En les últimes setmanes la resistència a l’avenç del nacionalpopulisme i de la dreta radical arreu del món s’ha manifestat en diverses formes que van des de la coratjosa oposició personal d’un polític en solitari a decisions polítiques al més alt nivell, passant per mobilitzacions impulsades per moviments socials.

En tot l’afer de l’impeachment contra Donald Trump, per sobre de la vilesa acreditada cada dia pel personatge i de la dinàmica política i judicial pròpia del cas, ha refulgit una persona que amb la seva actitud ha aportat una rara dosi de noblesa a tot aquest episodi. Es tracta del senador i excandidat presidencial republicà Mitt Romney amb el seu vot a favor de la destitució del president, a contracorrent de la majoria republicana que domina el Senat. María Ramírez (el diario.es, 7-02-20) veu en el gest de Romney «un exemple per a càrrecs públics, periodistes i altres persones amb responsabilitat cívica de tot el món … que actua més enllà dels seus prejudicis ideològics i interessos personals immediats i pren la decisió correcta tan sols perquè la seva consciència li diu que ha de prendre aquesta decisió. Algú que creu que ser fidel a l’equip sacrificant els principis més bàsics és, en realitat, trair-lo».

És una actitud que depassa la simple anècdota per convertir-se en un senyal d’alerta sobre el risc ben tangible de degradació de tot el sistema democràtic nord-americà, un cop anorreat el Partit Republicà i neutralitzats des de la Presidència una de las cambres del poder legislatiu –el Senat– i el Tribunal Suprem.

Així ho pensa Elizabeth Drew (Project Syndicate, 6-02-20) quan afirma que «els redactors de la Constitució dels Estats Units eren brillants, però la seva visió de futur era limitada. Preveien que un pocavergonya o alguna cosa pitjor pogués ocupar la presidència, però, tot i que anticipaven ‘faccions’, no volien ni creien que fossin partits polítics, molt menys que els partits serien instruments del poder d’un president. En veritat, fins a Trump, els Estats Units no havien tingut mai un president que exercís una pressió tan fèrria sobre el seu partit. Ara que sí que en té, les previsions de la Constitució per remoure el president –a través d’un judici polític per part de la Cambra de Representants i una condemna per part d’una majoria de dos terços el Senat– han estat neutralitzades».

És possible resistir la demagògia, la xenofòbia i l’odi dels nacionalpopulismes.

Al cor d’Europa, enmig de la boira creixent que envolta la política europea i concretament una dreta europea cada vegada més vulnerable a l’atracció del nacionapopulisme, una altra personalitat política ha sabut estar a l’alçada: és Angela Merkel, la cancellera alemanya que ja comencem a enyorar. Com és conegut, al land de Turíngia la CDU va pactar amb l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya donant suport al liberal Thomas Kemmerich per a presidir la regió. Una decisió desautoritzada per Merkel com un «error imperdonable» i que ha provocat una greu crisi en el seu partit, saldada amb la dimissió de la seva sucesora, Annegret Kramp-Karrenbauer, i que planteja amb tota la seva cruesa el dilema de fons que afecta no tan sols la dreta democràtica alemanya, sinó el conjunt de la dreta europea.

Merkel, en reiterar les línies vermelles en relació a l’extrema dreta, ha estat coherent amb l’ideal fundador de la República Federal, representat pel caràcter militant de la Llei Fonamental i expressat amb gestos com el de Willy Brandt en agenollar-se al gueto de Varsòvia el 7 de desembre del 1970, o amb les paraules del famós discurs del president Richard von Weiszäker del 8 de maig del 1985, recordat recentment per Géraldine Schwarz en el llibre Los amnésicos, i que en la seva part final deia: «Hem d’ajudar els més joves a comprendre perquè és vital mantenir la memòria viva. Volem ajudar-los a acceptar la veritat històrica de manera sòbria, no unilateralment, sense refugiar-se en doctrines utòpiques, però també sense arrogància moral. De la nostra pròpia història aprenem de què és capaç l’home. Per això, no hem d’imaginar que ara som molt diferents i ens hem convertit en millors. Al final, no hi ha cap perfecció moral assolible: per a ningú i per a cap nació. Hem après com a éssers humans i com a éssers humans continuem en perill. Però tenim la força per superar un altre cop aquest perill. El propòsit permanent de Hitler era despertar prejudicis, enemistats i odi. El que avui es demana als joves és això: no us deixeu obligar a l’enemistat i l’odi a les altres persones …».

