Encara no fa un any, Salvador Giner (Barcelona, 1934), un dels sociòlegs catalans i espanyols més rellevants, passava balanç de la seva vida i la seva obra en un llibre-entrevista amb la sociòloga Maite Montagut (Salvador Giner. Dies i fets), publicat l’octubre del 2018 per l’Institut d’Estudis Catalans, que va presidir del 2005 al 2013. La vida de Giner és tan extensa i interessant com la seva obra, la relació de la qual ocupa 38 pàgines de Dies i fets i on hi figuren llibres (una cinquantena), estudis i assaigs, però encara hi manquen els seus articles a la premsa diària, en què ha col·laborat abastament (El País, El Periódico i altres diaris).

Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, es va decantar per la sociologia quan aquesta matèria gairebé no existia a Espanya. Va ampliar estudis a Alemanya (Universitat de Colònia) i als Estats Units (Universitat de Chicago), però no és doctor per aquest últim centre, com diuen tots els seus currículums, sinó «graduat en teoria social i sociològica», com ell mateix aclareix a Dies i fets. Després va viure 24 anys a Anglaterra, on va ser professor a Cambridge (King’s College), Reading, Lancaster i West London (Brunel). El 1989 va tornar a la Universitat de Barcelona, on va ocupar la càtedra de Sociologia. També ha estat professor visitant a diverses universitats, com l’Autònoma de Barcelona, Yale, Roma, l’Autònoma de Mèxic, Puerto Rico, Costa Rica i Buenos Aires.

A Dies i fets destaca quins són els temes que més ha treballat: la religió; el nacionalisme, «com una part de totes les religions»; el republicanisme i la societat civil; la llibertat; la societat de masses; la història del pensament sociològic i del pensament social en general; el futur del socialisme i de la socialdemocràcia al sud d’Europa; i l’estructura social de l’Europa meridional, incloent la immigració, encara que a aquest últim tema confessa que hi ha arribat tard. «No tinc ni els recursos ni el temps per posar-m’hi de valent», diu.

A la Universitat de Chicago, va assistir a les classes de Hannah Arendt, Frederik von Hayek, Leo Strauss, Mircea Eliade o Daniel Bell.

Tanmateix, desqualifica els tòpics sobre la immigració, però també «la misèria multicultural que en nom d’un suposat progressisme intenta imposar un relativisme moral insostenible entre gent civilitzada». Perquè «la nova Europa poblacional, multiracial, multireligiosa i multicultural no es pot permetre el luxe de mantenir concepcions incompatibles amb la ciutadania entre els seus habitants», com va escriure a El Periódico (6-6-2010).

 

Votant «condicional» de la CUP

Sempre s’ha considerat d’esquerres. «Continuo tenint idees comunistes (…). Voldria un món d’igualtat d’oportunitats per a tothom. On la propietat fos comuna (…) Crec que les grans fonts de recursos de la Terra han de pertànyer a la humanitat i cada país ha de pertànyer als seus habitants», va declarar al programa (S)avis, del Canal 33, emès el 3 de desembre del 2014. «La ideologia important de la modernitat és la fraternitat. La llibertat i la igualtat són importants, però la més important de totes és la fraternitat, perquè si som fraterns, és a dir, solidaris, som lliures i volem la llibertat dels altres», va afegir.

Fa quatre anys va revelar (el diario.es, 8-6-2015) que havia votat a la CUP amb un «vot condicional». «Sempre voto condicionalment», deia. Giner va militar al PSUC, però hi va estar pocs mesos perquè en va ser expulsat per Manuel Sacristán per liberal, «no en el sentit polític o econòmic, sinó pel meu tarannà no gens “correcte” ideològicament. Sembla que jo era massa obert i cordial –segons em digué– amb les meves amistats i els meus coneguts», recorda a Dies i fets.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

A la Universitat de Chicago, Giner va conèixer i assistir a classes de grans pensadors com Hannah Arendt, Frederik von Hayek, Leo Strauss, Edward Shils, Mircea Eliade o Daniel Bell, que va ser el seu examinador extern per al doctorat. «Quan vaig conèixer Hannah Arendt acabava de publicar el seu cèlebre article al New Yorker «Eichmann a Jerusalem». La seva tesi sobre la “banalitat del mal” estava causant tremolors internacionals. Arendt ha estat víctima de la celebritat d’una de les seves aportacions. Aquesta ha enfosquit les altres, que són de més talla», recordava en un article a El País (25-10-2006), en què afirmava que «Arendt va introduir el llenguatge de la responsabilitat a la filosofia política del segle XX. I, afegiria jo, el de la culpa. Hannah Arendt va transformar la filosofia política en filosofia moral política».

