Encapçalar un article amb un títol com aquest convida a rebre respostes que es pretenen òbvies. Però no per a tothom és òbvia la mateixa resposta. En un extrem ens trobarem un bon grapat de conciutadans de Catalunya que possiblement replicaran amb un altra pregunta: què hi posa al teu DNI? Per a aquests catalans (espanyols) la pregunta no mereix les 1500 paraules d’aquest article. Ser espanyol ho determina un fet jurídic, la concessió de la nacionalitat, que per bona part de catalans es produeix quan neixen, i per a una minoria, quan adquireixen la ciutadania. En altres versions, l’espanyolitat dels catalans ve donada per una història comuna (fins i tot èpica per alguns), o inclosa en el consentiment tàcit en determinats actes fundacionals (les Corts de Cadis, l’aprovació de la Constitució o els Estatuts, o la participació en eleccions periòdiques).

En un altre extrem trobaríem a un nombre potser encara superior de catalans que argumenten que aquests fets jurídics són irrellevants. Molts d’ells pensen que els actes fundacionals on els catalans haurien validat la seva pertinença a Espanya tenen un valor escàs, i haurien de ser sotmesos a un veritable «test d’estrès» en una consulta on deixar de ser espanyols (des del punt de vista jurídic) fos contemplat com a opció. Tot el que no passi aquest sedàs no és «democràtic», i per tant, és una imposició inacceptable en un espai que es vol homologable a països referents (Regne Unit i Canadà). Catalunya seria una nació (alguns pensen que fins mil·lenària) i els catalans un poble, «un sol poble». La llengua pròpia d’aquesta nació és el català, i qualsevol altra (fins i tot la que parla la majoria de la població en les seves interlocucions quotidianes) no pot ser considerada més que forània.

Catalans d’un i altre extrem han entrat en un diàleg de sords. Uns i altres pretenen que la seva explicació «òbvia» sobre l’espanyolitat o catalanitat dels seus conciutadans sigui assumida com l’obvietat per antonomàsia, en un marc de «nacionalisme banal» que uns i altres aspiren a instaurar i que reiteradament retreuen a l’altre aspirant a instaurar.

Els entrevistats han estat induïts a classificar-se com a catalans o espanyols, de manera excloent, assumint que les identificacions duals no existeixen.

Però, què passa si ens adrecem a tots els catalans, no només als que se situen en els extrems? Es consideren espanyols? Sovint les enquestes els ho pregunten. El mateix baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió que publica la Generalitat ho pregunta de diferents maneres. La pregunta 52 els demana amb quina frase se senten més identificats: 1) Sóc un català que viu a Catalunya, 2) Sóc un català que viu a Espanya, 3) Sóc un espanyol que viu a Catalunya, 4) Sóc un espanyol que viu a Espanya, 5) Cap de les anteriors/Una altra. És una forma insòlita d’intentar esbrinar com s’identifiquen els catalans que barreja adscripcions nacionals i residencials, oferint un menú limitat i no exhaustiu de possibles respostes.

Afirmació Freqüència
Sóc un català que viu a Catalunya 48%
Sóc un català que viu a Espanya 13,5%
Sóc un espanyol que viu a Catalunya 18,9%
Sóc un espanyol que viu a Espanya 7%
Cap de les anteriors / Una altra 11,4%
No ho sap 0,6%
No contesta 0,7%

Font: Baròmetre d’Opinió Política (Primera onada, maig 2018)

Si fem l’exercici mental de passar per alt les trampes de la pregunta, comprovem que una xifra molt important de catalans es veuen a si mateixos com a «catalans que viuen a Catalunya». Exactament un 48% de catalans s’identifiquen d’aquesta manera en el primer baròmetre de 2018. Gairebé la meitat de catalans, doncs, semblarien en principi adscriure’s a una identitat sentimental exclusivament catalana, constituint encara un segment minoritari de la població, però amb molta diferència, el bloc minoritari més nombrós. Un nombre bastant més petit de catalans s’agrupa en altres respostes. No està gens clar el significat real d’aquesta adscripció i amb quina intencionalitat s’ha provocat aquesta distribució. Però es fàcil sospitar que la intencionalitat no és analítica.

La pregunta viola clarament una regla bàsica que figura al primer capítol de qualsevol manual per elaborar bons qüestionaris: no fer preguntes que intentin esbrinar més d’una cosa alhora. I a més, ho fa de manera cognitivament molt exigent i confusa. Els entrevistats han estat induïts a classificar-se com a catalans o espanyols, de manera excloent, assumint que les identificacions duals no existeixen. Alhora, han de decidir a quin marc territorial viuen, optant per espais que, per a bona part dels catalans, no estan deslligats entre si, ni des d’un punt de vista cognoscitiu (els fets tal com els perceben) ni des d’una perspectiva sentimental. Els catalans que es trobin a gust amb una identitat consistent en la realitat jurídica (Catalunya és una Comunitat Autònoma dins d’Espanya) han de buscar encaix en la graella d’identificacions oferta (on es pot viure a Catalunya o a Espanya, però no en ambdós espais alhora), o acollir-se al calaix de sastre final (opció 5). De manera previsible, un percentatge no insignificant escull aquesta darrera resposta, posant de manifest de manera implícita que les opcions disponibles no recullen adequadament la seva identificació o simplement que se senten confusos davant el propòsit de la pregunta.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

La informació que ens aporta la variable sobre el perfil identitari dels entrevistats és, per tant, limitada i el seu valor analític dubtós. Per aprofundir és necessària una segona variable, que ens ve donada per la pregunta C700, que interroga sobre l’autoidentificació identitària: 1) Només espanyol, 2) Més espanyol que català, 3) Tan espanyol com català, 4) Més català que espanyol, 5) Només català. Si creuem ambdues variables, podem advertir que prop de la meitat dels ciutadans que han assenyalat que són «catalans que viuen a Catalunya» se senten en certa mesura també espanyols: el 34,7% més catalans que espanyols, el 7,6% tan espanyols com catalans, i un 0,5% més espanyols que catalans. Dit d’un altra forma, només un 26,4% de catalans diuen que són catalans que viuen a Catalunya, i se senten només catalans.

