Aixequeu la mirada. Calleu una estona. Aparqueu els prejudicis, les lliçons que vàreu aprendre, les màximes i les sentències. Calleu. Mireu. Escolteu. Només podreu adorar-la. Ha rendit la crítica i el carrer. I això no ha fet més que començar. El món és una immensa partitura i ella ja la té entre les mans. No demanarà permís per arranjar-la, perquè tot és seu. Guardians dels pots de les essències, amants de marges i fronteres, esteu advertits: Rosalía ha vingut a dinamitar-les totes.

Trap. Trap. Sona la música. Trap. Trap. Brota la veu. Trap. Trap. Sonen les palmes, es mou el seu cos. Xandall. Ungles esculpides. Mirada obscura. Joies i camions. Toros. Lluna i navalles. Tot ho havíem vist, però res no és igual. És un cicló d’exigència i creativitat que xucla el que abraça la seva mirada, també els records del passat compartit i tots els sons, tot l’art i l’emoció que li ofereix un món globalitzat. És jove, és dona, és d’aquí i és d’arreu. És el nou poder. L’altre, el que creu en la puresa i la immutabilitat, incapaç de seguir el seu ritme, sembla més vell i caduc. I fa olor de tancat.

Ha convertit en melodia cada pas recorregut en la seva vida. Camions i estètica «poligonera», reflex del paisatge que envolta Sant Esteve Sesrovires, el seu poble del Baix Llobregat. Als set anys, el pare la va convidar a cantar davant la família. Quan va acabar, va veure llàgrimes als ulls dels qui l’escoltaven i va saber que tenia un poder. Només calia saber com alimentar-lo i com compartir-lo. Als tretze anys va escoltar Camarón, era la música que sentien els seus amics al carrer. Va saber que el flamenc seria la seva primera font d’energia. Rosalía és paia. No té ni andalusos ni músics a la seva família, ni falta que li fan. L’aire que respira conté tot el que necessita.

No fa un producte mestís, és quelcom descaradament nou, que ha trencat els rècords de Spotify. Tots els temes del disc, tots, situats en els top 40.

Es va submergir en el flamenc com només els genis ho poden fer, dedicant milers d’hores a aprofundir, formar-se, beure, menjar i somiar flamenc. Va saber educar la veu, va cercar els mestres, s’hi va apropar amb respecte i admiració, molt conscient que el flamenc té reis, però també amb el convenciment que ella no seria una súbdita. El flamenc és la seva vida, la seva passió, i la seva llibertat. S’endinsa en les seves profunditats, però fa un pas enrere i abasta amb la seva mirada altres ritmes. Des de les músiques urbanes al pop, el cant gregorià, els ritmes africans i mil sons que s’entrelliguen. Una perfecta i encisadora teranyina situada en la cantonada on conflueixen els murs. Perquè Rosalía és la veu i el cos de la perifèria. De totes les perifèries. Culturals, socials i polítiques. Eleva el xandall, les bambes amb plataforma, les dessuadores i les joies llampants a icones de moda. En la transformació, dosis ingents d’atreviment i luxe. Res no és casualitat. La seva germana, Daikyri (la Pili), és l’estilista, fotògrafa i molt més. La persona que vetlla i fa brillar la seva imatge, la companya de jocs d’infantesa que ara juga a vestir l’èxit més rutilant. Observar-la a ella també és mirar un altre rostre de la cantant. Daikyri, uns anys més gran que Rosalía, va ser mare soltera. La llibertat que no va tenir de més jove, esclata avui amb rotunditat. Les xarxes li han ofert l’oportunitat de donar forma a un món d’imatges que acumulava des de petita. Ara, és ella la que té cura dels més petits detalls (fins i tot de l’escot de la seva germana de camí a l’escenari per recollir els Grammy), la que selecciona dissenyadors, la que sap interpretar el món de Rosalía i donar forma a tot el que cobreix la seva pell. Una barreja de sensualitat, provocació, experimentació i afirmació. Una mirada poderosa de dona que admira el poder del seu cos. I què és, sinó, el que expressa Rosalía?

A ningún hombre consiento que dicte mi sentencia

Aquest és l’inici de la darrera cançó de El mal querer, el flamant segon disc de Rosalía, el sisè millor àlbum de l’any per a The New York Times. Una bogeria que ha portat la noia de 25 anys de Sant Esteve Sesrovires a l’altar musical internacional. Si el primer disc era un recorregut per la mort, el segon és un trajecte per les estacions de l’amor tòxic. Deu cançons treballades al mil·límetre, amb històries potents i tràgiques arrelades al dramatisme del flamenc, però que han estat capaces de dialogar i experimentar amb altres mons musicals. No és un producte mestís, és quelcom nou, descaradament nou, que ha trencat els rècords de Spotify. L’artista més escoltada en un sol dia. Tots els temes del disc, tots, situats en els top 40. Dos Grammy Latinos que la situen en el centre de les mirades. Lloances de crítics internacionals, també anglosaxons: «L’àlbum és la targeta de presentació d’un nou talent únic», «l’estrella del flamenc-pop és un nou talent formidable», sentencia el crític musical del britànic The Guardian. I, el més definitiu, és que ella es nega a aturar-se. Ja ha anunciat que vol que la seva propera feina sigui diferent. Necessita experimentar. Necessita seguir engolint el que la mirada li ofereix.

Rosalía per © Luís Grañena

Canta a l’amor equivocat, a la violència masclista. El disc està inspirat en un conte del segle XIV, d’un home que es casa i, per gelosia, acaba tancant la seva dona. Però Rosalía l’allibera i la fa imposar-se a la submissió.

