Serguéi Markov exdiputat, politòleg i professor de la Universitat Estatal de Moscou, va rebre una estranya trucada poc després de l’estiu del 2017. A l’altre costat del telèfon s’hi trobava una periodista catalana que ja coneixia, tot i que aquesta vegada no li demanava una entrevista professional, sinó una cita perquè parlés amb un tal Víctor Terradellas, exsecretari de Relacions Internacionals de Convergència i president de CatMón, una fundació subvencionada per institucions oficials catalanes dedicada al «reconeixement internacional» de Catalunya.

La reportera va presentar el seu convidat com un «assessor» de l’aleshores president Carles Puigdemont, en un moment especialment complicat a Barcelona. La crisi política, amb un Parlament i un cap de Govern que trencaven ja obertament amb la legalitat espanyola, anava prenent cos i Catalunya ocupava les portades dels principals diaris internacionals.

Com a personatge pròxim al Kremlin, Markov és un home inquiet, sempre al servei del que, considera, són els interessos del seu país i disposat a saber-ne més dels conflictes contemporanis per treure’n profit. També està molt acostumat a parlar amb la premsa, una tasca que sembla agradar-li, a jutjar per les seves freqüents aparicions a mitjans, incloses televisions hostils a Moscou com la CNN. Markov, naturalment, no va fer cap excepció amb aquesta insòlita demanda, i va dir que sí de seguida.

A més a més de la seva feina com a parlamentari, Markov havia ocupat càrrecs de relativa importància per designació directa del president rus Vladímir Putin, per la qual cosa es considera que té un cert accés a l’oficialitat. Es dóna per segur que pot parlar directament amb Vladislav Surkov, un conseller proper a Putin encarregat de les relacions del Kremlin amb territoris no reconeguts internacionalment però amb aspiracions secessionistes abonades des de Moscou: Ossètia del sud, Abjàsia o Transdnistria.

 

Markov a CatMón

L’octubre del 2019, dos anys després d’aquella trucada de la qual no se’n va assabentar ningú al seu moment, el nom de Markov va aparèixer a la llibreta de contactes incautada per la Policia Nacional durant un registre a la seu de CatMón. Terradellas havia estat detingut i acusat de desviament de fons, en concret de dedicar les subvencions rebudes a viatges relacionats amb la «independència de Catalunya». Informat del cas pel meu diari, vaig contactar amb el politòleg perquè m’expliqués els seus tractes passats amb Terradellas.

No tenia gaires esperances que accedís a parlar amb mi: sabia que li preguntaria per les seves trobades amb suposats emissaris de l’independentisme català, en un moment en què la –també suposada– ingerència russa a Catalunya havia esdevingut una qüestió tòxica, amb diverses revelacions a la premsa espanyola. Sorprenentment, Markov va acceptar i ens vam trobar a un restaurant al nord de Moscou.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Al principi, l’exdiputat es va mostrar força loquaç. Sí, es va reunir amb Terradellas i la seva acompanyant en tres ocasions, segons recordava. «Què volien?», li pregunto. «Fer-me servir com a contacte per accedir als òrgans de poder» amb l’objectiu d’aconseguir un «reconeixement» per a una declaració d’independència de Catalunya, em va respondre. Fins i tot, em va donar detalls temporals: dues llargues converses en primer lloc, seguides d’una absència, i una última trobada durant un segon viatge a Moscou, dies abans que al Parlament de Catalunya es proclamés la DUI.

Víctor Terradellas va oferir el reconeixement de l’annexió de Crimea a canvi del de la Catalunya independent.

Quan ja portàvem mitja hora llarga d’entrevista, i veient que el meu interès era cada cop més incisiu, l’exdiputat va començar a recular. En un moment donat va mirar el seu rellotge, per fer-me entendre que havia de posar fi a la reunió si no volia passar per maleducat. Malgrat la seva loquacitat minvant, Markov havia arribat a admetre una realitat que seria explosiva a partir del moment en què es publiqués a Espanya i de la qual probablement ni tan sols ell n’era conscient. Terradellas li va oferir el reconeixement de l’annexió de Crimea a canvi del reconeixement de la Catalunya independent. «Em van plantejar que Rússia donés suport a la independència de Catalunya, i que Catalunya (a canvi) podria dir que Crimea era part de Rússia», van ser les seves paraules recollides per la gravadora.

