Margaret Atwood (Ottawa, 1939) va començar a escriure El conte de la serventa (1985) quan tenia quaranta-quatre anys i vivia a Berlín Occidental. No era una escriptora novella –ja havia publicat cinc novel·les, a més de poesia, assaig i contes, però encara no havia esdevingut un referent mundial de la literatura contemporània, encara no era l’autora de llibres tan importants com Ull de gat (1988), Àlies Grace (1996) o L’assassí cec (2000). La novel·la es va gestar en el context de la guerra freda, en què l’ordre podia trencar-se en qualsevol moment; i, als països comunistes en concret, es respirava la por, la sospita, la població havia desenvolupat un instint de supervivència per esquivar els tentacles del poder. Margaret Atwood, a més, havia viscut l’alliberament de la segona onada feminista: tant la perspectiva de gènere com el conflicte entre l’individu i la societat són claus fonamentals de la seva obra.

Si El conte de la serventa pren com a base el punt de vista d’un personatge –Offred, una dona en edat fèrtil sotmesa pel règim totalitari de Galaad, prou gran per haver conegut la civilització anterior i alhora prou jove per exercir com a Serventa, el grup destinat a parir els fills de la classe dirigent, Los testamentos (2019), la segona part, amplia la perspectiva a tres narradores: Tia Lydia, la dona amb més influència de Galaad, encarregada d’educar les noves generacions amb disciplina, però també de gestionar la informació i mantenir el contacte amb els Comandants; i dues noies que tenen trajectòries paral·leles des de dins i fora del règim: d’una banda, la filla d’un Comandant, que no ha conegut res més que el sistema de Galaad; de l’altra, una adolescent educada al Canadà per una parella implicada amb el moviment de resistència per enderrocar Galaad i ajudar les víctimes a fugir.

Més que continuar la història d’El conte de la serventa, Los testamentos expandeix el món recreat per Margaret Atwood. En la primera part, el punt de vista d’Offred era com mirar de reüll: la mirada temorosa i desconfiada d’una presa que, com els perseguits al Berlín oriental, havia de caminar amb el cap cot, sense deixar rastre i pronunciant les paraules justes. La societat de Galaad continua sent la mateixa a Los testamentos, però l’enfocament s’ha desplaçat i permet conèixer les tensions de les altres dones, sotmeses també, tot i que d’una altra manera.

Tia Lydia, que per a Offred representava una figura autoritària i dura, es revela com una mena d’abadessa: encapçala el col·lectiu de dones que eren massa grans per perpetuar l’espècie; tanmateix, tenien una formació qualificada que les convertia en peces idònies per a propagar la doctrina de Galaad. És, per tant, la veu de l’experiència, sagaç i ambigua, el punt de contacte entre les altes esferes i la resta de la comunitat.

 

Derrota de Galaad

La nova generació, per un altre costat, té la particularitat, respecte d’Offred i Tia Lydia, de no haver conegut els Estats Units abans de la imposició del règim. La filla del Comandant creix sense prejudicis, dòcil, i mostra al lector la vida domèstica d’un matrimoni tipus de Galaad sense les limitacions de la perspectiva d’una Serventa. Pel que fa a la noia criada al Canadà, és un encert de Margaret Atwood, ja que, a més de relacionar-se amb la trama de la caiguda de Galaad, permet descobrir què en pensava, la resta del planeta, d’aquell règim que s’havia erigit als antics Estats Units, i què feien, alguns, per combatre’l.

La mirada interior i exterior al règim, això proporcionen les dues joves, que al mateix temps narren la seva entrada al món dels adults. Com en tota novel·la de formació, les seves històries estan definides pel desencís, primer, i l’esperit de lluita, després: el desencís de prendre consciència de les mentides amb què han intentat protegir-les, i l’esperit de lluita per unir-se a la revolta que conduirà a l’enderrocament del sistema.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Amb estil incisiu i precís, Atwood enriqueix el seu univers a partir dels nous reptes del segle XXI.

