En aquest any enregistrem dos aniversaris violeta, podríem dir. Per un costat, els 150 anys del naixement de Caterina Albert (l’Escala, 1869-1960) i el centenari del traspàs de Dolors Monserdà (Barcelona, 1845-1919). Dues escriptores que, barroerament, podríem dir que són l’epítom de la literatura ruralista (Albert) i de la urbana (Monserdà) que, malgrat la diferència d’anys, van mantenir una excel·lent relació epistolar que encara les lectores corrents («lectores» com a genèric intencionat) no tenen, les epístoles, a l’abast en la seva totalitat.

Fins aquí, segurament és convenient recórrer al volum de recent edició Curs de literatura catalana contemporània, de Gabriel Ferrater (Empúries, 2019) on hi figura l’apartat «Caterina Albert (Solitud)». Ferrater considerava el pseudònim de l’escalenca Caterina Albert Paradís de «ridícul», criteri que compartim totalment.

De tota manera, la bellíssima població empordanesa de l’Escala i les seves corresponents autoritats són un exemple, reblat aquest estiu, de bon capteniment cap a les seves filles (genèric intencionat) que els han donat un bon nom cultural dins de la Història de Catalunya. Ens referim, concretament, a la inauguració enguany de la Casa/Museu L’Alfolí de la Sal, amb un pis dedicat a l’autora i una sèrie d’activitats, com la Ruta «Camins de Solitud» i les Jornades que amb anterioritat ja s’han dedicat a l’autora, així com la reproducció en facsímil del manuscrit original de Solitud, en una molt bella edició.

Pel que fa a Caterina Albert, no hi ha mancat la iniciativa privada. Ens referim a l’edició, a cura d’Enric Casasses, del poemari Llibre blanc i Policromi Tríptic (1905), a càrrec d’Edicions Vitel·la (2018). Una edició que, al nostre entendre, desafia un munt d’històries de la literatura catalana que, per raons que desconeixem, solen oblidar un munt de poetes no noucentistes. Si, amb el temps, que desitgem breu, tenim una reedició del Lo cant dels mesos (1903), el seu poemari anterior, tocarem amb un dit el cel literari nostrat.

El cas de Dolors Monserdà, qui, en ocasions, també es va aixoplugar en un mig pseudònim, («de Macià», cognom del marit, és clar) és distint perquè Monserdà, a desgrat de «vel·leïtats» al Maresme, va dirigir la seva obra cap a la vida urbana, la de la seva Barcelona. A excepció de la novel·la La Quitèria (1906) i d’algunes de les seves poesies (l’ombra verdagueriana va ser i segurament és molt allargada). Som, però, a l’Any Monserdà, recordant el centenari del seu traspàs. Un any que aconseguirà que en comptes de ser la sogra de Josep Puig Cadafalch, l’insigne arquitecte, arqueòleg i polític passi a ser el gendre de l’escriptora Dolors Monserdà!

Si bé es desconeix, pràcticament, l’Albert poetessa, tampoc no es coneix com caldria la Monserdà novel·lista. Ha figurat alguna de les seves novel·les entre les lectures obligades de segon ensenyament? Ho dubtem. Sortosament, el món editorial privat ha tractat l’autora amb més consideració que l’oficial i, avui per avui, les seves novel·les més significatives són a l’abast. Una mostra: La Montserrat (1893; Bruño, 1994); La família Asparó (1900; Cossetània, 2016), La fabricanta (1905; Horsori, 2008) i La Quitèria (1906; Edicions La Guineu, 2006). Com en tants d’altres camps, la societat civil catalana, la particular, funciona.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

Patronat d’Obreres de l’Agulla

Per adobar-ho, tenim la Dolors Monserdà publicista, per exemple, col·laboradora en publicacions tan emblemàtiques com Diari Català o La Renaixença, que tant podia escriure sobre les dones i el lliure canvi, com del divorci (a França!). Mentre Caterina Albert era la primera dona que entrava a la Reial Acadèmia de Bones Lletres el 1923, el 1909 Dolors Monserdà havia estat la primera presidenta dels Jocs Florals de Barcelona. Si bé Caterina Albert, hisendada empordanesa, s’havia distingit per ser una bona mestressa per als seus masovers, segons opinió de l’altre empordanès il·lustre, Josep Pla, Monserdà creava el 1910 el Patronat d’Obreres de l’Agulla, per exemple, mentre que desempallegada per viudetat del «de Macià» es convertia en una de les primeres feministes i, per què no, ginocrítiques que ha tingut la cultura catalana.

Per tot plegat i, novament, seguint Ferrater, encara que no sé en aquest moment si ho va deixar escrit, a Catalunya tots som autodidactes (un mantra ferraterià, per cert), i cases/museu, anys, etc. potser acabaran ajudant-nos a establir la genealogia de les dones escriptores en llengua catalana. De les Germanes de Llull, amb permís de Virginia Woolf i Shakespeare. Incidentalment, quanta gent coneix que la primera escriptora en llengua catalana va ser Sor Isabel de Villena (1436—1490), l’autora d’una impressionant Vita Christi? Més encara: quina va ser la primera novel·lista catalana? Dolors Monserdà (recordem que La Montserrat és de 1893 i Solitud de 1905) qui va haver de patir el pes del fenomen Caterina Albert, com tantes narradores actuals encara senten el pes de l’ombra de Mercè Rodoreda.

No creiem que ningú dubti que tots plegats devem molt a la Renaixença. Un moviment que, segurament, ens ha permès com a societat sobreviure dues dictadures, una guerra civil i tantes d’altres coses. El cas és, però, que encara que va ser molt bona l’observació de Virginia Woolf segons la qual la història l’han escrita els nostres avis, pares, etcètera, també cada vegada més veiem que elles, àvies, mares i fins i tot tietes joanmanuelserratianes, hi eren i ens han fet a tots (genèric més que intencionat) el que som. Honorar-les o, si més no, conèixer-les és de justícia.