El plantejament no era innocent i tenia greus implicacions per al projecte dels independentistes a Catalunya. Es tractava del reconeixement de la primera modificació de fronteres mitjançant la força que havia tingut lloc a Europa des de la Segona Guerra Mundial, i havia merescut la condemna de tot el món democràtic, en particular dels Estats Units i de la Unió Europea. El precedent era tan perillós que, fins i tot, els països comunitaris, en un rar exercici d’unanimitat, es van poder posar d’acord per establir sancions contra Rússia malgrat importants pèrdues econòmiques. Qualsevol reconeixement en aquest sentit per la Generalitat allunyava Catalunya de l’Europa a la qual els independentistes deien pertànyer. També deixava en entredit l’europeisme de Terradellas i, per extensió, de Puigdemont.

La resposta de Markov a la demanda no va ser positiva, però tampoc contundent en sentit contrari tot i que, oficialment, el Govern rus feia costat a Madrid. Markov havia explicat als seus interlocutors que «de moment», Moscou estava «molt distanciat» de la qüestió, unes paraules que es podien interpretar de forma molt oberta.

 

Estrella mediàtica

Només publicar-se la notícia, Markov va esdevenir una mena d’estrella mediàtica al nostre país. Els dies següents, va haver de rebre dues televisions, un diari i una agència de notícies espanyola. L’ona expansiva va arribar fins al gratacels estalinista seu del Ministeri d’Afers Estrangers rus, al bulevard Smolenski. Després d’una trobada entre representants del ministeri amb l’ambaixador espanyol Fernando Valderrama a petició d’aquest últim, el mateix Markov va ser convocat a la seu ministerial per donar explicacions, que després ell mateix va traslladar al cap de la diplomàcia espanyola.

La qüestió estava ja sobre la taula. Eren les trobades de Markov amb el presumpte emissari de Puigdemont un altre indici d’ingerència del Kremlin en el procés català?

Des del principi de la crisi han estat nombrosos els rastres i les denúncies d’interferència russa a Catalunya. Alguns són fets inqüestionables; altres han provocat burla i crítiques, sobretot des de sectors independentistes, que els titllen de «pel·lícula d’espies» o «faules».

L’annexió de Crimea va ser la primera modificació de fronteres mitjançant la força a Europa des de la Segona Guerra Mundial.

Són inqüestionables els vincles del president Puigdemont amb personatges propers als interessos de Rússia. El cap de la Generalitat ha mantingut estretes relacions amb Dana Rohrabacher, excongressista republicà als Estats Units amb simpaties no amagades per Putin, acusat pels seus crítics d’estar-ne a sou, i que fins i tot es vanta d’haver estat derrotat pel líder del Kremlin als 90 en un combat de lluita lliure quan anava begut. «Em va derrotar en un mil·lisegon; els seus muscles són increïbles», va rememorar. Les entrevistes de Puigdemont amb mitjans estatals russos durant el 2018 i el 2019, on abocava crítiques cada vegada més dures contra la UE, a mesura que percebia que Brussel·les li donava l’esquena, són a l’hemeroteca, a disposició de tothom.

És un fet comprovat que Julian Assange, col·laborador necessari de la ingerència russa a les presidencials del 2016 als Estats Units difonent material comprometedor sobre Hillary Clinton robat per hackers informàtics vinculats amb la intel·ligència russa, va intervenir a la tardor del 2017 a favor de l’independentisme. Ja sigui amb xerrades via videoconferència amb els manifestants a Barcelona, ja sigui protagonitzant polèmiques per twitter amb periodistes que havien difós informacions sobre el paper rus a Catalunya, Assange va prendre un paper molt actiu, fet corroborat després per la visita que li va fer Oriol Soler, un dels ideòlegs del procés, a l’ambaixada de l’Equador on es refugiava i de la qual existeixen constatació i proves gràfiques.

Un altre tema que tampoc no es pot rebatre és el suport que la causa independentista va rebre als mitjans finançats per l’Estat rus, amb la difusió de notícies falses o distorsionadores de la realitat, un fet similar al que es va detectar a d’altres crisis/processos electorals a Occident, com el referèndum del Brexit o les eleccions als Estats Units del 2016. Un dels titulars més enganyosos que es van publicar aleshores és el que donava a entendre que Brussel·les estava disposada a acollir la Catalunya independent. «La UE respectarà la independència de Catalunya, però haurà de passar per un procés d’adhesió», titulava RT al seu web en castellà el 14 de setembre del 2017

Puigdemont ha mantingut relacions amb Dana Rohrabacher, excongressista republicà als EUA amb simpatia oberta per Putin.

