«El somni de la democràcia consisteix a creure que la democràcia és un estat superior en el qual n’hi ha prou amb invocar-la com si es tractés d’un sortilegi per tal que es resolguin tots els problemes. Però no és així. La vida d’una societat és dura».

Recupero aquestes paraules del reconegut novel·lista Eduardo Mendoza per il·lustrar algunes consideracions sobre la situació a la que ha arribat el conflicte entre Catalunya i Espanya. D’entrada, val a dir que sense massa dificultats trobaríem definicions més acurades del terme «democràcia». Sovint, però, la mirada amb perspectiva d’escriptors com Mendoza ens ajuda a percebre detalls que no apareixen als manuals tècnics.

Si prenem perspectiva històrica, l’experiència sota les democràcies liberals parlamentàries que coneixem avui, és curta. Que malinterpretem l’abast, les delimitacions o les possibilitats que presenta el sistema no seria tan greu si no fos per la quantitat de danys col·laterals que han acompanyat aquests darrers temps de conflicte.

PLAÇA OBERTA
Altaveu de la pluralitat a opinions diverses.

No som poques les persones que, malgrat ser acusades d’«equidistants», insistim a identificar errors a banda i banda del conflicte. Amb aquest article vull compartir un error fonamental alhora que comú: la sobreestimació tant dels mecanismes com dels relats pretesament democràtics. Un error fruit de l’acceptació general que desperta el terme «democràcia» i de la conseqüent apropiació per part de les elits polítiques. Sota aquesta mena d’encanteri, accions i relats de dubtosa aplicació i recorregut dins de les democràcies liberals, poden acabar esdevenint, paradoxalment, dogmes.

Fins on es poden estirar aquests dogmes creats a la carta segons les necessitats de les elits polítiques? Recentment, hi ha hagut dos episodis que no m’han passat desapercebuts:

En primer lloc, la sentència del Tribunal Suprem ofereix dues reflexions interessants. D’entrada, el tribunal expressa la seva incomoditat per l’exercici de l’acció penal per part de partits polítics (en referència directe a VOX, pel seu paper com acusació popular al judici del procés i extensible a anteriors casos similars). En un altre apartat, el Tribunal es lamenta de la dificultat que li representa realitzar una anàlisi jurídica d’un conflicte –el de Catalunya i Espanya– amb una singularitat històrica de tal magnitud. De manera indirecta i sense allunyar-se de l’exquisida mesura del seu redactat, ambdues reflexions semblen fer una crida a la responsabilitat i la serenor dels poders del conjunt de l’Estat.

D’altra banda, l’expresidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, reconeixia recentment com errors propis del procés els fets d’imposar-se un calendari per a materialitzar la pretesa «República», i no generar suficient empatia entre els catalans no independentistes. El primer dels errors que destacava Forcadell, la imposició del calendari, va estretament lligat a dos elements que han marcat el desenllaç del procés: la unilateralitat i la posterior desobediència.

Entre tots, hem desvirtuat el significat de la «democràcia liberal». Només així s’entén que sota el nom de la «democràcia» pugui existir a Catalunya un moviment polític que acaba abraçant la unilateralitat i la desobediència. Només així es pot arribar a entendre que, sota el nom de la «democràcia», els principals partits espanyols facin bandera de dur a terme polítiques restrictives respecte de la pluralitat, o que el seu govern es limiti a instrumentalitzar, també amb fins restrictius, els diferents poders de l’Estat (tal i com sembla lamentar el propi TS).

Mai no s’hauria d’haver oblidat que el sistema democràtic espanyol presenta trets molt significatius d’allò que el politòleg A. Lijphart va classificar com a «democràcies de consens»; la qual cosa es tradueix en un sistema de constants friccions encaminades a la cerca d’acords que renovin l’equilibri de la pluralitat en l’exercici de poder. Les actituds unilaterals i de desobediència, per molt que vulguin emmarcar-se dins l’exercici de drets i llibertats garantides pel propi sistema, comporten una greu pèrdua de credibilitat. De la mateixa manera, empetitir els mecanismes que ofereix el sistema per a renovar els consensos socials pot conduir, a la llarga, a la pèrdua de l’equilibri sobre el qual es fonamenta.

El que preocupa de l’escenari actual és la sensació que els errors estan servits. Hem banalitzat la «democràcia» per limitar-nos, com diu Mendoza, a «invocar-la com si es tractés d’un sortilegi». Amb l’activació de la via judicial i la posterior sentència del Tribunal Suprem, l’Estat ha dibuixat el límit a les recargolades accions del processisme. Sigui com sigui, i sobretot degut a que no existeix cap límit legal que impedeixi anar a pitjor, no estaria de més que tots plegats dibuixéssim un nou camí d’acords, necessàriament allunyat de la remor de xarxes socials i cercles partidistes (suposant que existeixen diferències entre ambdós espais).

La democràcia, en definitiva, venia sense manual d’instruccions, i arribats a aquest punt, l’empresa encara és major: com a societat, serem capaços d’obrir pas contra el corrent de resolucions judicials i carrers abrandats? Tornant a Mendoza, què dura pot arribar a ser la vida en societat malgrat viure en democràcia!