A l’any 2011 va haver un sotrac en el món de la ciència política. Dani Rodrik, economista turc i professor a la Universitat de Harvard i a d’altres prestigioses institucions, va publicar el llibre La Paradoxa de la Globalització on descriu l’anomenat trilema polític de l’economia mundial. És un problema polític al que s’enfronten tots els estats moderns com a conseqüència de la globalització econòmica. Segons aquesta teoria, en els estats actuals existeixen tres forces que no són compatibles entre si: l’estat nació sobirà, la democràcia i la globalització econòmica. Dit clarament, incorporar-se a la globalització implica reconèixer i aplicar restriccions a la sobirania dels estats o a la democràcia. Rodrik arribà a la conclusió que els elements mencionats només són compatibles dos a dos, mai els tres junts.

Quan els estats es globalitzen, automàticament es generen uns costos socials difícilment admissibles des de la perspectiva democràtica. Per exemple, es redueix o elimina la producció dels béns que s’importen i per tant es perden els corresponents llocs de treball. Els governants també poden triar ser totalment democràtics dins de l’Estat nacional i assumir que la població vulgui reduir la globalització de l’economia per afavorir els llocs de treball propis. D’aquesta manera, s’eviten els costos socials que exigeix la competència global i es pot ajudar a guanyar eleccions com s’ha vist en el cas Trump i el Brexit.

La tercera combinació seria globalitzar la democràcia i renunciar a una part de la sobirania nacional, situació que ja es dóna en la Unió Europea actual, on els Estats transfereixen capacitat de decisió a la Unió Europea. En aquest sentit, la proposta del Brexit és clara: no acceptar els acords de la Unió Europea per tal de ser més sobirans. És a dir, sempre segons Rodrik,  l’estat nació només pot integrar-se plenament en una economia mundial globalitzada si s’afebleix la seva democràcia interna i renuncia parcialment a la seva sobirania.

PLAÇA OBERTA
Altaveu de la pluralitat a opinions diverses.

Quan tots estàvem esparverats en veure que la globalització (de la que sembla no ens podem passar) reduïa la nostra democràcia i la nostra sobirania (i de passada els llocs de treball), vet aquí que el món globalitzat ha de resoldre el repte de la sostenibilitat abans que el canvi climàtic, la contaminació i l’esgotament dels recursos portin a una previsible i temuda desfeta del model socioeconòmic que tenim actualment.

Efectivament la globalització obliga a afrontar contradiccions quan es vol ser sostenible a nivell local, nacional i global i fa que el trilema de Rodrik es converteixi en un quatrilema. Per exemple, les negociacions globals sobre el canvi climàtic es troben amb algunes contradiccions que no sempre es fan publiques perquè es consideren políticament incorrectes donat que els compromisos de les polítiques ambientals planetàries contradiuen els interessos i compromisos nacionals reals de cada país.

Les idees i creences que hi ha darrere del desenvolupament continu que genera el canvi climàtic estan profundament arrelades, dificultant els canvis en les ideologies polítiques, ja sigui des de les propostes tradicionals de la dreta o l’esquerra. Malauradament, les evidències científiques no són suficients per promoure els canvis necessaris tant a nivell individual, com social i polític, atès que els hàbits socials i les ideologies predominants els fan difícilment assumibles.

Tot plegat ens porta a tensions entre la globalització econòmica i financera, la sobirania de les nacions-estat, la democràcia i la conservació del valors naturals. Però, a més, denunciar públicament aquestes contradiccions és políticament incorrecte en molts àmbits i expressar lliurement aquestes reflexions no és fàcil o fins i tot està vetat per les autoritats i els poders establerts. És a dir, la globalització no només redueix l’espai per a l’acció política sinó que també la distorsiona en major o menor grau en funció del tipus de globalització que s’admeti a nivell nacional. Igualment té implicacions significatives a l’hora de definir i portar a la pràctica les polítiques democràtiques de cada Estat.

Els punts examinats breument més amunt mostren algunes característiques de les contradiccions de les negociacions ambientals en l’àmbit mundial i de les condicions imposades pel desenvolupament. Una agenda estricta per abordar el canvi climàtic hauria d’incloure mesures com la moratòria en l’exploració i extracció de petroli i gas i mesures per reduir dràsticament el consum de combustibles fòssils, amb la finalitat de mantenir els nivells d’emissions dins dels límits de les emissions de carboni. Però això genera immediatament col·lisions quan els països exportadors de petroli invoquen la seva sobirania per continuar les seves exportacions i no tensionar les seves economies.

O si parlem dels països industrialitzats, com és el nostre cas, ningú no vol renunciar al seu estil de vida d’alt consum, rebutjant les restriccions a la importació de combustibles fòssils, per no parlar de la reducció del consum d’aigua i electricitat. Sens dubte, s’han identificat aquets tipus de contradiccions des de fa molt temps i algunes d’elles són objecte d’intensa discussió, com és el cas de les restriccions que la globalització econòmica imposa a la democràcia.

