Si El Capital del Segle XXI s’esperava fins a la darrera part per realizar propostes de reforma que desbordaven totalment la lògica de la sobirania nacional, a Capital et idéologie, el nou llibre de Thomas Piketty (semblant a l’anterior en ambició i extensió), la superació del nacionalisme metodològic té lloc des de la primera pàgina. Es tracta d’un manifest socialfederalista (aquest és l’adjectiu utilitzat per l’autor) des del principi fins al final. On a més Catalunya hi juga un paper important com a símbol d’un mal més generalitzat: el que Piketty anomena «síndrome catalana».

L’argument principal del llibre és que al llarg de la història de la humanitat, i a tot el globus, un aspecte clau de l’organització de les societats està format per les justificacions ideològiques de la desigualtat. Si en el passat la justificació tenia lloc a través de la religió, el colonialisme o el racisme, ara té lloc a través del discurs meritocràtic i el replegament identitari.

En la fase actual, que Piketty qualifica d’hipercapitalisme, la democràcia és compatible amb alts nivells de desigualtat (creixent a l’interior de molts països desenvolupats) perquè existeixen una sèrie de «trampes», que són bastant semblants a les descrites per Branko Milanovic al seu nou llibre Capitalism, Alone. Les trampes principals són la creixent segregació i desigualtat educatives, i la captura del procés democràtic per part de les elits, a través d’una sèrie de mecanismes, entre els quals figura el finançament desigual dels partits i les campanyes.

Piketty proposa al respecte una sèrie de mecanismes radicals per igualar l’educació i la política, entre els quals un sistema de «bons» polítics (semblants als vouchers de l’educació) que es distribuïrien equitativament entre tota la població votant perquè cadascú hi pugui finançar el partit que més li agradi.

Altres elements del que ell anomena socialfederalisme, combinats amb un «socialisme participatiu» són la mitigació dels beneficis que confereix la propietat privada, facilitant l’ús compartit de la propietat, acords comercials amb clàusules socials i regulatòries, sistemes estadístics i de transparència globals, i una justícia climàtica que aturi la catàstrofe mediambiental de forma equitativa.

 

Assemblea democràtica mundial

No hi ha cap d’aquestes reformes que es pugui realizar en l’àmbit de l’estat-nació, per la qual cosa Piketty proposa institucions per reforçar el federalisme europeu, i en especial de la zona euro, així com per construir un federalisme global, a través d’una assemblea democràtica mundial que prengui decisions sobre les grans qüestions, com el canvi climàtic. L’autor lamenta que esforços federalitzadors en el passat, com els que descriu que van tenir lloc en ocasió de la descolonització francesa a l’Àfrica, o al voltant del grup Federal Union a la Gran Bretanya als anys 30, no quallessin en el seu moment.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Les propostes pikettianes reflecteixen la idea, expressada en el passat per l’economista nord-americà Samuel Bowles, que les institucions existents són només una petita fracció de totes les possibles institucions que podrien existir amb els mitjans existents, però estem estancats en les actuals per raons evolutives, de lock-in (estancament) i feedback loops (bucles de retroalimentació). Una forma d’escapar d’aquestes trampes és el salt socialfederalista.

En un llibre de l’ambició i la perspectiva global de Capital et idéologie, és inevitable que sorgeixin algunes imperfeccions a l’hora d’analitzar realitats concretes, o que se suscitin alguns dubtes sobre alguns dels judicis expressats per l’economista francès.

Un dels aspectes en els quals Piketty no és especialment convincent o coherent és en rebutjar la categoria de «populista» a l’hora de descriure alguns comportaments polítics. Segons ell, la utilització d’aquest concepte oculta una incapacitat per entedre el rerefons social i redistributiu de la crisi de les nostres democràcies. Per ser més convincent, hauria de demostrar que coneix la ja substancial literatura politològica i històrica sobre el tema, desenvolupada per autors com Müller, Mounk, Finchelstein, Snyder i altres.

Aquests autors (tot i reconèixer que el concepte populista, com altres conceptes polítics, és vague) alerten sobre els líders polítics que parlen en nom del poble buscant bócs expiatoris i erosionant el paper de l’Estat de dret i les institucions democràtiques, tot i utilizar els instruments que la democràcia posa al seu servei, i molt en particular les institucions electorals.

