Aixequeu la mirada. Calleu una estona. Aparqueu els prejudicis, les lliçons que vàreu aprendre, les màximes i les sentències. Calleu. Mireu. Escolteu. Només podreu adorar-la. Ha rendit la crítica i el carrer. I això no ha fet més que començar. El món és una immensa partitura i ella ja la té entre les mans. No demanarà permís per arranjar-la, perquè tot és seu. Guardians dels pots de les essències, amants de marges i fronteres, esteu advertits: Rosalía ha vingut a dinamitar-les totes.

Trap. Trap. Sona la música. Trap. Trap. Brota la veu. Trap. Trap. Sonen les palmes, es mou el seu cos. Xandall. Ungles esculpides. Mirada obscura. Joies i camions. Toros. Lluna i navalles. Tot ho havíem vist, però res no és igual. És un cicló d’exigència i creativitat que xucla el que abraça la seva mirada, també els records del passat compartit i tots els sons, tot l’art i l’emoció que li ofereix un món globalitzat. És jove, és dona, és d’aquí i és d’arreu. És el nou poder. L’altre, el que creu en la puresa i la immutabilitat, incapaç de seguir el seu ritme, sembla més vell i caduc. I fa olor de tancat.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.