A la recerca de la novel·la que li mancava a la tradició literària catalana, Josep María de Sagarra va escriure un llibre que no existeix en cap altre idioma. Però si Vida privada és una novel·la excepcional no és tant per l’acabat de les seves descripcions socials ni tampoc com a reflex de la ciutat de Barcelona: la seva singularitat es troba en una altra banda.

Les grans ciutats tenen el privilegi (a vegades una miqueta fatigós) de poder ser abordades des de diferents idiomes i tradicions: la novel·la o el diari sobre Nova York és ja un gènere per dret propi, i tenim París fins a avorrir-nos. Barcelona no és una ciutat tan gran, però compta amb l’excepcionalitat de ser abordada incessantment des de dos idiomes literaris: la seva doble tensió (social-econòmica, lingüística-cultural) la converteixen en una llaminadura per als novel·listes. La Barcelona literària compleix la seva quota de morralla costumista, però sobresurt per ser una ciutat «pensada» de manera original des de la novel·la. La llista no és inabastable però pot intimidar (La plaça del diamant, Últimas tardes con Teresa, El vent de la nit, Antagonía…), llibres on la ciutat no compareix com un fons pintoresc sinó com un quadre viu de tensions socials i culturals.

La Barcelona de Vida privada és meritòria, encara que insuficient si tenim en compte els assoliments posteriors. Llegir retrospectivament és injust, però inevitable; les novel·les estan escrites massa a prop (en l’espai i en el temps) perquè la nostra ment es resisteixi a comparar-les. La mostra de Sagarra és menys transversal, els quadres històrics semblen una mica desganats i les anotacions socials són merament informatives. Durant pàgines i pàgines a Sagarra Barcelona li importa un rave, es podria substituir per qualsevol de les fantasmals ciutats de províncies de Flaubert i Balzac.
Com a novel·la de la decadència d’una classe social, Vida privada compleix: el llinatge protagonista experimenta una contracció del patrimoni. Però les propietats morals dels Lloberola parteixen d’unes dosis elevadíssimes d’insània: l’infantilisme, la gasiveria, el deliri de l’arrogància, el buidament d’aspiracions culturals, la ineptitud per als assumptes pràctics (fins i tot la prostitució masculina)… són ja presents en la presentació del patriarca i els seus fills brutalitzats; en les primeres cinquanta planes ja hem tocat fons moral.

Les propietats morals dels Lloberola parteixen d’unes dosis elevadíssimes d’insània.

Comparada amb els grans models del gènere, Vida privada no aconsegueix sobresortir. Si desplacem la degradació de la petita aristocràcia provinciana a la burgesia centreeuropea (una operació que presumeixo inevitable per a qualsevol lector) de seguida s’aprecia que Sagarra es recolza de manera tan implacable com una mica mecànica en un model que ja havia circulat molt. Si l’objectiu principal de Sagarra fos exposar de debò la decadència específica de l’aristocràcia no hauria allunyat la narració de les terres dels Lloberola. És a les terres on se sustenta qualsevol pretensió de noblesa. Lampedusa va tenir molt present aquest vincle en escriure Il gattopardo, i el mateix Sagarra hi dedica unes pàgines resplendents en la part genealògica de les seves memòries. Des de la primera pàgina de Vida privada els Lloberola es desplacen per la ciutat despullats de les seves propietats, com a espectres de l’aristocràcia.

 

El Dante del cardar

Per descomptat que les observacions de Sagarra sobre la classe alta i els quadres que ens ofereix de l’Exposició Universal o de l’arribada de la dictadura a Barcelona són sucosíssims. El talent de Sagarra no descansa mai, però les consideracions socials semblen més aviat desbordaments del propòsit principal del llibre, manifestat des del títol. Tot i que aquí l’àmbit privat no remet als costums socials, ni als moviments íntims del pensament ni a les vacil·lacions de la moral: la dimensió «privada» es refereix un cop darrere l’altre a la fisiologia (la paraula més repetida del llibre).