Ella canta. També coprodueix els temes. I, d’alguna manera, també fa política sense habitar-la. Com sempre que des de la cultura se sacseja el pensament. El seus vídeos, un univers dels tòpics espanyols convertits en art per la productora Canada, són també una provocació. ¿Una idealització de la vulgaritat? Una visió edulcorada de la ranciesa? O potser res d’això. És el món de les fronteres passat per la trituradora Rosalía.

Minut 1.30 de Malamente, primera cançó d’El mal querer. Terra de ciment i un cotxe en segon pla. Cadires de càmping i un grapat de persones assegudes en rotllana. Al mig, una taula amb una ampolla de Veterano. La figura principal mira la càmera, amb les cames eixancarrades, el cul avançat, l’esquena enganxada al respatller i l’actitud desafiant, com la resta que l’acompanyen. No és una escena estranya, però sí que ho són els protagonistes. Millor dit, les protagonistes. Totes dones amb Rosalía a primer terme. Un destil·lat de poder, control i orgull. Perquè tot això impregna el disc de Rosalía. Un al·legat feminista que no necessita emprar la paraula. Rosalía ha estat capaç de crear un àlbum conceptual, un producte de masses des de la seva pròpia reflexió. I canta a l’amor equivocat, a la violència masclista… De fet, el disc està inspirat en un conte del segle XIV. D’un home que es casa i, per gelosia, acaba tancant la seva dona. Només que Rosalía l’allibera i la fa imposar-se a la submissió. ¿Ho devien saber els de Vox quan van triar aquesta mateixa cançó per tancar el seu míting a Màlaga?

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

La seva germana l’assessora amb la imatge. La mare fa de pantalla entre les productores i ella. A l’escenari, un grup de ballarines acompanya els seus passos. Un poderós univers femení que Rosalía reivindica, també amb el seu propi cos. Sempre subjecte i no objecte. Ensenya la pell que vol i de la manera que vol, però queda clar que ella n’és l’única propietària. Li agrada transmetre la imatge de dona forta. Probablement, perquè s’ha de ser resistent com l’acer d’una navalla per haver respost a totes les crítiques amb l’única manera que ella sembla tenir: treballant.

Raquítica felicitació pels Grammy

Trap. Trap. Hi ha gitanos que diuen que els ha robat el que és seu. Trap.Trap. Hi ha andalusos que l’acusen d’emprar un accent que no li pertany. Trap. Trap. Hi ha catalans que es lamenten perquè no parla dels presos ni de l’1-O. Trap. Trap. I ella diu que el flamenc és el seu món. I que no sap de límits perquè ella habita a les fronteres. En un país mutant que no està fet de terra ni de sang. I que l’herència és el que t’ha vingut donat i el que tries ser. Això també deu ser el que pensa el govern català tenint en compte la seva raquítica felicitació pels dos Grammy. És el que acostuma a passar quan la mirada està encadenada a un país petit i costa elevar-la, encara més per admirar els que no consideres «dels teus».

La seva carrera és fruit de la valentia, de l’esforç, de rodejar-se de gent brillant i de tenir unes idees inusitadament clares.

Però no sembla que Rosalía pateixi de soledat. Més aviat es diria que ella és ambaixadora d’un món que, des de les atalaies convencionals, no s’acaba d’albirar. Un món poblat de joves que han crescut rodejats de pantalles que poden ser barreres per les mobilitzacions, però també salconduits de relacions. I és potser aquesta manera de moure’s que els fa mirar els límits sense por. No confien a trobar aixopluc en les estructures tradicionals, així que experimenten en la seva individualitat i comparteixen una certa cosmovisió. Res no és del tot seu, però tot és abordable. Un altre tipus d’identitat?

Una identitat que comença per observar-se i interrogar-se a ells mateixos. Han crescut amb la clau del món entre els seus dits –un clic i tota la música; un clic i totes les tendències culturals, totes les tribus al seu abast–, i ara miren la mà que la sosté omplint-la d’interrogants. Un diàleg íntim, però també obert i compartit. Reflexionen sobre el seu cos, la seva orientació sexual i el seu gènere fins a fer trontollar els valors tradicionals sobre els quals s’han erigit les relacions de poder, el sistema mateix. En aquesta conversa, el cos de la dona pren una força determinant, com a eix i motor d’un canvi social sense precedents en la història que hem estudiat. Individualitat i una (r)evolució de la globalitat. Dinamita per a les fronteres del cos i dels mapes. El món de Rosalía. Que ella s’estigui guanyant un lloc entre les estrelles del pop, tradicionalment copat pel mercat anglosaxó, també és un signe d’aquesta identitat globalitzada. Queda per veure si serà capaç de continuar omplint de contingut la seva música o acabarà convertint-se en carcassa de ritmes mestissos, tan digerible com superficial.

Ningú no li va regalar res a Rosalía. Com la cantant recorda sovint, els pares es van matar a treballar perquè ella pogués estudiar. La seva carrera és fruit de la valentia, de l’esforç, de la generositat de saber rodejar-se de gent brillant i de tenir unes idees inusitadament clares. La cultura no té propietat, sentencia Rosalía amb la seva veu de vellut, tan respectuosa com ferma, amb el seu somriure fàcil, amb la seva mirada fosca que tot ho escruta. I ho diu una persona nascuda en una terra ara sacsejada pels nacionalismes. Ella sempre defuig el tema polític. Ja sabem, el sentit de la pàtria es difumina en els marges. I en les seves paraules s’amaga una revolució. Trap. Trap.