Per què és tan important El irlandés, l’última pel·lícula de Martin Scorsese? Què és el que la converteix en un dels esdeveniments cinematogràfics no solament de l’any, sinó també de la dècada, i fins i tot potser des de principis d’aquest segle? No hi té res a veure Netflix, la companyia televisiva que finalment s’ha atrevit a produir-la, per bé que determinats discursos «crítics» pretenguin fer-nos-ho creure. Tampoc el fet que culmini una presumpta tetralogia del seu autor sobre la màfia, de la qual també formarien part Mean Streets, Un dels nostres i Casino.

Ni tan sols resulta gaire rellevant que en el seu interior es dibuixi una lectura determinada de la història dels Estats Units, que la trajectòria de Frank Sheeran (Robert De Niro) discorri en paral·lel amb la del seu país, o que aquest sicari d’un mafiós (Joe Pesci), dedicat en cos i ànima a eliminar tots els que s’interposen en el camí del seu cap, es constitueixi en una metàfora àcida del malson americà, des de l’hecatombe de la Segona Guerra Mundial fins a la funesta aparició en escena de Ronald Reagan, aquell titella que va aplanar el camí a Donald Trump. Els noms se succeeixen, però no ho poden explicar tot: ni tan sols John Kennedy o Jimmy Hoffa (Al Pacino), convertit accidentalment en el coprotagonista de la pel·lícula però la peripècia del qual no pot explicar-la de cap manera. On és, doncs, el misteri de tot plegat?

La relació de Sheeran (De Niro) amb Hoffa (Pacino), a qui estima, però del qual també s’haurà de desfer, és el fil conductor de la pel·lícula.

Cal començar per la narració, un laberint que es desplega des del principi i que només té cert sentit vist en perspectiva. Al principi, un tràveling recorre els passadissos d’una residència per a persones grans fins que recala en Sheeran, que comença a explicar-nos la seva història. Però no estem davant d’aquells moviments de càmera que atorgaven a les pel·lícules de Scorsese un aparatós poder de fascinació, davant d’aquell tràveling de Toro Salvatge que acompanyava el boxador Jake La Motta des del cau on es preparava per al combat fins al mateix ring, ni davant del que conduïa el protagonista d’Un dels nostres del carrer fins a la taula d’un restaurant luxós.

 

Solitud desbordant

A El irlandés, Sheeran està sol, dolorosament sol, i ja no gaudeix de l’admiració de la multitud, com els seus antecessors il·lustres. Si algú és testimoni de la seva dubtosa ascensió, al llarg de tota la vida, és la seva filla Peggy, que no deixa de mirar-lo i de jutjar-lo, per bé que no sapiguem mai què en pensa. I potser per això, per aquesta solitud desbordant que ara el turmenta, al final dels seus dies, és incapaç de narrar la seva vida linealment, necessita fer voltes i més voltes, transitar per múltiples camins, sobretot pel més important: la seva relació amb Hoffa, a qui arriba a admirar i a estimar, però del qual finalment també s’haurà de desfer, i que s’erigeix en fil conductor de la pel·lícula. Des del geriàtric, Sheeran recordarà el viatge amb cotxe que el va portar a matar Hoffa, i des d’allí, fent encara més voltes, els seus inicis en el món del crim, la seva manera de viure, el pas dels anys…

Narrant i narrant, explicant-ho tot, Sheeran no diu res, però la pel·lícula sí que ho fa. Perquè el miracle del cinema és aquest: les imatges parlen encara que els personatges es neguin a fer-ho. Sheeran no desvetllarà mai les motivacions secretes dels seus actes, ni el que s’amaga al darrere. Ni tan sols quan, en l’escruixidora part final, es trobi davant d’un sacerdot, serà capaç de trencar el silenci. El irlandés no és una història més sobre la màfia, no té res a veure amb la tradició d’El padrí i altres semblants, per molt que l’enganyosa escena de les noces ens pugui portar a creure que sí, que es tracta d’un homenatge de Scorsese al seu amic Coppola.

