La mort de Georges Floyd a mans de la policia de Minneapolis ha servit per denunciar amb contundència el racisme que pateix, en termes generals, la població afroamericana als Estats Units i per passar comptes, de fet, amb la seva desigualtat davant la llei i les oportunitats de la vida. A aquest país i a Gran Bretanya, sobretot, però també a França i altres llocs s’ha desfermat, més enllà de la crítica al comportament policial, un corrent de revisió de la tolerància social existent amb determinats símbols i representacions: els monuments a personatges coneguts per traficar amb esclaus o impulsar el colonialisme, la bandera confederada o els noms d’algunes acadèmies militars nord-americanes batejades en honor de generals sudistes. Aquest revisionisme ha posat fins i tot en qüestió també la figura de Winston Churchill. A Barcelona, que ja va retirar fa anys un monument a Antonio López, conegut esclavista local, algú ha tingut l’acudit de suggerir l’enderrocament del monument a Cristóbal Colon, un dels símbols de Barcelona des de 1888, any de l’Exposició Universal.

És evident que la sensibilitat col·lectiva de la humanitat, el posicionament de la societat sobre determinades qüestions, canvia a cada època i no pas per la inèrcia del pas del temps sinó a conseqüència de combats col·lectius, de llargues lluites a favor dels drets humans i de la millora de les condicions de vida de les persones. Ara costa d’entendre que a Barcelona, a Catalunya, a Espanya, molts nens i nenes comencessin a treballar a les fàbriques als 8 o 9 anys, que el descans dominical no entrés en vigor fins a l’any 1904, que les dones no poguessin votar o disposar dels seus béns o que als homosexuals els hi apliquessin la Ley de Vagos y Maleantes. D’això últim no fa pas tants anys. Val a dir que totes aquestes situacions que ens horroritzen profundament continuen passant avui a altres latituds del món: només cal pensar en el treball infantil a Bangladesh, en els nens soldats de les interminables guerres africanes, en la situació de la dona a la majoria de països islàmics, en el tràfec d’éssers humans a les portes d’Europa. O dins de les seves fronteres amb el tracte atorgat als refugiats a Polònia i Hongria. Tot plegat ens hauria de posar els pèls de punta.

 

Tolerància

Fa poc vaig tornar a veure per enèsima vegada la pel·lícula Casablanca a la televisió. He de confessar que m’emociona el moment en què es canta La Marsellesa i el Vive la France; em reconec francòfil de sempre. Ara és una pel·lícula incorrecte: tothom fuma sense parar, per exemple, i un dels dolents simpàtics –el capità de la policia Louis Renault, corrupte i assetjador sexual- esdevé finalment bo i compassiu. Caldria deixar de veure-la com un film de culte? Caldria afegir-hi observacions com pensa fer Netflix amb Allò que el vent s’endugué perquè es considera permissiva amb l’esclavatge?

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

És una simple provocació retòrica. Hauríem d’escandalitzar-nos per moltes coses però no podem canviar la història. Per contra, podem combatre la tolerància social amb el racisme, amb la desigualtat o amb el tracte vexatori amb qualsevol persona, col·lectiu o grup per raons de sexe, procedència, llengua, idees, religió… No dic que no calgui netejar els carrers de monuments, estàtues o referències a règims i moments passats perversos, però potser més important és aprendre de les lliçons de la historia i no quedar-se empantanat en les anècdotes.

Si es jutja el passat amb els ulls del present pocs fets i poques persones resisteixen l’escrutini del temps. Amb el criteri d’una societat democràtica que es proclama, almenys sobre el paper, igualitària no podríem suportar, evidentment, cap mite històric i a més buidaríem els nostres nomenclàtors. Penso, per exemple, en Cristóbal Colon, els almogàvers (que van destacar per la seva capacitat expeditiva, per dir-ho d’alguna manera), Jaume I, els reis catòlics, els empresaris tèxtils i prohoms de la burgesia que van fer negocis a ultramar, Sant Raimon de Penyafort, introductor de la Inquisició a la Corona d’Aragó, el general Prim… Ens aniria bé recordar que a Barcelona hi va haver esclaus durant l’edat mitjana, que els jueus van ser perseguits o que a Cuba encara hi ha una dita popular entre la població negra: “Quien pudiera ser blanco aunque fuera catalán”.

 

Vestigis passats

Cal esborrar tots els vestigis del passat més cruel i injust de la humanitat? Per molt que ho intentem no podrem eliminar totes les columnes Vendôme del món (amb Napoleó dalt de tot vestit d’emperador romà), ni tancar el Museu Britànic, fet de molts espolis com el Museu Pèrgam de Berlín, el Louvre de París o el Museo de América de Madrid.

En canvi potser podem ensenyar bé la història i els drets humans als nois i noies, establir rutes pedagògiques a les ciutats, col·locar plaques explicatives als edificis i monuments públics que tenen una significació especial (com es va fer a la comissaria de Via Laietana o a la presó Model) i podem treballar per desterrar expressions racistes als camps de futbol, podem preocupar-nos per saber si la samarreta que portem, que tan poc ens ha costat ha estat fabricada per un esclau modern, nen o adult.Col·lectivament podem intentar que funcionin millor els centres d’acollida dels menors no acompanyats o que els treballadors que recullen la maduixa a Lepe o la fruita als camps de Lleida puguin viure i descansar com a éssers humans. Potser això ens hauria de fer sortir els colors a la cara. La Catalunya que es considera moderna, avançada, europea, inclusiva, és incapaç d’oferir un llit i una dutxa dignes als que vénen a treballar en una feina dura i mal pagada. Això sí, després es presumirà dels nostres productes de proximitat.

Potser en lloc de tranquil·litzar la consciència revisant el passat hauríem d’esmerçar els nostres esforços en decidir com volem el present i com dibuixem un futur més just per tothom.