 

La parella Torra-Puigdemont

Tot i que aquests fenòmens tenen diferents variants locals, és difícil no veure els aspectes comuns entre Trump, Salvini, Johnson, Orbán, Bolsonaro (i la parella catalana Torra-Puigdemont), i com el seu comportament posa en perill l’estabilitat democràtica i la convivència en les societats, distorsionant el funcionament de la mateixa democràcia i impedint que funcionin els fonaments que donen estabilitat a moltes d’aquestes societats.

El fet que en les darreres dues o tres dècades no s’hagin pogut contenir les tendències a la desigualtat (segons Piketty, possiblement amb raó, per la incapacitat de la socialdemocràcia per desenvolupar una estratègia internacional, cosa que fa que perdi suports entre les seves bases històriques, malgrat haver estat capaç de mantenir un sòl de benestar), no pot justificar fer la vista grossa davant de moviments que generen una gran polarització, impossibilitant coalicions transnacionals igualitaristes.

El nacionalpopulisme justifica les desigualtats en societats que han de mantenir una aparença democràtica.

Són moviments que al capdavall impedeixen el normal funcionament dels governs i per tant deixen desassistits els problemes socials i, combinant-se amb l’identitarisme, impedeixen organitzar reaccions als grans problemes de la humanitat. El nacionalpopulisme és un component clau de la justificació (conscient o inconscient) de les desigualtats en societats que han de mantenir una aparença democràtica.

Els rivals més destacats del socialfederalisme són l’identitarisme de mercat i el sobiranisme d’esquerres. En el capítol 16 del llibre se’n parla a bastament. Aquest capítol està dedicat al «socialnativisme i la trampa identitària postcolonial», i conté una secció titulada «La trampa separatista i la síndrome catalana». A les dues seccions següents també es parla de Catalunya, que per tant és per a Piketty un espai clau per entendre les qüestions socials de l’identitarisme.  Al parlar de «síndrome», Piketty deixa clar que el mal va més enllà de Catalunya.

L’autor francès considera fonamentals dos conjunts de dades sobre Catalunya, encara que no explica gaire bé la relació entre els dos: les dades sobre el grau de descentralització fiscal a Espanya per un costat, i per l’altre les dades sobre la correlació positiva entre nivell de renda per capita i suport a l’independentisme. En particular, considera que la descentralització de l’impost de la renda a Espanya és ja excessiva en comparació amb federacions com els Estats Units o Alemanya, i que reflecteix el pes de la reivindicació catalana per mantenir a Catalunya els seus propis recursos.

En realitat, aquesta comparació entre Espanya i algunes federacions denota un dels riscos de realizar una obra de l’ambició de Capital et idéologie. Utilitzar dades comparatives internacionals amaga molts detalls, cosa que  fa pensar que el risc pot afectar altres apartats del llibre on es parla de diferents regions del planeta al llarg dels segles. Tot i que les xifres comparatives mostren una gran descentralització de l’impost de la renda, aquestes dades amaguen uns processos històrics específics que vistos en detall poden donar lloc a missatges diferents.

La descentralització parcial de l’impost de la renda a Espanya no té al darrere un nivell equiparable de capacitat normativa de les autonomies, com Catalunya, i el sistema final queda desfigurat pels poc transparents fons d’anivellament a Espanya. A Piketty potser se li escapa que hi ha dues comunitats que recapten el 100 % de l’impost de la renda en els seus territoris, i que en aquestes condicions és difícil negar a les altres comunitats la gestió parcial d’algun dels grans impostos.

A més, la idea de descentralitzar trams de l’impost de la renda havia estat una idea compartida a Catalunya per l’oposició progressista a la dreta nacionalista, pensant que la responsabilitat de cobrar un gran impost podia ser un bon contrapès a l’efecte propagandístic de controlar grans partides de despesa en el poder autonòmic (tot i que en la pràctica les enquestes reflecteixen que la gent desconeix a quina administració correspon cada impost o en quina part).