En la primera part, Sagarra encara dissimula cert moviment de personatges, improvisa una trama de xantatge, ens regala una conversa tibant entre pare i fill… però en la segona part, convençut ja dels seus poders, i amb el suport de la confiança creixent del lector, la novel·la es desencadena: Vida privada va de l’excitació sexual i les seves satisfaccions; és un catàleg gairebé estàtic de les manifestacions físiques del desig. Vida privada progressa en cercles gairebé concèntrics: Sagarra és el Dante del cardar.

PUBLICITAT

Renfe. Solo nos falta hacer la fotosíntesis para ser más ecológicos. Transporte sostenible.

Vida privada és una novel·la excepcional per l’entestament amb el qual exposa el revers fisiològic de la vida pública (sexe matrimonial, adulteri, pèrdua de la virginitat, prostitució, sadomasoquisme, ménage à trois, banyes consentides…), però també per la radicalitat dels seus recursos. Sagarra redueix la quantitat de món exposat i desdibuixa el retrat de la ciutat per concentrar-se en el sexe, però el to del seu narrador no és mai lasciu ni excitant ni sensual… la descripció dels desitjos dels seus personatges (replets de plecs morals que el narrador encara gairebé com a sortints geogràfics) avança amb una prosa cerebral i molt precisa, comparada justament amb la dels historiadors romans, tot i que tampoc no estaria de més convocar el testimoni-forense de DeFoe a Diari de l’any de la pesta.

L’altra radicalitat de Vida privada passa per la seva moral desaprensiva i complexa. El narrador de Sagarra escriu des d’un lloc estranyíssim: persegueix escandalitzar-nos des de la impassibilitat; descriu un mapa de la «indecència», però procura no proposar uns models alternatius, de manera que va filtrant en l’ànim del lector una acceptació resignada. La moral ens serveix per a funcions no sempre coincidents: traça la frontera de l’admissible, ens ajuda a reconèixer l’intolerable, i ens proporciona criteris per jutjar situacions noves. En menysprear un món per al qual no preveu cap canvi, Sagarra desactiva les funcions de l’ètica; Vida privada progressa més enllà de la moral pública, explora una taxonomia d’espasmes somorts. Obsessiu, constant, rigorosíssim… cal acudir a les Memòries i a les obres de teatre per comprovar que hi ha un Sagarra humà darrere del narrador, perquè l’artista de Vida privada és del tot implacable.

 

La recepció

Les bones maneres ens indiquen que dins d’una mateixa tradició el «plagi» és tolerable sempre que vagi acompanyat de l’assassinat. Sembla assumible (gairebé recomanable) el transvasament d’un model narratiu aliè al sistema literari natiu. Tenim menys orientació sobre les influències entre dues literatures diferents que comparteixen el mateix espai; la mostra és petita (potser limitada a Barcelona) i encara no disposem de protocols.

No puc calibrar quina és la influència de Vida privada sobre els novel·listes catalans posteriors. Però en la reedició d’Anagrama de la traducció al castellà, la novel·la ve escortada per una guàrdia pretoriana de novel·listes que alguns anys després (però no gaires) comencen a operar en el mateix espai, encara que en un altre idioma.

Cadascun d’ells desvia la lectura de Vida privada cap al seu territori (la crítica escrita per un novel·lista remet gairebé sempre a la poètica personal, què hi farem): Azúa es pregunta per l’extensió i la naturalesa de les ciutats imaginàries; Marsé es fixa en el registre oral dels diàlegs i en una figura solitària que s’endinsa derrotada en la nit; Moix es preocupa pel «model» de llengua; Vázquez Montalbán gaudeix amb la desaprensió del retrat social; i Mendoza reivindica el salvatgisme i el desvergonyiment com a ingredients indispensables del novel·lista. Són textos on els cinc delaten (ho estaven desitjant!) el seu deute amb el «pare» de la novel·la barcelonina. I no són noms per prendre’s de broma.

Sabem que és absurd estudiar la literatura romàntica alemanya sense examinar la influència de Shakespeare o parlar de Puixkin i de la gestació de la literatura russa obviant Byron. Més pròxims en el temps, sobreposats en el mateix espai, i tantes vegades al que s’escriu a la resta de Catalunya i d’Espanya… com es poden ignorar les influències mútues entre els escriptors de Barcelona, encara que escriguin en un altre idioma? S’assemblaria massa a amputar-se la pròpia mà.