Margaret Atwood (Ottawa, 1939) va començar a escriure El conte de la serventa (1985) quan tenia quaranta-quatre anys i vivia a Berlín Occidental. No era una escriptora novella –ja havia publicat cinc novel·les, a més de poesia, assaig i contes–, però encara no havia esdevingut un referent mundial de la literatura contemporània, encara no era l’autora de llibres tan importants com Ull de gat (1988), Àlies Grace (1996) o L’assassí cec (2000). La novel·la es va gestar en el context de la guerra freda, en què l’ordre podia trencar-se en qualsevol moment; i, als països comunistes en concret, es respirava la por, la sospita, la població havia desenvolupat un instint de supervivència per esquivar els tentacles del poder. Margaret Atwood, a més, havia viscut l’alliberament de la segona onada feminista: tant la perspectiva de gènere com el conflicte entre l’individu i la societat són claus fonamentals de la seva obra.

Si El conte de la serventa pren com a base el punt de vista d’un personatge –Offred, una dona en edat fèrtil sotmesa pel règim totalitari de Galaad, prou gran per haver conegut la civilització anterior i alhora prou jove per exercir com a Serventa, el grup destinat a parir els fills de la classe dirigent–, Los testamentos (2019), la segona part, amplia la perspectiva a tres narradores: Tia Lydia, la dona amb més influència de Galaad, encarregada d’educar les noves generacions amb disciplina, però també de gestionar la informació i mantenir el contacte amb els Comandants; i dues noies que tenen trajectòries paral·leles des de dins i fora del règim: d’una banda, la filla d’un Comandant, que no ha conegut res més que el sistema de Galaad; de l’altra, una adolescent educada al Canadà per una parella implicada amb el moviment de resistència per enderrocar Galaad i ajudar les víctimes a fugir.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure