Els Estats Units es desentenen del món i es repleguen. La Xina inverteix i treballa de cara al futur. Rússia, en canvi, és l’única potència amb vocació internacional que avança els seus peons i obté victòries tangibles en aquesta època estranya i turbulenta. Les estadístiques i els grans estudis sobre l’estat del món ens asseguren que la catastròfica demografia russa –feble natalitat, esperança de vida en retrocés i taxes de mortalitat anormalment baixes– i la seva economia –de la mida de potències mitjanes com Itàlia o el Canadà– no són les que corresponen a una superpotència, però el seu comportament a l’escena internacional, sobretot a l’hora de moure les peces al taulell geopolític, i per tant militar, ens diuen exactament el contrari.

El seu president, Vladimir Putin, que porta ja 18 anys al poder –comptant els quatre anys de la presidència «vicària» de Dimitri Medvedev– i ha afirmat sobradament la seva autoritat dins i fora, ha pogut apuntar-se el proppassat 2018 dos èxits en la recuperació de la perduda hegemonia imperial, exercida per l’estat predecessor de la Federació Russa però sentida com a nostàlgia revengista per l’actual nacionalisme rus. El primer èxit ha estat la culminació de la jugada annexionista de la península de Crimea, de sobirania ucraïnesa segons els tractats internacionals. El segon, la retirada de les tropes dels Estats Units a Síria, anunciada per Donald Trump, que constitueix un reconeixement de l‘hegemonia russa, del seu paper com a àrbitre de la guerra civil siriana i del seu retorn geopolític amb força a l’Orient Mitjà.

Rússia ha fet realitat a tota velocitat, en dos anys, la connexió entre Crimea i la regió russa de Krasnodar, una vella idea ja imaginada en temps del tsar Nicolau II, que garanteix la comunicació per terra amb la península de sobirania ucraïnesa. Es tracta d’un pont de 19 kilòmetres sobre l’estret de Kertx, que dóna també el control de l’entrada marítima al mar d’Azov, convertit en un mar interior rus, fora d’un tros de costa ucraïnesa on hi ha els ports de Mariupol i Berdianks, totalment dependents a partir d’ara del permís de les autoritats marítimes russes. A finals del passat novembre, Rússia va escenificar la seva victòria geopolítica, quan va obturar el pas per Kertx amb un mercant de grans dimensions i la seva marina va impedir el pas de dues patrulleres de la marina ucraïnesa. El moviment no tan sols arrodoneix l’annexió de Crimea sinó que constitueix una amenaça per a Kiev, que compta encara amb Odessa i la seva costa al Mar Negre, cobejada pel nacionalisme rus amb tanta intensitat i motius històrics com Crimea i Sebastopol.

En el cas de Síria, Putin és a punt d’obtenir a la vegada la victòria militar del règim apadrinat de Bashar al Assad, el desplegament de l’hegemonia iraniana a la regió –Iraq, Síria i Líban— i l’establiment d’unes relacions amb Turquia, membre de l’OTAN, profundament tòxiques per als Estats Units i per a Europa. Ambdues victòries, i sobretot aquesta última, s’expliquen per la victòria més secreta, o en tot cas camuflada però de més profunditat, que ha anat surant a poc a poc al llarg dels dos anys de la presidència de Trump i que l’historiador americà Timothy Snyder ha explicat sense embuts en el seu llibre El camí de la no llibertat: Trump és un agent rus, col·locat a la Casa Blanca des del Kremlin, que fa exactament el que a Putin li interessa, tot i que topi amb les resistències dels serveis secrets, de l’establiment de seguretat i del seu entorn més polític i militar a la Casa Blanca, encara que no del seu entorn familiar.

Ja es veu prou bé, a 30 anys vista de la caiguda del mur de Berlín, que no es van fer les coses com calia en acabar la guerra freda, i que el potencial conflictiu de les males relacions amb Moscou encara no s’ha esgotat. Una Rússia de nou victoriosa en el desplegament dels seus pitjors instints expansionistes és una derrota europea i també una derrota de la democràcia i de les llibertats a Rússia. Putin es llença a la cursa d’armaments i a la projecció exterior precisament per compensar els fracassos interiors. La responsabilitat dels Estats Units i de la Unió Europea és extraordinària: tots els esforços després de la desaparició de la Unió Soviètica es van concentrar a assegurar la creació d’una classe capitalista russa, amb unes privatitzacions que van lliurar les riqueses a les màfies.

El desplaçament de la frontera est-oest fins als llindars russos, amb la fragmentació de l’espai soviètic, va ser el gran èxit occidental que debilitava, almenys aparentment, l’antic rival geoestratègic. Ningú no va pensar a garantir la construcció d’un Estat de dret i d’una democràcia liberal a Rússia que donés estabilitat, pau i prosperitat als antics ciutadans soviètics. I, a la vista del que ha passat després, no hi va haver tampoc gaire garanties en el cas dels països antany satèl·lits soviètics que van entrar com a socis a la UE. No deixa de ser una amarga ironia que Londres es convertís en la capital dels oligarques russos i els seus governs en els principals impulsors d’una ampliació europea precipitada i amb criteris relaxats, de la qual ara, just quan el Regne Unit se’n va de la UE, n’estem patint les conseqüències.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Ara, tot el que Rússia apadrina es dirigeix, abans que res, a minar l’estabilitat política de l’espai europeu, un cop ha minat ja la presidència dels Estats Units. Les relacions amb Moscou no són un problema de Washington, sobretot amb l’actual inquilí a la Casa Blanca, sinó molt directament dels europeus, que tenim el repte de construir unes relacions civilitzades amb Rússia, basades en el respecte, la cooperació i la no interferència, tres punts ara totalment absents.