La tesi doctoral que va examinar Daniel Bell es titulava Societat massa –publicada en anglès el 1976 i en castellà el 1979— i estudiava la cultura de masses, la política de masses i l’estructura massificada de la societat. Avaluava «la teoria de les societats modernes com a resultants d’un presumpte procés de massificació o uniformització de la societat anterior».

Giner ha publicat poc originalment en català potser per la raó que explica a Dies i fets: «He descobert que, quan aquestes coses [teories sociològiques] les publiques en català, no interessen a ningú; aquí només tenen interès si hom parla del país. És un dels problemes típics d’aquest país, on els temes generals i abstractes que poden interessar a França, a Alemanya, als Estats Units, aquí no atrauen gens ni mica; els has de vincular a la societat catalana».

 

El bé i el mal

La filosofia moral ha estat un dels camps d’estudi de Giner, que el 2012 va publicar El origen de la moral (Península), en què proposa una ètica universal allunyada del bonisme, parteix de la convicció que «l’home és bastant dolent» i considera que «s’han perdut les prioritats morals». «El segle XX ha estat el pitjor de la història. Està travessat per la contradicció entre aquestes salvatjades [Auschwitz, Pinochet, Franco, Pol Pot] i una tendència progressista i humanitària. Si només veiem un aspecte, no podem parlar de progrés moral. Des de la Revolució Francesa fins avui, però, veiem coses que no tenen precedent. No s’havia declarat mai que l’home tingués drets (…) Podem parlar de progrés moral si veiem l’expansió de la dignitat de la persona, l’abolició de l’esclavatge, el Tribunal de l’Haia i les grans revolucions del segle XX: pacifisme, feminisme i ecologisme», assenyalava a El País (26-1-2013) amb motiu de la sortida del llibre.

«Els temes abstractes que interessen a França, a Alemanya, als Estats Units, a Catalunya no atrauen gens ni mica».

Citant Étienne de La Boétie i l’obediència cega –«un home és col·locat en un piquet, prem el gallet i mata, després se’n va a esmorzar»–, es pregunta: «Per què som tan bestialment dolents? Un lleó no ho és. Mata, però no s’acarnissa ni tortura. L’home és l’únic mico que tortura. Possiblement hem triomfat sobre la resta de la natura degut a aquesta brutal agressivitat (…). Som unes bèsties molt rares, per això tenim moral.

En la mateixa línia, Giner va publicar el 2015 Sociología del mal (Catarata), en què «indaga la faç nociva de la societat humana: la que resulta del dany intencional, que sol ser tingut per necessari pels qui l’exerceixen o el legitimen», com diu la primera frase del llibre, que desmunta les teories que atribueixen el mal a causes impersonals –la pobresa, les guerres, el terrorisme– i defensa que no podem ser angelicals perquè hi ha humans que són malignes.

A Giner li interessa molt més, com a objecte d’estudi, el mal que el bé. No faria una sociologia del bé. «Seria avorridíssim, Caïm és interessant. Abel, no. És un bonista, insuportable, angelical, avorrit. El món estava ple de feres, era la selva. I Adam i Eva havien menjat un fruit enverinat, sabent què feien. S’ha de reivindicar Caïm. És un personatge capital. Si no fos per ell, estaríem tots nus a la selva, fent el goril·la. Sense Caïm no tindríem ni la Novena Simfonia de Beethoven, ni el Cant dels Segadors, ni la Capella Sixtina, ni la divina paraula d’Ausiàs Marc», aventurava a eldiario.es (8-6-2015).

L’interessa molt més el mal que el bé com a objecte d’estudi: «Caïm és interessant. Abel, no. És un ‘bonista’, angelical, avorrit».

Giner ha dedicat bastant temps a conrear la religió, un tema sociològic per excel·lència. La seva última aportació és El porvenir de la religión (Herder, 2016), en què defensa que el món serà cada cop més secular, però que la fi de les religions és una quimera basada en el desconeixement de l’ésser humà, perquè «estem vivint també un renaixement de la religió. Hi ha Esglésies que perden fidels, però també confessions que estan augmentant, com els testimonis de Jehovà o els evangelistes». «Des del Paleolític Inferior hi ha hagut oració o reverència, forces sobrenaturals o màgia. La religió és part de la naturalesa humana i no hem de suposar que canviarà la naturalesa humana», assegurava en declaracions a El País (27-12-2016). Considera fins i tot que l’Evangeli de Sant Mateu és un text més revolucionari que el Manifest comunista.