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

Brúixola ètica

Máriam Martínez-Bascuñán (El País, 9-02-20) glossava així l’actitud de Merkel: «La disculpa de Merkel parla d’una actitud ètica que prioritza la defensa del que és comú, la democràcia, enfront de l’interès partidista de la pura ostentació de poder; el contrari, sense anar més lluny, del que s’ha vist en el tancament en fals de l’impeachment nord-americà. … Ara que, a Europa, treu el cap de nou la competència descarnada entre potències, quan la nostra narrativa exterior vira cap al model del capitalisme asiàtic, convé recordar que la democràcia, la nostra democràcia, és una idea purament normativa, basada precisament en valors. Així la van explicar els clàssics, des d’Aristòtil fins a Rawls, i és el que ens ha definit fins ara. I encara que hàgim d’adaptar-nos a l’hostilitat dels nous escenaris, no per això hem de llançar a l’aigua la nostra brúixola ètica, ja que sense navegarem sense rumb, abandonats del tot al rugir la tempesta».

Tampoc no passa desapercebuda la iniciativa dels alcaldes de Praga, Varsòvia, Budapest i Bratislava d’impulsar una aliança –el pacte de les ciutats lliures– per donar una resposta transnacional als règims nacionalpopulistes del Grup de Visegrad. Una iniciativa que ben bé pot esdevenir l’embrió d’un bloc contrapopulista, com ho explica Florent Parmentier (Telos, 30-01-20).

Més espectacular és el fenomen del moviment de les sardines a Itàlia que amb la seva mobilització contra Matteo Salvini ha contribuït a la victòria de l’esquerra a les eleccions regionals de l’Emilia Romagna, reducte de la millor tradició de l’esquerra italiana (Anna Bosco/Francesco Ramella a il Mulino, 16-02-19). Com a conseqüència s’ha vist frenada l’ambició de Salvini de fer caure el govern Conte i provocar unes eleccions anticipades que presumia favorables. Però també ha provocat efectes devastadors per al Movimento 5 Stelle en ple procés de descomposició (Steven Forti a CTXT, 28-01-20), a la vegada que està per veure si l’energia d’aquest moviment farà reaccionar una esquerra àtona.

Paola Lo Cascio (El Periódico, 22-01-20) explicava així aquest moviment uns dies abans de les decisives eleccions de l’Emilia Romagna: «És difícil saber exactament quin és el programa polític d’aquest moviment. D’altra banda, també tot moviment de protesta neix primer com una reacció. I aquesta sembla una claríssima reacció, en contra d’un perill real que en molts i molts temes Itàlia s’assembli més a l’Hongria d’Orban que a qualsevol democràcia consolidada de la Unió Europea a on —només per dir alguna cosa— no es pugui ser discriminats per raons de procedència, de creença religiosa, de gènere o d’orientació sexual. Així que temps i espai per a les ‘Sardine’: no magnificar, ni subestimar ni encara menys instrumentalitzar el moviment. De moment existeix i, fins i tot més enllà del que pugui passar diumenge, és segurament la novetat més important de l’escenari polític italià”.

La fidelitat de Romney a la seva consciència, la reafirmació de Merkel en els valors fundacionals de la República Federal Alemanya, la cooperació dels alcaldes de les principals capitals de l’est europeu i la mobilització dels joves italians són quatre exemples ben diversos i en contextos força diferents que és possible la resistència necessària contra l’allau de demagògia, de xenofòbia i d’odi amb què el nacionalpopulisme corrou les democràcies liberals.