La declaració de l’estat d’alarma a causa de la pandèmia del coronavirus més enllà de l’afectació sanitària, social i econòmica també està impactant en el comportament dels polítics, alguns dels quals, durant aquests dies semblen haver renunciat a acomplir algunes les seves funcions. Dels polítics al govern s’espera que governin, que tinguin cura de les institucions i que reti comptes. Dels que estan a l’oposició, en canvi s’espera que controlin el govern i el critiquin, naturalment, però també que facin propostes per a erigir-se com a alternativa. El que no són admissibles són els silencis amb l’excusa de l’excepcionalitat.

Silencis com el que han tingut tant la part socialista del govern d’Espanya com bona part de l’oposició a propòsit del comportament del rei emèrit. Convé recordar que tot just iniciar-se l’estat d’alarma, de manera molt inoportuna i mig d’amagat el Rei Felip VI, per mitjà d’una breu nota, va anunciar que renunciava a l’herència del seu pare i que li retirava l’assignació, com a resposta a les creixents evidències sobre el seu origen més que dubtós. Cap posicionament per part del govern, fins i tot vetos a les preguntes formulades pels periodistes al respecte en les rodes de premsa virtuals. Gairebé com ara quan s’ha sabut que Joan Carles I, presumptament, va evadir diners amagant-los a Suïssa, quan la sola resposta de Pedro Sánchez ha estat avalar la tasca de l’actual cap de l’estat. Cap retret, cap insinuació de la necessitat de transparència, cap voluntat de sanció dels comportaments no sols indignes sinó presumptament delictius per a qualsevol ciutadà excepte que no gaudeix d’inviolabilitat com ara és el cas.

Silencis com els de part de l’oposició a Catalunya malgrat la pèssima i deslleial gestió que està fent el Govern de la Generalitat, més preocupat per buscar nous arguments en favor de la seva creuada independentista que a donar resposta a les necessitats de la situació excepcional i a retre comptes per la seva activitat i per la gestió d’allò que és la seva responsabilitat. El PSC i els Comuns, conscients de la necessitat de suports de l’independentisme al conjunt d’Espanya, s’han estalviat fer crítiques contundents i semblen més interessats a garantir la governabilitat d’Espanya que a erigir-se en alternativa per governar la Generalitat. Igual com l’espai catalanista de centre, que en plena reconstrucció segueix sent incapaç de bastir una resposta unitària que el faci aparèixer a ulls de l’electorat com a una opció a tenir en compte després del temporal.

I silencis eixordadors com el que ha suscitat la confirmació per part del Tribunal Suprem de la sentència del Cas Palau que acredita el finançament il·legal de Convergència Democràtica de Catalunya a través del cobrament de 6,6 milions d’euros en comissions de l’empresa Ferrovial a canvi de l’adjudicació. Silenci absolut per part dels antics dirigents de CDC i silenci absolut el PDECAT, el partit successor a l’ombra del qual han crescut molts dels avui consellers de la Generalitat i molts dels líders territorials del nou partit, alguns dels quals aspiren a ser candidats a la presidència de la Generalitat. De manera que si l’herència de Convergència serveix per a fer ús dels drets electorals, també s’haurien d’assumir les responsabilitats o com a mínim condemnar els fets.

Certament l’estat d’alarma i l’excepcionalitat concentren tota l’atenció informativa però aquestes circumstàncies no poden servir de coartada perquè els partits responsables i orientats al govern deixin d’abordar qüestions rellevants que preocupen els ciutadans. Si guanya l’oportunisme es donen ales a aquells que no callen i als que fent demagògia alimenten el populisme i afebleixen la democràcia.