la crisi financera mundial s’han imposat els discursos de tancament com a solucions momentànies d’una ciutadania desorientada i d’unes institucions sense rumb aparent. En aquests anys s’ha imposat la recerca d’aixopluc, la cerca de seguretats que oferien les identitats, principalment les nacionals. D’aquí l’afebliment dels projectes compartits, des de l’espanyol a l’europeu.

Passada aquesta dècada perduda, aquests anys de replegament, d’intent de retornar a un passat idíl·lic i mitificat, s’imposa la reacció del coratge davant la por, de construir un futur enfront de la reivindicació del passat. S’imposa el coratge de compartir davant la por insolidària.

Els propers anys han de ser els de la reconstrucció dels espais de comunitat que les diverses crisis han afeblit, i en alguns casos esborrat. Cal refer la casa comuna que quaranta anys de domini de la cultura individualista ha diluït. Cal fer-nos càrrec de tota la societat, entenent que només és possible progressar si ho fem conjuntament, si col·laborem, si entenem que formem part d’un col·lectiu divers. Des de la unitat més petita, des de la nostra ciutat, al conjunt del planeta.

Aquesta dècada que s’obre davant nostre ha de ser la de recuperar la idea del comú, del que ens uneix, del que compartim, del que ens pertany a tothom. Ho contempla Nacions Unides en els seus objectius de desenvolupament sostenible: combatre la pobresa i la fam, garantir una educació equitativa i inclusiva, assegurar la igualtat de gènere, combatre el canvi climàtic, garantir el creixement econòmic inclusiu i sostenible, eliminar les desigualtats, fer que les ciutats siguin inclusives i segures, sobretot per als col·lectius més vulnerables, i garantir l’accés a la justícia per a tots i la creació d’institucions eficaces.

La idea fonamental que sura per sobre tota aquesta llista d’objectius és la que només junts ens en sortirem. I aquest ha de ser el lema d’aquests propers anys. Només refent els espais de trobada, només reconeixent-nos els diferents com a iguals, només entenent que hi ha quelcom per damunt dels nostres legítims interessos de part, serà possible construir unes societats millors.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

La dècada que s’obre ha de ser la del rencontre dels catalans, de tots ells, pensin com pensin.

Això és més necessari que mai en aquesta Europa assotada pels vents de la insolidaritat i la indiferència, garratibada i sense impuls, que no es veu capaç de fer front als reptes que hem heretat de la crisi i que veu com sorgeixen arreu els moviments de replegament identitari, des del Brexit fins a les noves forces populistes no només als països de l’Est, sinó en estats membres centrals, com Itàlia o Alemanya.

La resposta a aquests moviments no pot ser altra que la política, que no és altra cosa que l’aposta per l’acord i el pacte, que no exclou de cap manera la defensa de les pròpies conviccions i dels valors de cadascú. És precisament des d’aquestes conviccions i valors que la política és capaç de teixir acords entre diferents, que entenen que el bé comú és superior als interessos particulars de cadascú, per molt legítims que siguin.

La política que és portadora d’horitzons és i serà més necessària que mai en aquesta Espanya estancada entre el diàleg de sords i el retorn al passat. La societat espanyola necessita un nou horitzó, un nou consens que senti les bases d’un sistema democràtic renovat i reforçat: només en un escenari d’aquest tipus serà possible l’encaix d’una Catalunya que respongui al que sempre ha estat el seu paper: el d’obrir camins, el de ser punta de llança per a la modernització del conjunt d’Espanya.

La dècada que s’obre ha de ser la del rencontre dels catalans, de tots ells, pensin com pensin. Catalunya només és forta quan és un projecte compartit per tots, quan és de tots i tots se la senten seva. Els anys que vénen han de ser anys de teixir, de refer complicitats, de tornar a bastir aquells espais d’encontre que sempre han caracteritzat el nostre país. Nosaltres també hem de refer un consens bàsic, com ho van fer els nostres pares fa cinquanta anys, en la negra nit del franquisme, quan es van conjurar per garantir la unitat de tots els catalans, per fer de Catalunya la terra de tots.

Cal tornar-hi. Cal tornar a refer aquest consens, sense excloure ningú. Perquè només així Catalunya serà forta, només així, conjuntament, podrem garantir un futur de progrés per als nostres fills. És aquesta la responsabilitat que ens ha tocat encarar i no podem defugir el repte. Cal reforçar els espais de trobada per poder restablir un consens bàsic, un mínim comú denominador, una casa de tots on tots ens sentim còmodes i reconeguts, sense exclusions.

L’alternativa no és possible, perquè l’alternativa és una Catalunya feble, disminuïda, entotsolada, decadent. No és aquest el llegat que hem rebut dels nostres pares. La història ens ho demostra: el nostre és un país petit però coratjós, que ha sabut créixer abraçant tots els seus fills, aixoplugant-los, que s’ha fet fort des de la pluralitat. Aquesta és la lliçó dels catalans. La nostra fortalesa no rau en una identitat tancada i fixa sinó en una d’oberta i en constant evolució.

Tenim deu anys per davant per superar aquest atzucac en el qual ens trobem, per ser valents i mirar de fit a fit el futur. Junts.