La hiperregulació normativa és un fenomen generalitzat a escala mundial que caldria abordar d’una vegada per totes, encara que sempre hi ha algun il·lús que li veu algun efecte positiu. L’informe de la CEOE sobre producció normativa a Espanya analitza les dades de 2017 i calcula que, durant aquell exercici, entre el Butlletí Oficial de l’Estat i els butlletins oficials autonòmics es van consumir ni més ni menys que 954.568 pàgines. Alguns diran, amb raó, que en aquestes publicacions no tot són normatives, que hi apareixen anuncis i publicacions que no tenen res a veure pel seu contingut amb les disposicions generals. D’acord, però, encara que el contingut normatiu només fos un 10 % d’aquest total, només per llegir —i amb rapidesa— 100.000 pàgines, es necessitarien pel cap baix 10.000 hores!!! A jornada completa s’haurien d’invertir gairebé sis anys de vida simplement llegint la producció normativa d’un exercici anual.

Aquesta profusió normativa trenca manifestament la regla del dret basada en la vinculació general pel coneixement de publicació: la presumpció del coneixement a partir de la possibilitat d’accedir a una publicació. Aquesta presumpció, que ja en el segle XIX juristes il·lustres consideraven «un verdadero escarnio y la más grande tiranía que se haya ejercido jamás en la historia» (Joaquín Costa), es converteix en una autèntica fal·làcia quan no hi ha possibilitat material de llegir-ne ni una dècima part, d’entendre’n ni una centèsima part, ni d’interpretar-ne i estudiar-ne una milionèsima part.

Però continuem examinant les xifres i les circumstàncies. A la producció normativa estatal cal sumar-hi la producció normativa europea; s’estima que anualment en aquesta seu s’aproven uns dos mil reglaments, directives o decisions. Afegim, doncs, alguns mesos més a aquests quatre anys que s’han de dedicar en exclusiva a la lectura normativa.

En matèria administrativa, per si fos poc, el tema es complica per un increment quantitatiu notable, ja que la producció normativa local apareix als butlletins oficials de les províncies; la qual cosa significa la multiplicació d’aquesta quantitat per algunes desenes. I, per rematar la feina (enteneu l’expressió en el sentit taurí), en el camp de l’urbanisme, per la consideració reglamentària dels actes de planejament, s’afegeix encara un altre efecte multiplicador.

Com que cada municipi disposa de plans —en plural no precisament majestàtic—, l’efecte multiplicador s’ha de comptar per milers!!! Segurament no serà exagerat afirmar que ni tan sols durant un segle sencer, a jornada completa, hi hauria la possibilitat de poder simplement llegir la producció normativa total d’una sola anualitat. El que afirmava Camilo José Cela que «el cabestro gobierna porque sabe del reglamento y del derecho administrativo» sembla ja una afirmació paleolítica. Un servidor, esqueller de professió, ja no sap res de res.

Davant d’aquesta incontinència normativa, hi ha esforços de sistematització, però les anomenades smart regulation o better regulation el cert és que no passen de ser, si més no fins al present, bones intencions dins d’un calder immens ple de pecats; el calder continua estant ple. Tanmateix, continuen apareixent a les publicacions oficials quantitats normatives inassolibles pel nombre i la dispersió.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

Efectes catastròfics

Si ens centrem en l’urbanisme, i focalitzem l’anàlisi en la cúspide de la piràmide normativa, haurem d’afegir altres matisos al que ja s’ha dit: des de la Llei del sòl de 1975, pràcticament en cada anualitat ha aparegut alguna norma —de vegades, més d’una—, o reforma de norma, de caràcter estructural o sistèmic, algunes amb efecte bumerang, que produeixen en el panorama normatiu el més semblant a un efecte sísmic (bé per l’anul·lació posterior quan ja fa anys que s’apliquen; bé per la no convalidació en cambres legislatives quan s’han aplicat durant algunes setmanes). Avui ens llevem amb unes regles; al cap d’una setmana es modifiquen; i el mes següent reapareixen.

En definitiva, la meva experiència professional i acadèmica em porta a discrepar obertament dels pocs especialistes que puguin apreciar algun efecte positiu en la hiperregulació que ens envaeix. Al meu entendre, els efectes són catastròfics. En especial en matèria d’urbanisme, on assistim en els darrers decennis a problemes globalitzats que poden generar un cataclisme social si no s’hi actua: el creixement de grans nuclis urbans, la migració del camp a la ciutat, la gestió dels barris i les capes marginals de la població amb recursos escassos, l’accés a l’habitatge de les noves generacions (conegudes amb una expressió que ja tendeix a superar-se: els millennials), la conservació dels sòls amb valors i la preservació dels riscos com a tribut a les exigències de la sostenibilitat, etc.

I en la gestió d’aquests problemes, la hiperregulació, al meu entendre, incrementa el drama, ja que aporta sempre els problemes derivats de la incontinència: a saber, la manca de solidesa. Davant la quantitat aclaparadora de normes, normalment intervencionistes, sempre apareixen regles dispars, inconnexes, contradictòries… Amb l’agreujant que, més a curt que a mitjà termini, el cost d’execució de qualsevol mesura es va incrementant.

La hiperegulació no és gratuïta, té un cost associat que no és únicament de diners; comporta sobretot una càrrega explosiva de profunditat, que toca els principis morals fins i tot en tenallar la manera de fer de l’administració pública com a element gestor de l’interès general.