Quan es negocia internacionalment, especialment en el cas del canvi climàtic, tots els països voldrien que sobirania, democràcia, globalització i sostenibilitat poguessin aconseguir-se al mateix temps, però a data d’avui no sembla possible. Les idees centrals del desenvolupament contemporani van proporcionar l’estructura de creences i sentiments que donen suport a objectius com el creixement econòmic continuat, el benestar material i la democràcia, però també la idea que tots ells són complementaris i poden aconseguir-se simultàniament. Aquestes creences amaguen profundes contradiccions i quan es produeixen, sovint es diu que són el resultat de plans d’acció inadequats.

La crítica d’aquestes afirmacions sempre genera resistències i sovint es consideren políticament incorrectes. Per abordar realment el canvi climàtic en concret i la sostenibilitat en general, és necessari reconèixer la impossibilitat d’aquest quatrilema. La alternativa és desprendre’s del pensament fonamentat en la necessitat i idoneïtat de qualsevol tipus de desenvolupament continuat. Ens trobem doncs en dificultats per dissenyar i aplicar polítiques sustentables.

És a dir, la imperiosa necessitat d’un futur sostenible ens porta a un quatrilema del que és mes difícil de sortint-se’n que del trilema de Rodrik. No obstant això, les negociacions internacionals es basen en la il·lusió (esperem que aviat convertida en realitat) de que el problema es podrà resoldre. Segurament, el trilema de Rodrik no pot tenir en el món actual una resposta satisfactòria, tancada i completa. Ara bé, hem de dir amb tota la contundència, que si no som sostenibles, la sobirania, la democràcia i l’estat de benestar naufragaran.

Certament, en el camp de batalla polític actual, cal trobar un equilibri intel·ligent entre la prioritària sostenibilitat, la integració econòmica, la democràcia política i una definició vàlida de sobirania aplicable a nivell planetari. Tot plegat te implicacions transcendentals tant per a la democràcia del futur com per a la manera de fer política a partir d’avui.

Actualment les democràcies ens estan exigint expressa o tàcitament que tothom opini (i voti electoralment) sobre un munt de temes que bàsicament desconeixem: economia, geopolítica, salut pública, infraestructures, ecologia, educació, etc. L’obligació moral de tenir una opinió sobre els temes políticament rellevants i expressar-la electoralment, amb conseqüències en la composició dels parlaments, contrasta amb les notables diferències i capacitats entre els votants a nivell de classe, economia, formació i aspiracions. De fet Plató i John Stuart Mill, ja sostenien que el vot universal era un mal sistema, perquè dona el mateix pes al vot d’una persona completament desinformada que al d’una informada, fent d’aquesta manera massa vulnerable el sistema a la manipulació per part dels polítics i formadors d’opinió. Per altra banda, els polítics, a l’hora de dissenyar i aplicar polítiques econòmiques, sanitàries, de seguretat, educatives i relatives a la sostenibilitat (per esmentar nomes algunes) descansen bàsicament en el consell dels experts nacionals i internacionals. Òbviament el coneixement que tenen els experts ni està a l’abast de tots els polítics ni de la ciutadania en general.

És a dir la decisió final que només el polític electe ha de prendre es una decisió que difícilment pot qualificar-se de democràtica perquè no ha estat presa directament pel demos. Dit d’un altra manera, la democràcia representativa es l’única alternativa a la democràcia directa en un món cada cop més complex. La problemàtica ecològica és un cas típic: sabem que les causes dels problemes mediambientals són globals i per tant les solucions dependran del coneixement tecnocientífic i de les decisions polítiques internacionals.

La política actual legitima al polític triat d’acord amb les normes democràtiques vigents. No obstant això, aquesta legitimació no implica cap garantia que el polític triat democràticament conegui la solució dels problemes ni com poden aconseguir-se aquestes solucions. Per tant, no ens queda més remei que assumir la postura de John Dewey, que advocava per una opinió pública plenament informada mitjançant la comunicació efectiva entre ciutadans, experts i polítics, sent aquests últims plenament responsables davant la ciutadania de les polítiques adoptades.

Des de aquesta perspectiva, es fàcil veure i potser entendre que no augmenten els països democràtics o que la qualitat de la democràcia disminueix en països tradicionalment democràtics. La democràcia dels Estats es veu amenaçada per la globalització, les pròpies exigències de sobirania (especialment a nivell d’Estats petits) i per l’imperatiu de ser sostenibles. En aquests moments és quan la clàssica pregunta de si la tecnocràcia ha de substituir a la democràcia torna a ser objecte de debat i cal preguntar-se si la democràcia té data de caducitat o si cal una profunda reforma dels sistemes democràtics especialment a nivell planetari. No és estranys doncs que siguin abundants els llibres que alerten sobre el futur quan no desaparició de la democràcia actual.


Democracia por sorteo (José María Ruiz Soroa, Taurus, 2017); Contra la democracia (J. Brennan, Deusto, 2018); Cómo mueren las democracias (S. Levitsky i D. Ziblatt, Ariel, 2018); El pueblo contra la democracia (Y.Mounk, Paidós, 2018); Vida y muerte de la democracia (J. Keane, FCE, 2018).