L’enquesta ens proporciona detalls addicionals sobre el seu perfil etnolingüístic i polític que ajuden a caracteritzar-los.

Pel que fa al primer, el 2018 gairebé la meitat dels ciutadans que se senten «només catalans» (47,7%) té els quatre avis nascuts a Catalunya, i només un 13,1% no n’hi té cap. Aquestes xifres contrasten diametralment amb les del conjunt de la població, on el 21,1% té els quatre avis d’origen autòcton, i el 55% no en té cap. El 71,1% diu que la primera llengua que va parlar a casa quan era petit era el català (en contrast amb el 35,2% del conjunt de la població).

Pel que fa al perfil polític, es tracta d’un grup extraordinàriament mobilitzat. Mentre dins de la mostra del baròmetre, un 23,7% dels entrevistats diu que no va anar a votar en les eleccions de desembre de 2017, entre les persones que només se senten catalanes un 2,6% no ho va fer. El 82,7% confessa estar molt o bastant interessat per la política (55,3% al conjunt de la població), i el 86,1% considera que està molt o bastant informat (69,3% al conjunt de la població). La majoria d’ells (63,2%) s’informa a través d’internet, i gairebé la meitat utilitza twitter (46,14%), xifres significativament més elevades que les de la resta de la població. Gairebé tots (96,4%) volen que Catalunya esdevingui un Estat independent. Un 89,5% van votar forces independentistes a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.

Estem, doncs, davant un segment de la població amb un clar perfil etnolingüístic i identitari, i amb una clara determinació de convertir el seu projecte polític en hegemònic a Catalunya. Coexisteixen amb un ventall de segments amb perfils bastant més desdibuixats. Així, el 22,7% dels catalans es declaren més catalans que espanyols. És un grup amb un perfil etnolingüístic bastant més heterogeni. Un 44% indica que no té cap avi nascut a Catalunya. Només el 28% diu que parlava català com a primera llegua quan era petit. Tot i que la meitat mostra una preferència per l’independentisme, un terç opta per l’Estat federal, i un 7,4% per un status quo autonòmic.

Un terç dels catalans el constitueixen ciutadans que es veuen tan espanyols com catalans. Des del punt de vista etnolingüístic són bastant homogenis. Majoritàriament tenen avis nascuts fora de Catalunya (el 80% tots quatre) i utilitzaven el castellà com a primera llengua quan eren petits, però la majoria han nascut a Catalunya (52,2%). Políticament són diversos. El 48% mostra una preferència per l’Estat autonòmic, un 29,4% per un Estat federal, i només un 5,2% per un Estat independent. El seu interès per la política és bastant més baix que el que manifesten els grups anteriors. Un 19% no va votar en les eleccions al Parlament.

El perfil identitari i polític els diferencia de l’11% de catalans que es declaren «més espanyols que catalans» o «només espanyols». És un grup relativament homogeni, dins del qual la majoria ha nascut fora de Catalunya i té el castellà com a llengua materna. Políticament, tot i que una minoria (29%) preferiria que Catalunya fos simplement una regió d’Espanya, predominen aquells que aposten per l’Estat autonòmic (50%). El seu interès per la política és el més baix, i el nivell d’abstenció en les eleccions el més alt (26%).

La societat catalana és, per tant, un mosaic identitari plural, dins del qual no totes les peces han aconseguit el mateix grau de reconeixement (ni l’han perseguit amb la mateixa determinació per la via política). Una gran majoria sembla que hagin assumit de bon grat la possibilitat de dissoldre’s en un magma identitari general on és possible ser alhora català i espanyol i viure simultàniament a Catalunya i Espanya.

En aquest context, el discurs polític del nacionalisme català ha abusat de l’unanimisme. Des de començaments de la Transició ha operat sota la premissa que la seva era la causa dels «catalans». Ha dibuixat una Catalunya reificada, enfrontada secularment a un poder que ha estat incapaç d’entendre i trobar encaix a les pulsions d’una societat diferent a l’espanyola, una minoria nacional que presumptament hauria cercat reconeixement i garanties en un marc estatal on les majories han tendit a imposar-li criteris contraris a les seves preferències. El discurs s’acompanya durant els anys del procés d’una ocupació de l’espai públic, presentat com a patrimoni dels «catalans»: «el carrer serà sempre nostre», «l’escola serà sempre nostra», inclús «Sant Jordi serà sempre nostre».

Recentment, de manera grandiloqüent, Torra ha manifestat que el poble de Catalunya no estava disposat a aprovar els pressupostos generals del govern de Sánchez. Un «nosaltres» expansiu, que passa per alt l’enorme complexitat de la societat catalana, on la pretensió unanimista xoca amb l’evidència que tres de cada quatre catalans mantenen, en diferent grau, connexions identitàries d’algun tipus amb Espanya. És inconcebible que sense aquesta comprensió ajustada i responsable de la sociologia de les subjectivitats de tots els catalans es pugui gestionar adequadament el conflicte de projectes col·lectius que ha plantejat el procés. És previsible que, com a conseqüència d’aquesta mistificació, el conflicte s’enquisti mentre a un extrem i a l’altre segueixen acontentant la seva parròquia confirmant les seves percepcions esbiaixades.