Les persones aficionades al gènere de terror sabem bé que la por és més intensa com més desconegut sigui l’origen del mal que ens amenaça, com menys corpori sigui, i com més imprevisible sigui el desenvolupament dels esdeveniments. Aquest és el cànon de la millor literatura i del millor cinema de terror.

La propagació del nou coronavirus acompleix, en la ment de la majoria de persones, aquest cànon, i ve per tant precedida i acompanyada per una epidèmia social més perillosa encara, la propagació de la por.

La por és un potent corrosiu social i és també un catalitzador de canvis polítics. El que està passant ara n’és un bon epítom, però fa temps que les nostres societats viuen sota el signe de la por.

Les nostres societats són creixentment plurals i complexes, cada cop estan més interconnectades i són més interdependents, alhora que fragmentades. Els canvis tecnològics i els avenços científics es succeeixen acceleradament i obren possibilitats fascinants i, a vegades, terrorífiques. Les crisis financeres i econòmiques prenen dimensions globals, la crisi climàtica ja forma part del nostre present, i les conseqüències socials d’unes i altra colpegen arreu. Se’ns presenta l’altre, el metec, l’estranger, l’immigrant o el que cerca refugi com una amenaça. Els algoritmes reforcen els nostres biaixos cognitius i ens aïllen, la conversa pública es degrada.

Les polítiques aplicades en la darrera gran crisi erosionen el model social europeu i afebleixen els serveis públics. Ha crescut la desigualtat, ha augmentat la precarietat i, amb ella, la incertesa. Milions de persones arreu d’Europa, per primer cop des del final de la Segona Guerra Mundial, pensen que viuran o ja estan vivint en pitjors condicions que la generació anterior.

Molta gent se sent aclaparada, superada, o abandonada. Què li ha passat, al futur, que ja no és el que era?

S’esberla una determinada concepció del futur, que l’associava a una determinada noció del progrés, hereva de les idees il·lustrades, en la qual havien confiat d’una o altra manera milions de persones. El trencament de la promesa d’una tendent igualació social i, per això, d’una progressiva emancipació, que caracteritzà el naixement dels Estats democràtics i socials de Dret sorgits durant la segona meitat del segle XX, hi té molt a veure.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Queden alhora en entredit les utopies projectades cap al futur, amb aspiració d’universalitat. Moltes persones busquen aleshores refugi, i creuen trobar-lo en utopies projectades cap a una idea mitificada del passat, de la identitat, de la comunitat, en el miratge de la sobirania nacional, d’una societat més homogènia i un món més comprensible, del mite de l’home fort que no dubta ni tem, i de la mà dura que no tremola.

D’aquí, l’èxit d’apel·lacions com “We want our country back” o “Make America great again”, i de la generació de lideratges reaccionaris, aquí i arreu del món, que tenen perplexa bona part de la ciutadania progressista.

Ara hi sumem el que l’Organització Mundial de la Salut ja ha qualificat com a pandèmia. D’un tipus de coronavirus que acaba de fer el salt als humans. Pel qual no hi ha encara, és clar, vacuna. En un moment històric de gran circulació de persones arreu del planeta. Tot plegat, en l’era de la competència ferotge entre mitjans de comunicació, del clickbait, de les xarxes socials o dels serveis de missatgeria instantània. Un temps propici al rumor i la falsedat malintencionada, propici a la gestió de la por per provocar canvis dràstics que, altrament, no estaríem disposats a assumir.

En alguns indrets, els nostres conciutadans ja s’han llançat a l’acaparament, i les imatges que circulen per xarxes i televisions retroalimenten el comportament. En una societat de l’espectacle, ens veiem protagonitzar una recreació de les sèries i pel·lícules apocalíptiques que, no per casualitat, han proliferat en anys recents.

Recordo com si fos ahir una vinyeta, gairebé un article editorial, publicada el 12 de setembre del 2001, l’endemà de l’atemptat contra les Torres Bessones i el Pentàgon, en la que un personatge, mirant l’horitzó, deia: “Amb aquest cabal de por, regarem extensions infinites de poder”.

Cal estar molt alerta. Si ens deixem arrossegar encara més per la por, ens arrisquem al triomf de la tesi reaccionària i d’una sortida en clau autoritària de les diverses crisis que conflueixen en el moment actual. No s’obtindrà una major seguretat, en cap sentit, però s’hauran sacrificat llibertats.

L’alternativa és la confiança. La confiança en l’enorme potencial de societats plurals, obertes i complexes. En la possibilitat de construir un model que forneixi una igual llibertat a cadascun dels nostres congèneres, i per tant forneixi les bases materials d’aquesta llibertat, fent viure el vell aforisme de “a cadascú segons la seva necessitat, de cadascú segons la seva capacitat”. Confiança en la nostra capacitat per mobilitzar energies i resoldre els formidables reptes que tenim al davant, sense deixar ningú enrere i construint amb l’altre allò que nosaltres sols no podem assolir.

Si alguna senyal hem de descodificar, del brogit de la crisi econòmica i social, de la crisi climàtica, de la crisi humanitària i de refugi, o de l’actual pandèmia, que sigui la que ens empeny a establir mecanismes de governança globals, un embrió d’una federació democràtica i social universal, que ens permeti cooperar i progressar a una escala mai vista fins ara.