Santos Juliá és a la historiografia espanyola sobre el segle XX el que Josep Fontana a la del segle XIX. Per a tots aquells que vam cursar la llicenciatura d’Història en la dècada dels anys noranta, tots dos autors representen les primeres lectures, les primeres certeses que no van trigar a suscitar els primers dubtes i les primeres preguntes, en un descobriment progressiu de la passió per la recerca i la cerca d’una veu pròpia.

A la desaparició del barceloní l’any 2018, s’hi ha afegit ara la mort prematura de Santos Juliá, en el seu Madrid adoptiu, el passat 23 d’octubre, literalment la vigília que s’exhumés del seu mausoleu el tètric dictador que va simbolitzar la persistència de l’antic règim, explicada magistralment per Fontana a La quiebra de la monarquía absoluta, i que va fer tant per erradicar la tradició liberal espanyola, en l’últim dels Demasiados retrocesos que Santos Juliá identificava en la història del nostre temps. Tots dos mestres es van quedar a les portes de contemplar el final d’aquest procés de normalització democràtica, i no poder disposar de la seva anàlisi és un reflex de la sensació de vertigen i buit que provoca la seva absència.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure