A Catalunya els quaranta anys de la Constitució Espanyola del 1978 van passar –més que celebrar-se– en un ambient de forta crítica, un sentiment representat, i segurament incentivat, per les declaracions del President titllant-la de gàbia i presó per als catalans.

Més enllà de les consideracions que caldria fer sobre la configuració de l’autodeterminació en l’àmbit del dret internacional públic, que ja han estat sobradament discutides per reconeguts juristes, hi ha un segon aspecte en què aquesta anàlisi no només és políticament poc convenient sinó també poc rigorosa tant a nivell polític com jurídic si analitzem amb un mínim deteniment el contingut de la Constitució i, sobretot, si ho fem en perspectiva comparada.

A la nostra Carta Magna la regulació referent al tema que tractem s’inclou en el Títol VIII que, com explica Isidre Molas al seu manual sobre Dret Constitucional, no incorpora una definició acabada de model territorial. El text obre la porta a una descentralització del poder polític, en un procés que ja durant la negociació era sabut que es produiria com a mínim als territoris que havien aprovat estatuts d’autonomia durant la Segona República.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.