Sóc de l’opinió que hi ha pocs paral·lelismes entre el País Basc i Catalunya. A part dels obvis —tots dos territoris formen part de l’Estat espanyol i alberguen poderoses pulsions nacionalistes i independentistes— les societats basca i catalana divergeixen en gairebé tota la resta. Els seus orígens, la seva història, la seva composició, per no parlar de la geografia, el clima o el color de cel, no poden ser més diferents.

Serveixi el contundent «Llevantins, us perd l’estètica», del basc Miguel de Unamuno, i la resposta que li va donar el poeta Joan Maragall: «A nosaltres, segons vostès, ens ofega l’estètica; a vostès els consumeix la lògica, segons nosaltres». Quedi clar, doncs, que mirar-se al mirall basc des de Catalunya seria per evidenciar els contrastos. La societat catalana, en qualsevol cas, no és molt donada a mirar-se al mirall. La basca, però, ho ha fet de manera insistent en les últimes dècades, especialment a través del cinema i de la literatura.

En els últims anys, novel·les com Patria, de Fernando Aramburu; Ojos que no ven, de José Ángel González Sainz, la sèrie documental ETA, el final del silencio, de Jon Sistiaga o, abans, La pelota vasca, la piel contra la piedra, de Julio Medem, són només els exemples més destacats d’aquesta reflexió. A Catalunya tot el que s’ha produït no passa de ser propaganda hagiogràfica sobre la repressió policial de l’1 d’octubre del 2017, quan es va celebrar el referèndum, tot i que és cert que falta perspectiva sobre els esdeveniments més recents.

La lògica i l’estètica potser tenen alguna cosa a veure en com s’han gestat i desenvolupat els conflictes que han enfrontat aquests dos pobles ibèrics amb l’Estat espanyol. En el cas basc amb una lògica de guerra, a través d’un enfrontament armat protagonitzat per una organització terrorista estructurada militarment, que va aconseguir articular entorn seu una part important de la societat. En el cas català, per contra, a través d’una mobilització coreografiada amb retalls teatrals, dramatúrgia, disseny i un contingut gasós. Al país Basc hi havia soldats; a Catalunya, figurants.

Aquests últims mesos han coincidit en la cartellera tres poderoses pel·lícules en les quals el protagonista és un soldat: El irlandés, de Martin Scorsese; El traidor, de Marco Belloccio i J’accuse (titulada a Espanya El oficial y el espía), la versió de Roman Polanski del cas Dreyfus, sobre el qual Émile Zola va escriure l’article que dóna títol a la versió original del film i que va establir la figura de l’intel·lectual políticament compromès que ha arribat als nostres dies, encara que últimament més aviat devaluada.

 

Regles de ferro

El irlandès i El traidor són històries paral·leles; retraten organitzacions mafioses a través d’un dels seus soldats. A la de Belloccio és un penedit que, després d’haver estat traït, revela davant la Justícia els mecanismes, els noms dels seus caps i camarades, i no es cansa de repetir que ell segueix sent un soldat, un home d’honor que ha estat traït.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

A la de Scorsese, Frank Sheeran és un camioner acabat de tornar dels camps de batalla de la II Guerra Mundial, que també es defineix com un soldat: «Em donen ordres, les compleixo i rebo una gratificació», resumint així una regla moral que el porta a assassinar Jimmy Hoffa, un dels seus millors amics. Explicat per Polanski, el cas Dreyfus és també una història de soldats, que només s’explica per les regles de ferro de l’univers militar.

A ETA, el final del silencio, la sèrie de Jon Sistiaga i Alfonso Cortés-Cavanilla, hi ha una seqüència reveladora de com el «soldat» interioritza aquestes regles de ferro. Succeeix durant la trobada entre una víctima i el seu botxí, entre l’etarra penedit Ibon Etxezarreta i Maixabel Lasa, la vídua de l’exgovernador civil de Guipúscoa Juan María Jáuregui. En l’atemptat va participar Etxezarreta, encara que no revela si va ser ell qui va prémer el gallet.

En un moment de la conversa que mantenen els dos al voltant d’un dinar a una societat gastronòmica, Maixabel li pregunta ingènuament si tot hagués pogut passar d’una altra manera, si potser, si ella hagués estat present aquell dia al bar on es va produir l’assassinat, ell no hagués disparat, o potser hauria arribat tard i tot hauria estat diferent. «No», li respon Ibon d’una manera contundent, que denota fins i tot un cert orgull professional. «Tingues per segur ho hauria fet. No hi ha possibilitat d’error. M’hauria cremat jo, però ho hauria fet». Qui parla és un soldat.

 

Testimonis entre la boira

L’altre gran treball documental que explora el conflicte basc, potser el que més a prop ha arribat al fons de la pulsió d’una societat convertida durant dècades en el que els nord-americans anomenen killing fields, camps on es mata, és La pelota vasca, de Julio Medem, que ja havia explorat, encara que en clau onírica, el mateix tema a Vacas, la seva opera prima.

Estrenada el 2003, després d’una llarga i complexa gestació, envoltada de polèmica des del primer moment i boicotejada per la dreta, fins al punt que l’Associació de Víctimes del Terrorisme va organitzar un boicot a la gala dels Goya del 2004, La pelota vasca és un llarguíssim documental (la seva versió completa supera els 400 minuts) que s’articula per mitjà d’entrevistes amb implicats de tots els bàndols, amb excepcions, és clar, perquè el Partit Popular es va negar a col·laborar-hi.