Més inqüestionable és l’ús que fa Piketty de l’altre conjunt de dades sobre Catalunya que utilitza: l’elevada correlació entre nivell de renda per capita i suport a l’independentisme, amb evidència que procedeix d’enquestes postelectorals, però que coincideix amb dades electorals detallades per a ciutats específiques on la unitat rellevant és la secció censal (com Sabadell o Mataró), o amb la senzilla inspecció dels resultats electorals en general, on es comprova que el suport a partits independentistes és mínim a les barriades de les classes populars i treballadores.

Això suggereix, correctament al meu parer, una motivació fiscal (entre altres) de la revolta independentista, que esdevé llavors  una forma de separatisme social (com la pretensió de les barriades riques dels països pobres de disposar de grans condominis amb seguretat privada). De totes maneres, les raons que dóna Piketty sobre la correlació positiva entre renda per capita  i suport a la independència són incompletes. L’autor només ho atribueix al fet que els rics suporten un pes més elevat de la solidaritat amb la resta d’Espanya degut a la progressivitat dels impostos, mentre que els més pobres no la suporten ni per tant es queixen per aquesta suposada càrrega.

El darrer objectiu de les elits catalanes que impulsen la independència seria crear un paradís fiscal.

No obstant això, hi ha una explicació complementària i bastant senzilla, òbvia per a qualsevol persona que conegui la socitetat catalana, però no per això especialment comentada, com si fos un tabú. Em refereixo al fet que la identitat catalana (basada en la llengua catalana com a primer idioma) és més present en els sectors de classe mitjana i mitjana-alta, i la identitat catalano-espanyola (basada en la llengua castellana com a primer idioma) és més present en els sectors de classe mitjana-baixa i baixa. Aquest és un aspecte clau sense el qual és difícil entendre el procés independentista català.

Però quan es combina amb treballs com els dels politòlegs nord-americans Achen i Bartels (recollits al llibre Democracy for Realists), que defensen la importància de la identitat de grup a l’hora de formar les preferències polítiques, i com aquesta identitat impregna tota mena de biaixos en les decisions polítiques, hom s’adona de la importància d’aquests factors a Catalunya. La gran visibilitat i poder de l’independentisme català no rau en el suport d’una majoria, sino en el suport de les classes dominants socialment i culturalment. Els interessos de classe i la identitat cultural es combinen evolutivament per donar una coartada moral als qui han adoptat l’independentisme, on resulten inseparables les reivindicacions culturals i les fiscals (aquestes més o menys camuflades).

 

Egoïsme de les elits

El darrer objectiu de les elits catalanes que impulsen la independència seria per a Piketty crear un paradís fiscal, igual que els partidaris del Brexit a Anglaterra, en un context de creixent mobilitat del capital. La «síndrome catalana», doncs, resultaria de la incapacitat de les forces polítiques, especialment la socialdemocràcia, per traslladar al nivell transnacional la lluita per la igualtat. Sense la capacitat per construir grans agregats solidaris que puguin oferir projectes potents a tota la societat, les elits troben més fàcil oferir un projecte basat en l’egoisme fiscal.

L’esquerra identitària local els serveix d’aliat, pensant aquests que podran aplicar projectes redistributius en un sol petit país. Però això és totalment il·lusori sense polítiques redistributives internacionals que coordinin i gestionin impostos internacionals, començant pel nivell europeu. Piketty no té dubtes: si la coalició de liberalidentitaris i socialidentitaris que forma la coalició independentista aconseguís els seus objectius, s’imposarien els partidaris de fer de Catalunya un paradís fiscal.

L’autor considera que l’independentisme català (o altres socialseparatismes) no hagués estat tan fort amb una Europa més potent en els seus elements distributius, i assenyala d’aquesta manera la forma de superar síndromes com el nostre amb el consentiment, si no l’entusiasme, d’una gran majoria. Per superar la síndrome catalana cal un projecte ambiciós impulsat des de diverses parts (i no una «oferta de Madrid»), que pugui compartir una gran majoria de la societat catalana, no només les classes mitjanes que es poden sentir més o menys catalanistes. El socialfederalisme de Piketty assenyala el camí.

 

Capital et idéologie, de Thomas Piketty (Éditions du Seuil, 2019)