El deure de la política és expandir l’espai que la societat civil necessita per tenir plenitud, i que –segons la proposta de Michael Oakeshott– sigui una gran conversació que protegeixi la comunitat civil dels seus enemics externs i dels desordres interns. Més enllà, com deia Roger Scruton (1944-2020), depenem del reialme de les coses sagrades, que no és imprescindible que provinguin d’una font transcendent. Scruton, partidari del Brexit, era ben possiblement el filòsof britànic més continental, a les antípodes del positivisme lògic i l’anàlisi del llenguatge, més aviat eixorc.

Entre dos segles, el pensament filosòfic de Scruton cada vegada té més penetració i validesa perquè, tot i el prolongat rebuig per part de la pandèmia de la correcció política, respon a la vida i l’experiència històrica, a la bellesa i la integritat moral. No és tan sols que un conservador com Burke expliqui el nostre segle millor que Marx: la clau és la diferència entre la societat oberta i la planificació totalitària.

Scruton sostenia que la persona ha de ser considerada «una entitat emergent, arrelada en el ser humà però part d’un ordre distint al biològic». L’espècie humana no pot ser explicada biològicament «sinó fent essencialment referència al conjunt de reaccions interpersonals». No podem ser lliures sense el lligam entre generacions, entre els vius, els morts i els que encara han de néixer perquè una societat civil té per arrels la confiança.

Llibertat, responsabilitat, confiança: institucions, lleis, disciplina moral. Molt més conservador que liberal, Scruton no veu alternativa a l’economia de mercat però no creu que un homo oeconomicus pugui substituir la persona ni que les lleis dels mercats siguin indeclinables quan parlem de la vida simbòlica dels homes. Per això defensava el principi de subsidiarietat.

 

Gentil i precís

Quan vaig viure uns anys a Londres com a corresponsal de premsa llegia The Salisbury Review fundada per Roger Scruton i hi vaig acabar publicant uns articles sobre política i vida intel·lectual a Espanya. La directora executiva de la revista era la bel·licosa Merrie Cave. Alguna vegada a casa seva, oferia una copa, tot molt fogey, entre barbours espellifats i partidaris de prescindir del sistema mètric decimal. Amb la seva cresta entre pèl roig i panotxa, i ulleres amb muntura fina de plata, Roger Scruton –molt més europeu que Little England, però radicalment anglès– no pontificava: feia preguntes i escoltava. Tenia la capacitat de «sentir-se còmode entre veritats incòmodes». Scruton era un home molt gentil, precís, sense abusar de l’understatement.

És fonamental creure en la gratitud com una forma de viure i apropar-se a l’ànima del món, pensava.

Aleshores era un pensador del tot repudiat pel progressisme, potser perquè s’havia arriscat –fou expulsat de Txecoslovàquia i després condecorat per Václav Havel– en l’ajuda a la dissidència centreeuropea duent-los caixes de llibres de Popper, Burke, Hayek. Mentre, l’esquerra intel·lectual europea no acabava de sortir d’una llarga afàsia.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Segons la seva filosofia, no es tracta de corregir o refer la naturalesa humana d’acord amb una racionalitat abstracta, ni de donar-li voltes a un futur posthumà, perquè som sers mortals i la nostra finitud és cosa feta. A Los usos del pesimismo. El peligro de la falsa esperanza (2010) parla d’una espècie d’addicció a l’irreal que alimenta les formes més destructives de l’optimisme, suprimint la realitat com a premissa de la pràctica racional.

D’aquí prové la fal·làcia de la planificació i també del progrés lineal i moral. Creació i destrucció enfrontant-se per l’hegemonia. La pietas que va molt més enllà del contracte social. El vincle essencial entre «el destí de l’ordre polític i el destí de la família». El ritual enfront del fragment. El mal com a negació extrema i opaca.

Sobre la naturaleza humana (2017) és una peça central de la filosofia de Scruton. Hi deia que si abolim la nostra espècie, eliminarem la nostra atracció per la bondat. El reduccionisme biològic –sempre criticat per Scruton– fa que la naturalesa, si alguna vegada pensàrem que ens elevava, és una degradació i això ens atrau perquè és fàcil. És a dir, la moralitat existeix, en part perquè fa possible que visquem en consens amb els altres. Vet aquí que tinguem la responsabilitat de sentir-nos culpables.

 

Ser moralment íntegre

Llibertat i comunitat mantenen una vinculació fonamental: si som realment lliures ho som perquè actuem pensant en els altres. Així sabem quan hem de demanar perdó i, a la vegada, que la culpa originària –talment l’art tràgic– ens fa pretendre la redempció. És fonamental creure en la gratitud com una forma de viure i apropar-se a l’ànima del món, de la mateixa manera que són imprescindibles el respecte a la finitud i la voluntat de conservar per contrast amb les ideologies de destrucció. És a dir: ser moralment íntegre.

No podem ser lliures sense el lligam entre generacions, entre els vius, els morts i els que encara han de néixer perquè una societat civil té per arrels la confiança.