Los testamentos narra la derrota de Galaad. L’autora explica, a l’epíleg, que la novel·la va sorgir, en part, per les preguntes que li feien sobre com va esfondrar-se el règim. No hi falten escenes de conspiració, moviments clandestins, violència, heroïcitats, martiri i catarsi. No obstant això, seria un error limitar l’encert del llibre a la «resolució», si es pot anomenar així, de l’univers fictici creat a El conte de la serventa. És molt més que això, i molt més interessant.

Aquest cop la llavor de la novel·la no ve d’una autora de quaranta anys que escriu a mà a Berlín Oest, sense imaginar-se la repercussió que tindrà l’obra molt de temps després. No, aquest cop sorgeix d’una escriptora que s’apropa als vuitanta anys, ho ha guanyat pràcticament tot, ha sigut testimoni de l’èxit de l’adaptació televisiva del llibre (i fins i tot hi ha col·laborat) i de la identificació que moltes persones han establert entre la submissió de la Serventa i alguns corrents contemporanis (del #MeToo al debat sobre els ventres de lloguer, sense oblidar l’auge de l’extrema dreta i els populismes). En definitiva, l’autora de Los testamentos és una narradora que no ha de demostrar res a ningú; i que, amb el seu estil incisiu i precís, enriqueix el seu univers a partir dels nous reptes del segle XXI.

 

Solidaritat femenina

En la pluralitat dels punts de vista i les aliances que desenvolupen al llarg de la narració, es pot llegir una representació de la solidaritat femenina, un dels motors del present, que esdevé transversal en edats i procedències. La protagonista ja no se salva sola, seguint a cegues els missatges xifrats d’una altra Serventa, sinó que les tres dones formen un equip i prenen la iniciativa. Tia Lydia, en concret, és un personatge extraordinari que reivindica el lideratge que les dones madures i preparades estan assolint en la societat actual. No és un personatge amable, ni ho necessita: té l’astúcia de qui ha bregat per obrir-se camí i no està disposada a renunciar al que ha aconseguit per si mateixa. Encarna els principis de la generació que va participar en la segona onada feminista i més tard en va patir el retrocés. Com la mateixa Margaret Atwood. Si El conte de la serventa es focalitzava en l’explotació de la dona jove, Los testamentos és la venjança de la dona madura menyspreada. I un crit de guerra de les noves generacions: no estan disposades a tornar enrere.

Margaret Atwood recupera el recurs del document testimonial per a aquesta continuació: després dels enregistraments d’Offred a la primera part, Los testamentos reprodueix, d’una banda, un manuscrit de Tia Lydia, en temps present, unes pàgines en què ressona el batec dels esdeveniments; i, de l’altra, transcripcions dels testimonis de les dues noies. L’autora excel·leix a l’hora de diferenciar cada veu narrativa (el tarannà intel·ligent i aspre de Tia Lydia, el pudor i la candidesa de la jove de Galaad, la desimboltura i l’empenta de la noia del Canadà) i d’aprofitar les singularitats del temps i el registre documental.

Més enllà de les apreciacions tècniques, en qualsevol cas, Los testamentos es llegeix com una novel·la de ritme apassionant, fosca i esperançadora alhora, amb totes les línies argumentals molt ben enllaçades i uns personatges que s’afegeixen a Offred i la resta de dones memorables que han nascut de la ment de l’autora (Marian MacAlpin, Grace Marks, Iris Chase). Los testamentos abandona la claustrofòbia d’El conte de la serventa per enfrontar-se al món a cara descoberta, amb valentia, de la mateixa manera que les dones han sortit els darrers anys a manifestar-se, a alçar la veu. Confiem que ni Galaad ni ningú les torni a fer callar.

 

Los testamentos, Margaret Atwood, Barcelona: Salamandra, 2019, traducció d’Eugenia Vázquez Nacarino.