Les úniques certeses arriben al final. Sheeran triant el seu taüt. Sheeran al fons del passadís, a la residència, darrere d’una porta entreoberta que el condemna a habitar solament una part ínfima del pla, com si estigués a punt de desaparèixer, com així és en realitat…

Per contra, aquí tot és apagat i esmorteït, les imatges no tenen lluentor, la posada en escena no vol sobresortir en res, es limita a encadenar plans i contraplans i a evitar, sempre que pot, la faramalla en la fotografia o els decorats, al revés del que era habitual en el cinema del seu autor. Passant per sobre del suspens i de qualsevol temptació novel·lesca, El irlandés es converteix a poc a poc en una pel·lícula sobre el silenci i el buit, sobre el que passa al final d’una vida dedicada a alguna cosa que en el fons no s’entén, que mai no s’ha entès, o que es redueix a una sola explicació, la que li repeteixen sense parar els caps de Sheeran per justificar les seves atrocitats: It is what it is, és el que és, aquesta esglaiadora tautologia del que és inexplicable.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

Darrere d’una porta

Les úniques certeses arriben al final. Sheeran triant el seu taüt, organitzant el seu enterrament. Sheeran intentant reconciliar-se amb Peggy, que el rep darrere d’una finestreta que es tanca. Sheeran al fons del passadís, a la residència, darrere d’una porta entreoberta que el condemna a habitar solament una part ínfima del pla, com si estigués a punt de desaparèixer, com així és en realitat…

I aquí hi ha el secret. El irlandés, abans que res, és una pel·lícula sobre allò que queda quan tota la resta ha desaparegut, quan ja no hi ha paraules ni relats que ho sostinguin. Primer la vida es mou, avança derrocant obstacle rere obstacle, construeix fins i tot una moral per justificar tots els actes imaginables. En gran part del cinema de Scorsese, aquesta moral culmina en forma de redempció, en el perdó dels pecats, una il·luminació o una epifania que arrenca els personatges del fang i els permet sobreviure’s a ells mateixos per mitjà d’una resurrecció simbòlica.

Aquí hi ha Travis al final de Taxi Driver, perdent-se finalment en la nit, en solitari, com sempre havia volgut. Aquí hi ha Jake La Motta a la seva cel·la, a Toro Salvatge, dient-se a si mateix que ja no és un animal, que ha aconseguit ser un home. Aquí hi ha fins i tot Newland Archer a la Place Fürstenberg, a L’edat de la innocència, contemplant la breu resplendor que brilla a la finestra d’Ellen Olenska, convençut que aquest és el senyal que li confirma que almenys queda el passat… Tots aquests finals prometen alguna cosa, cerquen un nou relat. El final d’El irlandés, en canvi, es tanca sobre si mateix, condemna Sheeran a un racó fosc del pla. Ja no hi ha redempció possible per al personatge. N’hi ha per a la pel·lícula, per al cinema de Scorsese?

Amb la seva factura una mica plana, fins i tot descurada, El irlandés certifica que a Scorsese cada vegada li interessa menys demostrar que és posseïdor d’un estil. Com algunes de les últimes pel·lícules d’altres cineastes que han deixat petjada en la seva obra, aquesta no busca la perfecció, sinó la trobada intermitent amb algun tipus de bellesa que ningú no hagi albirat abans. Penso en Gertrud, de Carl Dreyer, o en Set dones, de John Ford, o en Una trompeta llunyana, de Raoul Walsh, o en La emperatriz Yang Kwei-fei, de Kenji Mizoguchi, o en Nina, de Vincente Minnelli, o en Sonata de tardor, d’Ingmar Bergman…

És una pel·lícula sobre el silenci i el buit, sobre el que passa al final d’una vida dedicada a alguna cosa que no s’entén, que mai no s’ha entès.

Fins i tot podríem desplaçar-nos més enllà del cinema i recordar A la recerca del temps perdut, aquell relat desbocat en què Marcel Proust va intentar encaixar no tant la seva vida passada com la manera en què la va veure en els anys anteriors a la seva mort. Frank Sheeran també vol recrear aquesta sensació, però en el seu cas no hi ha res que valgui la pena rescatar. I Scorsese fa seu aquest sentiment de pèrdua amb un interrogant terrorífic, fins i tot en el que significa pel que fa a la seva obra: potser totes les seves grans pel·lícules anteriors no són més que baules d’una gran cadena d’imatges, d’un gest d’escriptura fílmica la finalitat del qual —si és que en té cap— encara desconeix.