Coneguda com a ‘Notorious RBG’, és considerada un símbol de la resistència pública i de la justícia en la lluita per la igualtat legal entre homes i dones

We are different. We are one. Així arrenca el duetto final de Scalia/Ginsburg (2013), l’òpera còmica de Derrick Wang que canta la història d’una amistat tan gran com el cor, envejada per quatre ressentits i admirada per tot el país, conservadors i liberals de bona fe, que en són la majoria. Els magistrats Antonin Scalia (1936-2016) i Ruth Bader Ginsburg (1933) foren adversaris al Tribunal Suprem federal dels Estats Units –el tribunal més poderós de la terra– durant una generació. Però el més extraordinari que ha quedat dels seus enfrontaments llegendaris com a jutges és la immensitat de la seva amistat i de l’amor, també compartit, pel seu país i les seves institucions a les quals serviren –ella encara ho fa– amb entrega exemplar, cadascun des del seu punt de vista: som diferents, però som un. E pluribus unum. El jutge catòlic i conservador, la ploma més acerada de la història contemporània del Tribunal Suprem, i la jutgessa jueva i liberal, la defensora més persistent de la dona.

Pot semblar que la discriminació de les dones pertany a la nit dels temps, però no fa pas tant. Quan Ruth Bader, casada amb Martin Ginsburg, advocat fiscalista i marit exemplar, arribà a Harvard a mitjans dels anys 50 del segle passat era una de les nou dones d’un total de cinc-cents estudiants. Més d’un dels seus professors, grans juristes sens dubte, trobaven rar que elles fossin allà perquè pensaven (i algun d’ells va gosar dir-l’hi) que estaven ocupant llocs que corresponien als homes. Això avui ens sembla una barbaritat, però aleshores només persones com Ruth Bader Gibsburg (RBG), van veure amb claredat que les coses no seguirien com havien estat sempre; no si depenia d’elles. Des d’aleshores, fa més de seixanta anys, la carrera de RBG s’ha centrat a acabar amb la discriminació de la dona en el país més poderós de la terra.

 

Gran cap en un cos menut i fràgil

El millor que se’n pot dir no és que gairebé ho hagi aconseguit. El millor és que encara ho intenta. Als seus 86 anys potser les malalties li guanyaran la batalla, però encara continua treballant amb un cap que funciona molt bé en un cos increïblement menut i fràgil. Una de les coses bones dels Estats Units –n’hi ha moltes– és que l’edat per si sola no permet discriminar ningú, la jubilació forçosa per edat és inconstitucional i el càrrec de jutge federal és vitalici: you eat what you kill, mentres puguis caçar, menjaràs, i si als 86 anys escrius sentències amb criteri i respecte a la Constitució, pots continuar fent-ho. El país d’RBG és el de Clint Eastwood (1930): només el temps et vencerà; no pares perquè no pots seguir sinó que no pots seguir perquè et pares.

RBG s’expressa amb l’educada tenacitat d’una magnòlia de ferro. No és exactament brillant, però és molt clara.

Ruth Bader va passar de Harvard a Columbia per poder seguir el seu marit, qui va començar a treballar en un despatx de Nova York. Però quan ella es va graduar en Dret tampoc no va poder entrar en un despatx d’advocats perquè les law firms de l’època eren de tall tremendament masculí i no concebien que una dona pogués ser sòcia d’un despatx. RBG va viatjar aleshores a Europa, a Lund (Suècia), i allà va veure que una quarta part dels estudiants de Dret eren dones. La joventut, allò que fas quan ets jove, marca tant com el que has vist fer els teus pares durant la infantesa, i RBG, més convençuda que mai del que havia de fer, tornà als Estats Units per iniciar la carrera acadèmica. El 1963 va obtenir plaça de professora a la Universitat de Rutgers, Nova Jersey, però novament va veure que no la tractaven com els altres catedràtics: cobrava menys que els seus col·legues masculins, fet que avui, per a nosaltres, no té ni cap ni peus, però que aleshores era el més natural, perquè al cap i a la fi era una de les úniques vint dones catedràtiques del país.

El 1972, RBG cofundà el Women’s Rights Project de l’ACLU (American Civil Liberties Union) una associació defensora dels drets civils que, amb més d’un milió i mig de socis i tres-cents advocats, és viva i activa en totes les causes liberals imaginables, la majoria de les vegades amb presciència, d’altres no tant. Des d’aquella talaia, va defensar sis casos davant del Tribunal Suprem federal, dels quals en va guanyar cinc. Crida l’atenció la qualitat dels seus escrits, com la dels de tots els advocats americans. RBG té una primera carrera unversitària abans de la de Dret, un baccalaureus artium, Bachelor of Arts, per Cornell, i aquestes pautes de l’educació legal americana també són destacables: com tots els seus col·legues, sap escriure, sap estructurar una idea i expressar-la de forma concisa i efectiva.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

En el seu cas, i a diferència del seu amic mort, Nino Scalia, s’expressa amb l’educada tenacitat d’una magnòlia de ferro. No és exactament brillant, però és molt clara. A vegades s’ha arribat a enfadar (després els ho explico), però sovint és cortesa sense ser dolça. Des dels inicis de la seva carrera ha fet de la seva fragilitat una virtut: escolta, pensa i després parla o escriu amb seguretat, però sense cap mena d’agressivitat.

El seu nomenament al Tribunal Suprem, designada per Bill Clinton, va ser confirmat al Senat per 96 vots contra 3.

