Aquests dies, els equips de Xamfrà i d’EducArtS, com tants altres equips, seguim fent feina amb la voluntat de contribuir a generar oportunitats d’experiències artístiques a infants, joves, famílies… La dificultat d’accedir a moltes d’aquestes persones, en una situació com la que estem vivint, ens fa ser més tossudes i tossuts en l’intent. Celebrem totes les iniciatives encaminades a no fer encara més enorme la desmesura de la iniquitat social i educativa: a través de fer arribar aliments, suport emocional, eines tecnològiques per poder-se comunicar a tantes llars.
Aquests dies de voràgine informativa, un company d’EducArtS ens va fer aturar un moment per recuperar l’entrevista que Jordi Évole li va fer a Pepe Mujica, l’expresident d’Uruguai, i que us recomanem moltíssim. Pepe Mujica no necessita massa presentació, però, si esteu d’acord que la legitimitat del discurs es reconeix quan qui parla ho fa des de qui és, des de què fa i des de com ho fa, pensem que Pepe Mujica és de les persones que la té.

Després d’escoltar-lo se’ns han despertat un grapat de preguntes que us volem compartir només per pensar-les. No cal ser les “primeres ni els primers” a tenir-ne cap resposta. Potser el que fóra bo seria que, només pel fet de pensar-les, se’ns escolessin entre els porus de la pell i acabessin formant part de qui som i de com actuem, més enllà de discursos i de declaracions d’intencions? Les preguntes giren entorn d’un moment de l’entrevista, en el que Pepe Mujica s’indigna i declara:

“No sé para qué mierda hay un puñado de viejos que siguen queriendo más y más plata. ¿Por qué no dejan de joder?, si se van a morir como cualquier hijo de vecino”…

Logo p&p
PLAÇA OBERTA
Altaveu de la pluralitat a opinions diverses.

 

I una mica més enllà afegeix:

“Ahora que las papas se queman todos se acuerdan del Estado, y el Estado tiene que tomar medidas; pero cuando tengo que hacer plata y hacer la mía solo, ¡que no se meta el Estado, por favor!”

No som economistes ni experts en borsa, com ho són altres persones, però sabem que fa molts anys que moltes empreses, algunes relacionades amb clubs de futbol de primera divisió, moltes multinacionals, molts bancs, moltes asseguradores, guanyen grans dividends, especulen i són especialistes a lucrar-se (i el lucre va a parar a persones com nosaltres).

I aquí se’ns generen una colla de preguntes: Aquestes grans empreses, ara, s’han d’acollir a ERTES i ERTOS, perquè l’Estat, sigui quin sigui, els tregui les castanyes del foc? Aquestes grans corporacions no haurien de ser capaces de dedicar una part dels beneficis acumulats en el passat al bé comú?

Aquests amos del capital, es podrien parar a pensar un moment en els petits negocis, els autònoms, les petites empreses que sí que necessiten els ERTOS, o altres ajudes, no pas per no perdre, sinó per no tancar? Les grans multinacionals dels serveis, que ara es lucren més que mai, dedicaran el seu excedent monumental de beneficis a ajudar als Estats a finançar els ERTOS? Els Estats, captius del seu propi sistema, potser malentenen el “café para todos”?

Potser es podrien limitar les ajudes dels Estats, en funció de determinats nivells de guanys empresarials dels darrers 3 o 5 anys, i que les empreses més riques tinguessin l’obligació d’assumir les pèrdues d’una crisi com l’actual, igual que assumeixen els guanys amb els quals es lucren habitualment?

Que potser seria hora que la vergonya s’escolés pels porus de determinats directius de la banca, de les multinacionals, del “Dios Mercado” del que ens parla el mestre Mujica? Que aquesta mateixa vergonya hauria de frenar algunes empreses alhora de sol·licitar rescats de l’Estat, quan probablement més d’un i d’una van mostrar la seva indignació quan aquest mateix Estat va rescatar als bancs?

I d’altra banda, si des de Xamfrà estem intentant sobreviure sense fer cap ERTO, no perquè siguem heroïnes ni herois de cap tipus, sinó perquè la Fundació L’ARC, petita i amb capital petit, està disposada a assumir el risc d’haver de tancar l’any, ja no amb guanys (que mai n’hi ha), sinó sense els números molt vermells és quan també ens preguntem: No podrien els accionistes i directius que guanyen diners a cabassats (diners que no tindran temps de gastar-se en 10 vides), homes i dones riquíssims que, com diu Mujica: “Se morirán como todo hijo de vecino”, no podrien ser generosos i generoses de debò, ni que fos per una vegada a la vida? L’única vida que tenen, per cert.

Veiem que ens caldria canviar el taulell de joc mundial? Veiem que caldria canviar el marc d’actuació? Arribarem a ser conscients que ens caldria fer un canvi de marc mental? I que aquest canvi, de cadascú de nosaltres, seria l’únic motor de canvi real de paradigma?

I en cada acció se’ns generen noves preguntes: per a què ho fem? per a qui? com? des de quins valors? És cada decisió que se’n desprèn, coherent amb el que íntimament ens respondríem? I la resposta? Seria honesta, sense autoenganyar-nos per viure amb una “aparent tranquil·litat de consciència”? I no obstant això, com també diu el mestre Mujica: “Vivir significa gastar el tiempo en lo que te haga feliz. Mientras tengas causa para vivir y luchar, no tienes tiempo para estar desencantado y que te coma la tristeza”.

Confinament, 9 d’abril de 2020