El món canvia ràpid. De vegades, massa, i es fa difícil seguir-ne el ritme. La globalització va comportar la intensificació de les relacions internacionals, que el món estigui més interconnectat i que alhora sigui més interdependent. El que passa a un lloc llunyà ja no és necessàriament cosa aliena i cada vegada és més difícil preveure quins esdeveniments poden acabar afectant les polítiques nacionals i locals. Dins d’aquest context, la seguretat no és l’excepció. Fins fa unes dècades, els estats tenien com a prioritat dos tipus de seguretat clarament dividides: la interna i l’externa. Un estat tenia amenaces internes –crim organitzat, delictes comuns, terrorisme local–, que controlava de forma sobirana, i amenaces externes –conflictes amb d’altres estats– que coneixia i gestionava.

Quan pensem en imatges de guerres modernes, el que la majoria té en ment són escenaris bèl·lics rurals, on la infanteria d’un exèrcit s’enfrontava a la d’un altre enmig d’un camp de batalla. D’aquelles guerres es va passar a les guerres urbanes, que culminen en la Segona Guerra Mundial amb les principals ciutats europees destruïdes des de l’aire. Aquella va ser no només l’última gran guerra sinó també l’última protagonitzada per grans estats de forma oficial. Amb la globalització dels transports, la revolució tecnològica i l’arribada d’internet, aquestes fronteres es desdibuixen i perden significat.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.