Jo la veig gairebé cada any al mes de maig, durant la reunió anual de l’American Law Institute (ALI, una associació de jutges, advocats i professors de dret, amb la qual la meva universitat i el meu despatx professional m’ajuden a col·laborar molt modestament, les meves més sinceres gràcies): RBG entra per un extrem de la sala, ens aixequem tots, camina com si hagués de caure, acompanyada per dos agents grossos com armaris provençals, però cablejats, s’asseu lentament, respira i comença a parlar amb una veu tènue, gairebé inaudible. Però el cap, als seus 86 anys, li treballa molt bé. I ens recorda a tots la importància d’una qualitat pròpia de les persones grans: la seva memòria abasta molt més que la nostra, han vist un altre món i saben molt bé allò que som capaços d’aconseguir si de debò ho volem canviar, conservar, destruir o, potser, millorar.

El 1980, l’aleshores president Jimmy Carter la va nomenar jutgessa federal del Tribunal d’Apel·lacions del Districte de Columbia (Washington D.C.). Hi va servir durant tretze anys fins que, al juny del 1993, un altre president demòcrata, Bill Clinton, la nomenà magistrada associada del Tribunal Suprem federal. A la Constitució americana els càrrecs de jutge federal i del Suprem els assigna el president, però han de ser confirmats pel Senat. Ella era la segona dona, la segona persona jueva designada al tribunal en tota la seva història, i es va negar a respondre algunes de les preguntes que li formularen alguns senadors, però va arrasar: el seu nomenament fou confirmat per 96 vots contra 3.

Aquí haig de fer un incís: la convergència insitucional entre demòcrates i republicans per a acceptar el candidat proposat per un president de l’altre partit, si aquest candidat és realment bo, era aleshores molt més fàcil que ara. Alguna cosa ens haurem deixat pel camí en l’últim quart de segle, tant els americans com els europeus: avui el debat polític és molt més agre que abans. L’últim candidat confirmat pel Senat, Brett Michael Kavanaugh (1965), va sortir per 50 vots contra 48 després d’un enfrontament més que aspre per les acusacions que li havia formulat una dona a causa d’un presumpte assetjament sexual quan tots dos, sent adolescents, eren estudiants d’ensenyament mitjà a l’institut. Aquest, per descomptat, ja no és el món d’RBG.

Durant més d’un quart de segle com a magistrada del Tribunal Suprem RBG n’ha estat un dels membres més liberals. El president del Suprem (avui John Roberts, republicà moderat i advocat excel·lent) decideix qui ha de ser el ponent de cada cas, però només ho fa si ell mateix està en la majoria. Si no ho està, la decisió correspon al magistrat de més edat dels qui componen la majoria. RBG té avui aquesta potestat. I no hi renunciarà si la vida no la força a fer-ho.

 

El cas de l’Institut Militar de Virgínia

Aquesta dona sempre ha tingut les idees clares. Recordo el cas US contra Virginia (1996), un assumpte que va decidir ella i que avui sembla de calaix, però que aleshores no ho era en absolut: l’Institut Militar de Virgínia, una acadèmia militar d’excel·lència com West Point, era vetat a les dones. Cap no hi podia accedir perquè el mètode espartà d’educació aplicat semblava naturalment oposat a la condició femenina. El centre es va defensar pel procediment d’establir una acadèmia paral·lela per a dones en una altra institució preexistent. Ni parlar-ne, escrigué RBG: això era el mateix que havia pretès fer la Universitat de Texas després de la Segona Guerra Mundial per evitar barrejar blancs i negres. I l’insitut Militar de Virgínia va haver d’obrir les seves portes a les dones. Scalia va dissentir de la majoria (com Ginsburg ha dissentit de moltes decisions de Scalia), però la història ha tancat el debat, i la seva amistat i amor per l’òpera va apassionar mitja Amèrica.

Avui, no tots els casos ens semblen tan clars. No ho són. El Tribunal Suprem dels Estats Units és poderós però no és omnipotent, i RBG ho sap. A vegades, com he escrit abans, s’enfada. Ho va fer en Bush contra Gore (2000), el cas que va donar la presidència a George Bush, Jr., contra Al Gore. RBG va dissentir empipada i així ho va deixar escrit: el normal és dissentir «respectuosament». En aquell cas ella va dissentir sense més, sense l’adverbi.

Un altre dels seus enuigs ocasionals el vàrem veure fa tres anys, quan va posar l’aleshores candidat a la presidència dels Estats Units, Donald Trump, a caure d’un burro. Després demanaria excuses, però el dany a la institució ja estava fet. L’ara president Trump té molt clar que vol deixar com a llegat el control ferri del Tribunal Suprem en mans dels conservadors durant una generació o més. Si RBG marxa, jutgesses conservadores, intel·ligents i capaces com Amy Coney Barrett o Neomi Rao la podrien succeïr. Però la història segueix sense estar escrita d’antuvi: el tribunal té 9 membres, però podria passar a tenir-ne 12 o, com ha proposat Richard Posner, 19. Són els jutges més poderosos de la terra, però si la Presidència i el Congrés són del mateix partit, en un parell d’anys en canviaria l’statu quo. És el que té la divisió de poders. I tots els magistrats del Tribunal Suprem ho saben: amb el temps no canvien la seva forma de pensar, però la modulen. En qualsevol cas, m’agradaria que RBG durés més. És una icona.