A ‘ETA, el final del silencio’ hi ha una seqüència reveladora de com el «soldat» interioritza regles de ferro de l’univers militar.

Medem va aconseguir que d’entre la boira de la utilització política emergís el testimoni de molts dels actors d’aquell drama; des de l’expresident Felipe González al líder abertzale Arnaldo Otegi. Penso que La pelota vasca segueix tenint, fins i tot ara que la banda terrorista ha desaparegut, un valor indiscutible per entendre el País Basc i que òbviament hauria de ser revisitada.

Al marge d’aquestes dues obres imprescindibles, en el camp de la imatge el tema d’ETA ha estat un filó per a molts cineastes amb resultats dispars. Són, en general, pel·lícules d’acció que en la majoria dels casos aborden només de reüll la textura del conflicte. Des d’Operación Ogro, de Gillo Pontecorvo, amb la famosa escena de l’atemptat contra l’almirall Carrero Blanco i el seu automòbil volant pels aires al carrer Claudio Coello, de Madrid, i l’oberta simpatia del director pels terroristes que el van portar a terme, fins a Días contados, d’Imanol Uribe, una dura història d’amor entre —de nou— un soldat amb una missió i una jove heroïnòmana en els anys de plom de la banda terrorista. Uribe és potser qui millor ha retratat l’univers etarra amb cintes com La huida de Segovia i La muerte de Mikel i un dels directors clau en la construcció de l’imaginari de la banda a la pantalla gran.

En el territori de la literatura la desaparició d’ETA ha comportat el fenomen de Patria, de Fernando Aramburu, una novel·la riu que ha arribat a la condició de best-seller (més de 300.000 exemplars venuts en un país poc lector) que reconstrueix l’enfrontament dins de l’univers basc a través de la història de dues famílies d’un mateix poble. La fractura que s’obre entre aquestes dues famílies amigues és la representació de la fractura que es va obrir en la mateixa societat basca.

‘La pelota vasca’ de Medem és el treball que més s’ha apropat a la pulsió d’una societat convertida durant dècades en ‘killing fields’.

Beneïda pel públic en general i per l’establishment polític —amb la sola excepció de moltes veus de Bildu— el mínim que es pot dir del llibre d’Aramburu és que és un bon artefacte, que aconsegueix atrapar el lector malgrat la seva gran extensió i que entra en gairebé tots els plecs del conflicte i en les interioritats dels seus protagonistes. No és, al meu entendre, una gran obra literària, i s’entenen les crítiques que incideixen en l’estereotípic dels personatges, que certament responen a prototips recognoscibles, i el rebuig de l’esquerra abertzale que li recrimina l’absència d’un debat ideològic que almenys justifiqui en part el terrorisme d’ETA.

Però la veritat és que Aramburu no amaga l’altra realitat: les tortures sistemàtiques, la guerra bruta, l’aprofitament polític i mediàtic. Potser no incideix en això, però hi és. El seu valor, en qualsevol cas, és que ajuda a deslegitimar la violència terrorista i a construir un relat respectuós amb la memòria de les víctimes.

 

Violència i mansuetud

Ojos que no ven, fins i tot més que Patria, s’estructura al voltant d’un dualisme maniqueu d’escassos matisos. Funciona com a denúncia de la violència etarra, encara que no esmenti la banda —ni tan sols el País Basc— establint dos bàndols estereotipats: violència i mansuetud, ideologia i principis morals, terror i llibertat, i l’estén també al paisatge de fons: l’idíl·lic món rural i l’esquerp cinturó industrial. Uns criden i insulten obertament i els altres callen discretament. Els personatges parlen i actuen com estereotips. Uns són la bondat i l’equanimitat; els altres l’abjecció i la maldat. No hi ha matisos. Tampoc no hi ha elements que permetin entendre les raons i les circumstàncies d’uns i altres. En aquest sentit, només pretén ratificar els codis ètics i polítics assignats socialment.

El fet que el conflicte basc hagi estat tractat en la literatura i el cinema amb un alt nivell de qualitat accentua encara més la boira que ocupa el suposat mirall català. Més enllà de pel·lícules èpiques sobre esdeveniments fundacionals del passat, com La ciutat cremada, d’Antoni Ribas o novel·les a l’estil de Victus, de Sánchez Piñol, sobre el setge de Barcelona el 1714, el conflicte català alimentat pel procés no té més que alguns documentals hagiogràfics i cap literatura de fons que analitzi la tensió existent a l’interior de la societat catalana, potser perquè una part dels protagonistes insisteixen que no existeix tal conflicte, malgrat l’evidència de la bretxa que s’ha obert.

‘Patria’ de Fernando Aramburu ajuda a deslegitimar la violència i construeix un relat respectuós amb la memòria de les víctimes.

Caldrà veure en el futur. Potser el mirall calgui buscar-lo en allò que queda molt clar a La pelota vasca, de Medem, la qüestió de l’equidistància i el lloc en què se situa aquesta equidistància. Medem i el seu documental van rebre les crítiques més ferotges des d’un costat i altre, precisament per la seva suposada equidistància, perquè a través de la selecció dels testimonis va precisament voler ressaltar la impossibilitat de poder tractar el conflicte basc de forma maniquea per la seva complexitat.