Va escriure assajos sobre l’estètica de l’arquitectura i de la música, la naturalesa humana, Wagner o Spinoza, contra la New Left, Occident i l’Islam, una història de la filosofia moderna, l’amor i l’eros, sobre la beguda, el pessimisme i la llibertat, una definició eminent de la bellesa, el parany relativista o la globalització del victimisme. La seva obra, extensa, té una articulació que va més enllà de la qualitat intel·lectual i esdevé els confins d’un esperit civilitzador.

També va escriure òperes i novel·les. Llegint Scruton sempre he pensat que hauria pagat qualsevol cosa per escriure una gran novel·la o un poema insigne, però no va aconseguir-ho del tot. Ara bé, era un escriptor formidable. A les memòries Gentle regrets (2005) fa cites d’un dietari personal que, si té edició pòstuma, pot ser una peça mestra. England: an elegy (2001) té una nostàlgia vertebrada pel vell principi conservador: quan no fa falta canviar, no s’ha de canviar. Ara, a tot Europa, l’obra de Scruton va desactivant la proscripció del pensament conservador per una raó molt senzilla: era el millor. Fins i tot a França ho reconeixen.

 

Envoltat de serps a Marràqueix

Era un excèntric amb mesura que donava un gran valor a l’excentricitat com a forma de vida lliure. L’any 2002 em convidaren a una reunió de Le Cercle, un conciliàbul atlantista que aplega polítics, periodistes, intel·lectuals, economistes i una dosi suggestiva de serveis d’intel·ligència. Roger Scruton hi va dissertar sobre l’Alcorà. Les sessions, amb molt nervi dialèctic, eren a l’hotel La Mamounia de Marràqueix. Vivíem el moment post 11-S i els debats solien acabar entre pros i contres d’una intervenció contra Sadam Hussein.

Excèntric amb mesura, donava un gran valor a l’excentricitat com a forma de vida lliure.

Vaig parlar amb Scruton. Ell volia saber, sobretot, per on anar a la gran plaça de Marràqueix –la Yamaa el Fna–, on giravolta el món bereber. Scruton s’endinsà en la bigarrada concentració humana, i li vaig dir que l’esperaria en un cafè. Passà el temps i Scruton no compareixia. A la fi el vaig trobar al bell mig de la gran plaça, envoltat de gent encuriosida i, amb els braços en creu, deixava que tres o quatre serps s’enfilessin pel seu cos i se li enrosquessin. Aquestes coses difícilment s’obliden: un dels millors pensadors d’Occident, conservador, amb el cos envoltat de serps com el Laocont d’un segle que començava tort, just a l’hora –o així he volgut recordar-ho– dels precs de posta de sol des dels minarets de Marràqueix.

Scruton solia dir que el conservadorisme és més un instint que una idea, la voluntat de preservar les coses que estimem –l’amor, la lleialtat, l’herència i la comunitat, la grandesa estètica– a fi de defensar-les de la degradació i la violència. No existeix –va escriure– un pensament de la postveritat: la veritat és fonamental si pretenem trobar respostes. I fent costat al pensament de la veritat, «les grans obres d’art són el remei de la nostra soledat metafísica». Elimineu la religió –diu-, elimineu la filosofia, elimineu els objectius superiors de l’art i privareu la gent corrent dels mitjans que té per a representar i expressar la seva singularitat.

 

Una filosofia del perdó

Scruton detestava la subcultura dels eslògans, el món pop, l’arquitectura cubicular. Creia, ben al contrari, que l’arquitectura representa la construcció d’una casa genuïna, un lloc on viure de veritat. Així retrobem la idea de comunitat i l’avantposem a la casa com a màquina d’habitar. No va acabar d’entendre el thatcherisme perquè hi veia una llavor de ruptura, i a la vegada no acceptava el sentimentalisme de la compassió que havia inspirat l’arrogància fatal del col·lectivisme. Per què no remar en contra de la correntia mimètica de cada època? Enfront de la incògnita que sigui improcedent, hi ha el llegat estable que ens deleguen les generacions anteriors. Abans de canviar, procurem preservar les coses que s’ho paguen.

Té una nostàlgia vertebrada pel vell principi conservador: quan no fa falta canviar, no s’ha de canviar.

La revista de Scruton es deia The Salisbury Review perquè aquell primer ministre victorià –segons una llegenda indemostrable– havia dit: «Perquè hauríem de canviar si tot ja va prou malament?». Deixem de banda la confusió entre tradicionalisme, reacció o integrisme: el pensament conservador proposa canviar si es tracta de preservar. Al pròleg d’Una filosofía política, Scruton recordava com Burke criticava la Revolució Francesa –i molt abans del Terror– perquè representava donar per fet que la política raonable sempre ha de tenir per fonament un pensament racional. Ho veiem tot just ara: no assegurem els drets amb una declaració sinó amb procediments que els protegeixen. Scruton també va escriure sobre la naturalesa del mal. Potser sigui que sobretot creia en una filosofia del perdó.