 

Independència i federalisme

El nacionalisme o el comunisme són, per a Giner, «devocions laiques». L’any 1988, escrivia ja a El País un article titulat La religió civil catalana (10 de maig). «La religió civil és un procés constituït per un conjunt de rituals públics, litúrgies col·lectives i pietats socials encaminades a reforçar la identitat i cohesió d’una comunitat nacional i a atribuir-li transcendència, sacralitzant trets específics de la vida comuna, així com els seus símbols mundans o religiosos, i dotant de càrrega èpica certs esdeveniments de la història».

Al mateix text lamentava que «a aquest moment màgic del catalanisme universalista, fins i tot progressista, que va fer eclosió amb el retorn a la seva terra del president Tarradellas va succeir una afirmació renovada de la confiscació de la religió civil per part d’un conservadorisme semi il·lustrat, sensat, pragmàtic i provincià, més basat en xarxes de notables que en un projecte mínimament alternatiu. Ha dominat la Generalitat fins avui mateix. L’habilitat del conservadorisme catalanista per no deixar anar de les seves mans el talismà de la religió civil ha estat notable».

Quan fa 40 anys es va fundar la Federación Española de Sociología, Giner va proposar que es digués Española i no del Estado Español, com defensaven els bascos. «Sóc –em sembla— un d’aquests a qui alguns, a casa nostra, anomenen “espanyolistes”», comenta a Dies i fets, i es declara iberista des dels 14 anys. «Jo, ja llavors tenia la mania portuguesa, perquè, com a bon català, crec en la federació ibèrica i, és més, avui també la sostinc; no sóc un separatista radical. Un federalisme fort, l’acceptaria, que no soscavi l’autonomia catalana; al contrari, que la potenciï. Ens cal un bon federalisme, fort, compatible amb un cert sobiranisme català».

«L’habilitat del conservadorisme catalanista per no deixar anar el talismà de la religió civil ha estat notable».

Amb aquesta trajectòria, va sobtar la seva presència amb altres intel·lectuals a la plaça de Sant Jaume per rebre Artur Mas el 20 de setembre del 2012 quan tornava de Madrid després que Mariano Rajoy hagués rebutjat el pacte fiscal. De les seves declaracions, es pot deduir que Giner és un dels anomenats independentistes reversibles. A l’entrevista a eldiario.es (8-6-2015), ho justificava: «La solució federalista és bona. Com que no sóc polític, puc dir tranquil·lament que si som separatistes l’acord [de compromís] serà la federació. És una mica maquiavèl·lic, però demanant molt podríem arribar a certa solució federalista. Un bon federalisme és el de la UE, el dels Estats Units, el d’Alemanya». Després, matisava: «Tampoc crec molt en aquesta possibilitat perquè a Espanya no hi ha federalistes». I concloïa: «La manera d’obtenir la federació és demanar la separació i el resultat final serà alguna cosa intermèdia».

Giner creu que la cultura forma part de la religió civil dels catalans, el caràcter dels quals explica així: «Els catalans han d’entendre que econòmicament som una regió d’Espanya, políticament som autònoms i culturalment som una nació. Som una nació cultural, lingüística, mental, d’actituds. És una societat tridimensional. Tenim tres dimensions que no sabem posar juntes (…) En altres països, aquestes tres dimensions encaixen, Aquí, no. Això ens fa esquizofrènics. Genera bons poetes i gent melancòlica, o també gent que confon el Barça amb la pàtria, i és momentàniament feliç» (eldiario.es, 8-6-2015). No és gaire optimista amb la possibilitat de ser independents, perquè les dificultats són immenses», perquè seria necessari que el vot independentista fos més del 60 % i perquè a «Europa no li interessa» el procés.

En un Estat independent, que compara a Dinamarca, és partidari de la cooficialitat del castellà. «El castellà ha de ser oficial, però el català ha de ser hegemònic» (El Singular Digital, 15-7-2013). Considera «greu» la situació del català, encara que la immersió lingüística «ha donat un resultat excel·lent: un coneixement prou satisfactori d’ambdues llengües (…), ha obtingut l’aprovació de les autoritats pedagògiques nacionals i internacionals. S’ha posat com a exemple arreu del món, com a model que duu a la convivència civilitzada en una societat tan plural i complexa com és la nostra», va escriure en un article a El Periódico (18-9-2011), sense apartar-se gens de la versió oficial sobre aquest polèmic assumpte.