Sota investigació es troba el paper de bots russos (comptes falsos a les xarxes socials) multiplicant l’impacte de preses de posició d’Assange o altres personatges mediàtics favorables a l’independentisme. Però sobretot, la presència a Barcelona de Denís Sergueyev, sota el nom fals de Serguéi Fedótov, un alt oficial de la intel·ligència militar russa, més coneguda com a GRU. Sergueyev, implicat posteriorment en l’enverinament de Serguéi Skripal al Regne Unit i l’intent d’assassinat d’un contrabandista d’armes a Bulgària, va passar unes hores a Barcelona, dos dies abans del referèndum de l’1-0. Se sap que va fer moltes trucades telefòniques des de Sants, i no es descarta que mantingués reunions a la capital catalana, tot i que encara que no se sap amb qui.

 

La història es repeteix

Tota aquesta activitat demostra que, com a mínim, Rússia ha mantingut un gran interès pels esdeveniments catalans, malgrat que la intensitat d’aquesta ingerència i la seva influència real segueix sent motiu de debats aferrissats a casa nostra. Sigui com sigui, en el que sí que coincideixen els experts és en el caràcter instrumental, no prioritari ni ideològic, que per al Kremlin té la qüestió catalana: Catalunya està lluny de Rússia i de la seva zona d’influència; Moscou, amb nombroses minories nacionals al seu territori, no podria donar mai suport seriosament a les aspiracions dels independentistes catalans.

L’únic interès que pot tenir el Kremlin pel nostre país és afeblir un estat important de la UE. Si retrocedim en el temps fins als anys 30, ens trobem que l’actitud actual del Kremlin té sorprenents i doloroses similituds amb la que va tenir aleshores el dictador Stalin amb la República espanyola i el govern de Lluís Companys.

Un dels titulars més enganyosos dels mitjans russos donava a entendre que la UE estava disposada a acollir la Catalunya independent.

L’URSS va enviar a lluitar a Espanya, al costat de la República, prop de 2.000 homes, entre pilots, tanquistes i assessors. En armament, Moscou va lliurar 648 avions, uns 350 tancs, uns 60 blindats i més de 1.100 peces d’artilleria. Unes xifres que empal·lideixen en comparació amb el suport que l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista brindaven al bàndol franquista: 19.000 homes de la Legió Condor alemanya i 80.000 del Corpo Truppe Volontarie italià.

La Marina alemanya (Kriegsmarine) es va implicar des del primer dia en el bloqueig de l’estret de Gibraltar, vital perquè les tropes nacionalistes a l’Àfrica arribessin al sud d’Espanya. Pel seu costat, la seva homòloga italiana posava grans dificultats al lliurament de material soviètic pel Mediterrani des d’Odessa fins a Barcelona. El dictador soviètic va entendre ràpidament que a la guerra espanyola, la geografia jugava en contra.

Però per sobre de dificultats logístiques, Stalin desconfiava profundament de les forces que dirigien la República espanyola i la Generalitat, igual com Putin, ara, veu amb sospita qualsevol vel·leïtat secessionista a Europa. A Catalunya, els anarquistes de la CNT i els trotskistes del POUM havien adquirit molt pes; aquests últims, a l’URSS, havien entrat en oberta col·lisió amb l’estalinisme, i el seu líder, Lev Trotski, ja deambulava per Europa buscant un país on exiliar-se.

Aquesta tensió entre forces comunistes enemigues esclataria al maig del 1937 a Barcelona, amb enfrontaments armats als carrers provocats en bona mesura pels serveis secrets soviètics, i culminarien amb la il·legalització del POUM i l’empresonament i posterior execució del seu líder, Andreu Nin. Poc després, a l’agost, el cònsol soviètic a Barcelona, Vladímir Antònov Ovseienko, molt proper a Companys, va ser cridat a Moscou, destituït i condemnat a mort el 1938 per pertànyer a «una organització trotskista».

Aleshores, l’onada de solidaritat soviètica amb Espanya s’havia dissolt com un terròs de sucre en un got d’aigua, i al Pravda de l’època la guerra civil espanyola havia deixat de monopolitzar els titulars. Molt similar al que succeeix aquest 2020, en què del procés català, dos anys després de l’1-O, pràcticament ni se’n parla a la premsa russa.