El món canvia ràpid. De vegades, massa, i es fa difícil seguir-ne el ritme. La globalització va comportar la intensificació de les relacions internacionals, que el món estigui més interconnectat i que alhora sigui més interdependent. El que passa a un lloc llunyà ja no és necessàriament cosa aliena i cada vegada és més difícil preveure quins esdeveniments poden acabar afectant les polítiques nacionals i locals. Dins d’aquest context, la seguretat no és l’excepció. Fins fa unes dècades, els estats tenien com a prioritat dos tipus de seguretat clarament dividides: la interna i l’externa. Un estat tenia amenaces internes –crim organitzat, delictes comuns, terrorisme local–, que controlava de forma sobirana, i amenaces externes –conflictes amb d’altres estats– que coneixia i gestionava.

Quan pensem en imatges de guerres modernes, el que la majoria té en ment són escenaris bèl·lics rurals, on la infanteria d’un exèrcit s’enfrontava a la d’un altre enmig d’un camp de batalla. D’aquelles guerres es va passar a les guerres urbanes, que culminen en la Segona Guerra Mundial amb les principals ciutats europees destruïdes des de l’aire. Aquella va ser no només l’última gran guerra sinó també l’última protagonitzada per grans estats de forma oficial. Amb la globalització dels transports, la revolució tecnològica i l’arribada d’internet, aquestes fronteres es desdibuixen i perden significat.

En l’actualitat, els riscos i amenaces que afecten els estats, es multipliquen i diversifiquen. Els estats ja no lluiten els uns contra els altres, o no ho fan directament, i apareixen nous tipus d’actors a l’escenari internacional amb la capacitat de desestabilitzar-lo: ens trobem davant les anomenades guerres de quarta generació. Aquest tipus de conflictes es diferencien dels anteriors en diversos elements: la naturalesa dels actors, les eines o mecanismes que utilitzen i l’abast que tenen.

En primer lloc, els actors principals ja no són només els estats. Empreses transnacionals, lobbies, individus rellevants o fins i tot grups armats o unitats polítiques no estatals s’enfronten directament a països. Aquests actors no estatals actuen sota altres normes del joc ja que no necessàriament es veuen subjectes ni al dret públic internacional ni a l’escrutini d’una societat democràtica i amb plens drets. Així, si una companyia o un empresari decideix utilitzar mètodes poc ortodoxos, potser haurà de retre comptes davant els seus accionistes però no davant d’un sistema judicial que vetlli pel respecte a drets internacionals.

Tanmateix, tampoc les Nacions Unides o els organismes del seu entorn tenen gaire marge d’influència sobre ells. Si són actors que es mouen dins la legalitat o el marc «acceptat» majoritàriament, la societat internacional encara té un mínim control, però què passa quan parlem de grups terroristes, grans estructures de crim organitzat o moviments armats? La situació es complica i no hi ha mecanismes establerts ni efectius.

En segon lloc, la globalització i internacionalització de l’àmbit públic comporta que tothom tingui accés a moltes més eines. De la mateixa manera que qualsevol de nosaltres ara pot comprar per internet un producte fet i comercialitzat a un altre país, la resta d’elements del sistema internacional també pot fer-ho. És més, fins i tot es poden comprar diferents elemets o materials a diferents llocs, accedir a un vídeo tutorial de com fer-ne el muntatge i acabar creant una arma de llarg abast en un garatge d’un país qualsevol.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

L’economia com a arma

Aquest accés global i horitzontal té infinitat de beneficis per a les societats d’arreu però comporta alhora perills com el descrit. L’accés a més mecanismes i eines no és només perillós en mans dels actors no estatals. Moltes de les «guerres» que s’estan produint ara mateix són lliurades amb mecanismes no bèl·lics. L’economia, principalment, s’ha convertit en una possible via per ferir el contrincant sense fer caure ni una gota de sang. Les opcions per a fer-ho van des d’aquelles legals com comprar moltes accions d’un mateix conglomerat empresarial, ser el principal creditor d’un estat o fer un moviment econòmic hostil a utilitzar la pirateria informàtica per tal d’infligir un mal enorme a l’economia, la política o l’opinió pública d’una societat.

A l’inici del conflicte entre Ucraïna i la Federació Russa per al control de la península de Crimea, Moscou va tenir-ne prou amb tallar el subministrament de gas cap a Ucraïna per aconseguir un alto el foc. L’Arabia Saudita va saber aprofitar la visita de Trump per engegar projectes conjunts, reobrint la ferida entre els Estats Units i l’Iran –tancada temporalment durant la presidència d’Obama– i al Marroc només li cal deixar sortir més pasteres des de la costa de l’Estret cap a Espanya per tal que la Moncloa recordi la prioritat comercial del Regne alauita.

Tots aquests exemples, són formes de pressió i influència sobre la seguretat nacional d’alguns països que s’han desllorigat en un sentit o altre sense l’ús de força específica. Aquest gir en el que pot ser una «arma» per lluitar contra oponents o per imposar-se a competidors ha fet que els conflictes de quarta generació siguin molt menys visibles o fàcils de detectar a simple vista i que en canvi siguin més difícils d’evitar.

Així, els estats es veuen d’alguna forma «obligats» a entendre com a part de la seguretat nacional molts àmbits públics que tradicionalment no ho eren. L’energia, el medi ambient, la política però especialment l’economia són ara prioritats securitàries. Si bé els estats es preocupaven per les seves fronteres i el seu territori, ara els enemics poden entrar per molts més llocs –com les línies de fibra òptica– i són menys visibles. Només establint llaços de cooperació i aliances, s’asseguren una interdependència que els protegeixi en gran part.

Tot i així, el món cap al qual anem és incert i la seguretat, entesa com la possibilitat de viure lliurement sense patir per la integritat física ni per tenir accés a menjar, lloc segur i forma de producció (d’un individu o d’un estat), es troba creixentment amenaçada per més elements i més diversos amb què els estats es veuen abocats a una incertesa que cega. En lloc d’enfocar esforços i recursos cap a l’increment de la seguretat completa –d’altra banda impossible– el que hem de fer és no caure en el parany i treballar per unes societats més resilients, empoderades i diverses en què els estats tinguin un element de fortalesa i no un bé a protegir.